Resultats de la cerca

Construí l’orgue de Santa Maria del Mar de Barcelona i el de la catedral de la Seu d’Urgell

Fou qualificador del Sant Ofici a València Deixà inèdits diversos tractats, un dels quals sobre la butlla antijansenista Unigenitus

El nom de Rosés està vinculat estretament a la capella de música de Santa Maria del Pi, a Barcelona Allí ingressà com a escolà, i estudià amb F Sampere Segons B Saldoni, exercí de mestre de capella a la catedral de Barcelona, després d’haver estat organista a Sant Pau del Camp, fet que no es pot confirmar Substituí Sampere quan aquest abandonà el càrrec de mestre de capella, funció que Rosés exercí durant trenta anys Les fonts existents palesen la bona acollida de les seves obres, totes elles de caràcter religiós i disperses en diferents arxius catalans Bernat C Puig fou deixeble…

Estudià als conservatoris de Perpinyà i de París 1846-48 Fou professor al Cours Normal de Chant de París i director de música militar Renuncià els seus càrrecs per tal de tornar a Catalunya, i fou nomenat director d’orquestra del teatre de Perpinyà 1864 És autor de més de 400 composicions, algunes per a cobla i música popular, i de diverses òperes, entre les quals destaquen l' opéra comique Guillaume de Cabestany, Le spleen du tambour 1865 i l’òpera romàntica André Chénier 1880 La seva Regina és cantada tradicionalment a Illa Rosselló La seva música empra temes musicals rossellonesos

Fou escolà de cant a la catedral de Girona i probablement rebé la formació musical d’Manuel Gònima i Jaume Balius Feu oposicions a la plaça de magisteri musical a Alcalá de Henares, la Real Capilla de la Soledad de Madrid, Salamanca i Car tagena Després d’aquest periple, el 1791 esdevingué mestre de capella a la seu de Girona en substitució de Domènec Arquimbau El 1793 assolí la plaça de mestre de capella de la catedral de València, lloc que ocupà fins al seu traspàs Tingué amistat amb el pare A Eiximeno, a qui assessorà en diverses qüestions musicals La producció musical de Pons és abundant…

Bé que s’ignora on tingué lloc la seva formació musical, és probable que fos a la catedral de Barcelona, de la qual fou nomenat mestre de capella el 1726, com a successor de Francesc Valls El 1736 obtingué el mateix càrrec al monestir de Las Descalzas Reales de Madrid, on continuà almenys fins el 1747, any en què es data la darrera font documental de la seva existència en l’esmentat lloc El llegat musical de Picanyol comprèn música litúrgica, de romanç i oratoris, i palesa el decantament del darrer Barroc vers l’estil galant, amb l’assumpció dels corrents més moderns de la música de la…

Un dels primers documents que es tenen sobre aquest autor és una còpia d’una de les seves obres, datada el 1758 Se sap també que compongué una contradansa i la interpretà al violí per al ball de carnestoltes de Barcelona el 1768, i que el 1769 era membre de la capella de la basílica de Santa Maria del Mar El 1783 està documentada la interpretació, en aquesta església, d’una missa composta per ell Així mateix, el 1789, oferí una versió de l' Stabat Mater de GB Pergolesi La producció simfònica de J Fàbrega, que palesa una clara influència del preclassicisme italià, li atorga un lloc destacat en…

El 1792 fou nomenat mestre de capella de la basílica de Santa Maria del Mar, en substitució de Pere Antoni Monlleó És autor de nombroses obres religioses servades en diversos arxius, entre els quals cal esmentar el de la Biblioteca de Catalunya, el Museu Episcopal de Vic i l’arxiu capitular de Màlaga El seu successor al capdavant de Santa Maria del Mar fou Francesc Andreví

Fou descobert per Higini Anglès, gràcies al qual se sap que fou mestre de capella de la catedral de la Seu d’Urgell entre el 1677 i el 1691 Succeí a Pau Marquès, i la seva tasca fou continuada per Isidre Serrada, alhora organista i mestre de capella de l’esmentada catedral Es conserven una dotzena d’obres religioses en romanç d’aquest compositor, les quals pertanyen de ple a l’etapa d’afermament del Barroc català del segle XVII

No hi ha informació sobre les dades bàsiques de la seva biografia, i el seu nom és conegut només gràcies a dues fonts documentals, que apareixen en el diccionari Anglès-Pena 1954 Segons aquestes fonts, fou mestre de capella de la parròquia de Balaguer, versemblantment durant la segona meitat del segle XVII A la Biblioteca de Catalunya de Barcelona se’n conserven tres composicions policorals, i alguna altra a la catedral de Mallorca