Resultats de la cerca
Es mostren 2193 resultats
Malatesta
Família noble italiana establerta a Rímini.
Els seus orígens es remunten a Malatesta , un propietari de Montefeltro recordat en un acte de compra de terres el 1186 Els membres d’aquesta família foren partidaris dels güelfs Dirigits, primer, per Malatesta I da Verucchio mort el 1248, podestà de Rímini, ho foren després pel fill d’aquest, Malatesta II , el Mastin vecchio citat per Dant mort el 1312, que s’ensenyorí de diversos territoris de la Romanya i de les Marques Al llarg de diverses successions, els Malatesta, que s’havien dividit les possessions familiars, obtingueren del papa, el 1392, la investidura perpètua de l’Estat Pontifici…
Lucini
Teatre
Família d’escenògrafs de procedència italiana.
Josep Lucini 1770-1845, juntament amb Cèsar Carnevali, pintà, el 1806, el teló de boca i moltes decoracions per al Teatre de la Santa Creu de Barcelona durant l’ocupació napoleònica fou professor de Llotja aportà a l’escenografia catalana la novetat de la perspectiva obliqua, i hi ha projectes seus a la Biblioteca Museu de l’Institut del Teatre de Barcelona Francesc Lucini Reggio, Calàbria 1789 — Madrid 1846, germà i deixeble de Josep, anà a València 1837 i després a Madrid, on s’establí, i esdevingué acadèmic de mèrit de San Fernando El seu fill Eusebi Lucini i Biderman Barcelona 1814 —…
Borghese
Família noble italiana originària de Siena.
El papa Pau V pertanyia a aquesta família El seu nebot, Marcantonio Borghese mort el 1658, fou nomenat príncep de Sulmona al regne de Nàpols-Sicília 1607 El 1633 heretà dels Savelli el ducat de Poggio-Nativo el papa Urbà VIII li donà el ducat de Palombara 1636 i el 1637 fou creat gran d’Espanya Als ss XVII i XVIII la família Borghese incorporà als seus dominis els principats de Rossano 1681 i Meldola 1723 i el ducat de Giuliano 1768, i enllaçà amb les famílies Aldobrandini 1638 i Salviati 1768 Camillo Borghese , sisè príncep de Sulmona mort el 1832, marit de Paulina Bonaparte, governà al…
Susanna Mildonian
Música
Arpista italiana, filla d’exiliats armenis.
Estudià al Conservatori de Venècia amb Margherita Cicognari El 1959 rebé el primer premi del Concurs d’Arpa d’Israel Es perfeccionà amb Pierre Jamet al Conservatori de París, on es diplomà el 1962 amb un primer premi El 1971 obtingué un altre primer premi al concurs Marcel Tournier Tocà sovint música de cambra amb el flautista Maxence Larrieu Des del 1971 fou professora del Conservatori de Brusselles, i des del 1978, del de Rotterdam Estrenà el Concert per a arpa , d’Ami Maayami 1964, i el de flauta i arpa de Damase 1976 De la seva discografia destaquen un disc amb sonates d’I Albéniz i del…
Juan Bautista Diamante
Literatura italiana
Teatre
Poeta dramàtic castellà d’ascendència italiana.
La tendència a l’èmfasi i la importància que dóna al muntatge escenogràfic l’adscriuen al cicle calderonià La pobresa de la seva imaginació creadora i el barroquisme excessiu no afavoriren la perfecció formal Escriví unes cinquanta comèdies, que ell mateix edità en dues etapes, el 1670 i el 1674 El 1650 li havien publicat El honrador de su padre , obra que, inspirada en la vida del Cid, palesa influències de Guillem de Castro i de Corneille Altres obres seves són El cerco de Zamora, El Hércules de Ocaña i uns quants autos
bel canto
Música
Estil vocal propi, principalment, de l’òpera italiana entre el final del segle XVIII i el començament del XIX, que es caracteritza per l’emissió natural de la veu, la uniformitat tímbrica en tots els registres, l’ús constant del legato, la facilitat d’emissió en el registre agut i la dicció elegant i àgil dels ornaments.
Per bé que es considera el segle XVIII com l’edat d’or del bel canto , l’expressió no apareix en els tractats dels teòrics de l’època El terme es començà a fer servir a mitjan segle XIX, a causa, especialment, de les observacions de G Rossini sobre l’òpera i el cant Els principals impulsors del bel canto foren els compositors italians d' opera seria A Scarlatti, N Porpora, N Jommelli i N Piccinni Els castrati , intèrprets per excellència de l’òpera barroca, imposaren una tradició vocal i interpretativa i influïren de forma notable en compositors d’òpera i oratori propers a la sensibilitat…
Bruno Migliorini
Lingüística i sociolingüística
Romanista italià.
Fou professor de filologia romànica a la Universitat de Friburg Suïssa, 1933 i d’història de la llengua italiana a la de Florència del 1938 a la jubilació, president de l’Accademia della Crusca 1949-64, redactor en cap de l' Enciclopedia italiana i supervisor del lèxic del Dizionario enciclopedico italiano i el Lessico universale italiano Entre els seus nombrosos estudis sobresurten Dal nome proprio al nome comune 1927, Lingua contemporanea 1938, Saggi sulla lingua del Novecento 1941, Pronunzia fiorentina o pronunzia romana 1945, Linguistica 1946, Che cos’è un…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 13
- 14
- 15
- 16
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina