Resultats de la cerca

Fill d’una família catòlica romana, plasmà algunes de les seves vivències d’adolescent en la pellícula Neds 2010, Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià, escrita i dirigida per ell Després de treballar en alguns pubs com a guàrdia de seguretat, estudià econòmiques i interpretació a la Universitat de Glasgow Ha treballat amb Ken Loach a Riff Raff 1991 i My Name is Joe 1998, per la qual rebé el premi al millor actor al Festival de Canes També ha intervingut en Braveheart 1995, Trainspotting 1996, Miss Julie 1999, The Claim 2000, Young Adam 2003, Children of Men 2006, Tyrannosaur…

Es formà com a ajudant de direcció de Marcel Carné, i també amb els màxims exponents de la Nouvelle Vague, Godard i Truffaut, el qual fou el seu principal mentor El 1976 dirigí el seu primer llargmetratge, La meilleure façon de marcher , al qual seguiren Dites lui que je l’aime 1977, Garde à vue 1981, Mortelle randonnée 1983, L’effrontée 1985, La petite voleuse 1988, L’Accompagnatrice 1992, Le sourire 1994, La classe de neige 1998 amb el qual guanyà el Premi del Jurat de Canes, La Chambre des magiciennes 2000, Betty Fisher et autres histoires 2001, La petite Lili 2003, Un secret…

Graduat el 1986 a l’Escola de Cinematografia de l’IDHEC a París, s’inicià com a director de fotografia i ajudant de direcció El 1990 realitzà per a la televisió un documental sobre la guerra del Líban i, després de dos curtmetratges 1994, 1995 i el telefilm Les Sanguinaires 1997 El 1999 debutà al cinema amb Ressources humaines , que el 2001 rebé un premi César a la millor opera prima Seguiren L’emploi du temps 2001, premiat al Festival de Venècia, Vers le sud 2005,  Entre les murs 2008, Palma d’Or del Festival de Canes 2008 i Cesar a la millor adaptació 2009,  Foxfire 2012, …

Després de dirigir anuncis publicitaris i curtmetratges experimentals, el llargmetratge Mala noche 1985 el convertí en un nom prometedor dins el cinema independent nord-americà A Drugstore Cowboy 1989 manifestà el seu interès pels marginats, confirmat a My Own Private Idaho 1991 i Even Cowgirls Get the Blues 1993 La comèdia To Die For 1994 donà pas a una etapa de títols més comercials, com Good Will Hunting 1997, Psycho 1998 i Finding Forrester 2000, però tornà al cinema experimental amb Gerry 2002, Elephant 2003, guanyadora de la Palma d’Or i premi al millor director del Festival de …

De família d’actors, s’inicià professionalment el 1951 amb Lluís Garcia Berlanga com a guionista de Bienvenido Mr Marshall i corealitzador d' Esa pareja feliz 1953 Cómicos 1953 fou la primera obra personal seva L’any 1955 dirigí Muerte de un ciclista , premiada al festival de Canes Altres films seus són Calle Mayor 1956, premi del festival de Venècia, La venganza 1957, Sonatas 1959, segons l’obra de Valle-Inclán, A las cinco de la tarde 1960, Nunca pasa nada 1963, Los pianos mecánicos 1965, Varietés 1970, La isla misteriosa 1971, La corrupción de Chris Miller 1972, El puente 1976…

Sempre al marge dels corrents dominants al cinema, i imbuït d’un humanisme sensiblement espiritualista, desenvolupà una obra de rigor i sobrietat ascètics, que arribà sovint a l’hermetisme — Au hasard Balthazar 1967, Mouchette 1968 i Une femme douce 1969— Més entenedors són Les dames du bois de Boulogne 1945, Le journal d’un curé de campagne 1950, basat en la novella de Bernanos, Un condamné à mort s’est échappé 1956, Pickpocket 1959, Le procés de Jeanne d’Arc 1962, Quatre nuits d’un rêveur 1971, Lancelot du lac 1974, Le diable probablement 1977, Os d’Or del Festival de Berlín i l' Argent…

Sovint encarnà, dins una línia tragicòmica, l’home italià populatxer i mediocre, amb totes les seves frustracions Alguns dels seus films són Domenica è sempre domenica 1958, Quelle joie de vivre 1960, Il federale 1961, La voglia mata 1962, La marcia su Roma 1962, Una questione d’onore 1965, L’immorale 1966 i Cattivi pensieri 1977 Després del premi d’interpretació a Canes per La tragedia di un uomo ridicolo 1981, interpretà, entre d’altres, les comèdies Amici mei II 1983, Le bon roi Dagobert 1984, La cage aux folles III 1985, Bertoldo, Bertoldino e Cacasenno 1985, Yiddish…

Treballà a Suïssa 1943-45 i de retorn al seu país esdevingué un dels més importants renovadors del teatre de postguerra Amb Paolo Grassi fundà el 1947 el Piccolo Teatro di Milano, companyia que dirigí fins el 1995 on desenvolupà la seva obra, en la qual, sota la influència del teatre èpic de Brecht, té un pes determinant l’intercanvi crític entre espectacle i públic Donà una dimensió especial dels texts de Goldoni, Pirandello, Bertolazzi, Toller, Brecht, Dürrenmatt, Shakespeare, entre altres Estrenà també òperes a la Scala de Milà i detingué nombrosos càrrecs director del Festival de Salzburg…

Fill de l’actor Walter Huston, en la major part dels seus films hom pot apreciar una meditació sobre la validesa de l’esforç i la fatalitat de l’atzar El 1948 obtingué l’Oscar a la millor direcció per The Treasure of Sierra Madre 1947, i el 1953 fou premiat a Canes per Moulin Rouge Dirigí també, entre d’altres, The Asphalt Jungle 1950, The African Queen 1952, Moby Dick 1954-56, The Night of the Iguana 1964, The Biblie 1965, A Walk with Love and Death 1968, Fat City 1971, The Life and Times of Judge Roy Bean 1972, The Mackintosh Man 1973, The Man who Would Be a King 1975, Wise…

Graduat a l'Escola de Cinematografia 1968, el seu primer llargmetratge,  En kärlekshistoria 'Una història d'amor', 1970, obtingué una acollida molt favorable i fou premiat, entre altres festivals, al de Berlín El fracàs del seu segon film,  Gilliat 1975, el decidí però a dedicar-se exclusivament a la publicitat durant més de vint anys, tret d'alguns curts i documentals Retornà a la creació cinematogràfica amb Sånger från andra våningen 'Cançons des del segon pis, 2000, Gran Premi del Jurat del Festival de Canes,   Du levande 'Vosaltres, els vivents', 2007 i  En duva satt på en…