Resultats de la cerca

Fill d’una nissaga de músics de Cornellà, es formà al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i fou deixeble de Josep Colomer Fou tenora solista en les cobles La Principal del Llobregat 1967-77, La Principal de la Bisbal 1978-83 i Ciutat de Barcelona 1983-91 i component de la Banda Municipal de Barcelona 1983-2015 Una interpretació acurada de la tenora propera a la perfecció dels instruments clàssics feu que des del 1980 estigués sollicitat per a collaborar en múltiples àmbits orquestres simfòniques, cantautors, espots publicitaris, pellícules, TV, músiques experimentals, etc Fou un…

El seu pare, organista a Sitges, l’introduí en el món de la música Entrà a l’Escolania de Montserrat, on fou deixeble de Manuel Maria Guzmán i posteriorment, ja a Barcelona, amplià els seus estudis amb mestres com ara E Morera Organista de l’església de Pompeia de Barcelona a partir del 1911, fou fundador de l’Orfeó Pompeia de Gràcia i, a la fi de la Guerra Civil, de la Coral de Barcelona Exercí també la docència i fou professor de solfeig a l’Acadèmia de Música Ainaud i, després, a l’Escola de Música de Barcelona en les disciplines de conjunt vocal i instrumental Fou notable la seva tasca…

Abans de complir deu anys ingressà com a músic menor d’edat de la banda d’un batalló d’artilleria destacat a Barcelona Estudià solfeig, flautí, clarinet i fagot A partir del 1829 tocà amb diferents cobles, per a les quals compongué peces ballables -sobretot contradanses i valsos-, obres que eren molt del gust del moment El 1835 fou nomenat músic major d’un dels batallons de la Milícia Nacional a Barcelona i pocs anys després ingressà a l’orquestra del Gran Teatre del Liceu El 1852 ocupà la plaça de músic major del regiment d’infanteria de Navarra, on romangué fins el 1856 Aquest darrer any…

Deixeble d’Alexandre Ribó, Josep Barberà i Enric Morera, fou sotsdirector de l’Orfeó Gracienc 1917-22 Fou un dels fundadors de l’Associació Íntima de Concerts, de la qual fou nomenat secretari 1920, i de la Revista Catalana de Música 1923 A Santiago de Cuba formà l’Orfeó Catalunya 1923, fundà i dirigí el Conservatori Cervera i, el 1930, l’Orquesta Sinfónica de Santiago de Cuba, de la qual fou el primer director Durant l’estada a l’illa nasqueren els seus fills Montserrat i  Marçal Des del 1931 residí novament a Barcelona, dedicat a l’ensenyament musical al Conservatori del Liceu A partir del…

La seva carrera professional començà el 1967 amb el Grup de Folk, formació amb la qual enregistrà dos discos Posteriorment formà part de grups emblemàtics de l’escena de la música popular catalana com Els Sapastres, la Cobla Cotofluix i l’Orquestrina Galana El 1973 inicià la seva carrera en solitari collaborant assíduament amb el pianista Rafel Sala A partir del 1987 s’ha dedicat a cantar romanços tradicionals i de composició pròpia De la seva àmplia discografia cal destacar Cançons de vi i de taverna 1975, Eròtica monàstica 1995, La raó al desig 1997, sobre textos de poetes…

Cal cercar-ne els orígens en l’obra de Pep Ventura i en la fixació dels modes empordanès i selvatà per obra de balladors insignes com Pardàs, Gres, Masifern, etc La introducció de la sardana a Barcelona pels empordanesos i, sobretot, l’obra de Cambó i dels Massó i Valentí al si de l’Orfeó Català i del Centre Escolar Catalanista foren decisives Els primers certàmens sardanístics 1902, amb la consagració de Josep Serra i de Juli Garreta, guanyaren per al moviment nombrosos músics eixits del conservatori Morera, Manén, etc més tard, Pujol, Toldrà i Joaquim Serra aportaren a la cobla…

La componen dues parts, l’una dita curts , variable de divuit a quaranta compassos, i l’altra llargs , de cinquanta-cinc a vuitanta-cinc habitualment, sense, però, cap límit exprés Ambdues parts són anomenades tirada , i l’ordre en què s’executen figura en organigrama És de rigor en la sardana un preludi de flabiol el mateix instrument fa el contrapunt a l’inici de la cinquena i de la sisena tirades de llargs les dites sonades són per fer atenció, i hom no les balla Els balladors, agafades les mans i formant rotllana, de cara al centre, movent-se de costat, marquen puntejant amb els peus els…

Els primers documents musicals localitzats a Vilafranca són pergamins de cant pla i de polifonia del segle XV, entre els quals destaca la Missa de Barcelona , avui dipositada a la BC i una de les obres europees més importants de polifonia de l’Ars Nova L’orgue de la basílica de Santa Maria ja existia el 1450, i des del segle XVI ja hi ha força notícies de la capella de música de la vila, la qual l’any 1553 era dirigida per J Puig Al segle XVII, a Vilafranca ja hi havia almenys tres capelles de música en actiu les del convent de Sant Francesc, la dels trinitaris i la de la comunitat de…

El músic ha estat un personatge singular de la comunitat, clarament separat dels “no músics” A l’inici del volum s’aclaria que sonar un instrument era una feina reservada a unes persones molt determinades de la comunitat, només homes fins fa ben pocs anys, i molt sovint d’un entorn familiar o social molt concret Si cantar o fer sonar objectes com panderos, simbombes o castanyetes, ho podia fer tothom, tocar un instrument es reservava al músic , i era aquest concepte o categoria de músic el que governava tota la construcció musical de la festa institucionalitzada i dels rituals anuals de la…

Vida Germà de Josep, de qui també fou deixeble, s’inicià com a trompetista animador del cinema mut a Banyoles L’any 1930 s’integrà en La Principal de Banyoles, i en aquesta època ja es destacà com a compositor de sardanes A la dècada dels quaranta fou component i arranjador de l’orquestra gironina de ball Bolero, que l’any 1946 esdevingué La Principal de Girona, de la qual fou director del 1949 al 1957 L’any 1959 fundà i dirigí la Coral Polifònica de Banyoles Escriví unes vuitanta sardanes, amb harmonies riques i efectes dramàtics que configuren un llenguatge entre expressionista i descriptiu…