Resultats de la cerca
Es mostren 6587 resultats
Gotmar
Cristianisme
Cronista eclesiàstic, monjo, bisbe de Girona (943-951) i abat de Sant Cugat del Vallès.
Sembla ésser el primer que, després de la invasió sarraïna, reuní les dignitats abacial i episcopal Estigué en excellent relació amb la cort franca, a la qual acudí almenys el 939, a Breisach Baden, i el 944, a Laon, i de la qual obtingué diversos preceptes per a Ripoll, Sant Cugat, Sant Pere de Rodes i, potser, per a Vic En ocasió del seu viatge del 939 degué prendre notes per a la confecció d’una Crònica dels reis francs , redactada en 939-940, que només s’ha conservat en versió àrab, pel fet d’ésser dedicada a al-Hakam, fill del califa ‘Abd al-Raḥmān III Probablement ell mateix la dugué a…
Enric Gelpí i Vintró
Escultura
Disseny i arts gràfiques
Escultor i gravador.
Pràcticament autodidacte, el 1960 es presentà a l’Ateneu Barcelonès El 1974 es traslladà a Samalús, on residí i treballà habitualment Per aquest motiu i per la seva admiració per Ramon Garriga i Boixader fou conegut com l’ Ermità de Samalús II Des del 1992 tingué a casa seva una exposició permanent de la seva obra escultòrica Feu diverses exposicions a Barcelona i participà en mostres collectives a Montecarlo i Sardenya Amb expressivitat i esquematització de les formes, conreà especialment l’escultura animalística i molt concretament la dels mussols Foren molt…
Pere Garcia
Cristianisme
Teòleg i eclesiàstic.
Es graduà a París en arts i en teologia Familiar del cardenal Roderic de Borja, fou nomenat 1484 bisbe d’Ales Sardenya i de Barcelona 1490 i mestre de capella i bibliotecari del Vaticà 1492 per Alexandre VI Llegà a la catedral de Barcelona una bona part de la seva biblioteca particular 1502 i intentà la reforma eclesiàstica de la diòcesi Innocenci VIII li confià 1487 la refutació oficial de les tesis neoplatòniques de Pico della Mirandola, declarades suspectes d’heretgia per una comissió pontifícia en la qual Garcia havia tingut una actuació destacada Determinationes magistrales contra…
Francesc Galí i Duffour
Literatura catalana
Art
Crític d’art i escriptor.
Collaborà amb ressenyes i crítiques als diaris Mundo Diario , Estafeta literaria , Correo Catalán i també a Ràdio Estel Fundà i dirigí la revista Gal Art i contribuí a la creació de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, de la qual fou nomenat membre honorífic Fou també membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art Donà a l’Ajuntament de Palamós la seva collecció privada de pintura i escultura, amb obres d’Aguilar Moré, Montserrat Gudiol, José Royo i Emília Xargay, entre altres artistes, que constituí el Llegat Galí, del qual ell mateix fou conservador Com a literat intervingué en…
,
Célestin Freinet
Educació
Pedagog occità.
El 1920 inicià l’activitat docent Desenvolupà noves tècniques que aplicà a la Coopérative de l’Enseignement Laïque, fundada per ell el 1928 Internat en un camp de concentració 1940, hi preparà el Moviment de l’Escola Moderna, que el 1957 s’organitzà internacionalment Freinet, de tendències laïcistes i socialitzants, basà el seu ideari pedagògic en el treball cooperatiu autogestionat i experimental Entre altres innovacions, introduí la impremta a l’escola i la correspondència interescolar Als Països Catalans, la seva obra tingué un gran ressò a partir de les conferències que féu a Barcelona el…
Emili Fontbona i Ventosa
Escultura
Escultor, germà de Josep i deixeble d’Eduard Pagès i, sobretot, d’Eusebi Arnau.
Es formà a l’Acadèmia Borrell de Barcelona, i s’integrà al grup d’El rovell de l’Ou, on esdevingué amic íntim de Xavier Nogués El 1899, amb Pidelaserra i Ysern, anà a París, on tractà Manolo i Picasso, el qual, després, a Barcelona 1902, s’inicià com a escultor a casa seva S'integrà en l’Associació de Pintors i Escultors Catalans, i exposà el 1905, any que collaborà amb Gaudí en la decoració de la Sagrada Família, tasca que deixà per incompatibilitat de criteris amb l’arquitecte La seva obra partí de les formes modernistes, que aviat rebutjà per seguir un estil propi —insòlit en aquella època…
Filó
Literatura
Escriptor hel·lenicojueu.
Els seus escrits són una conciliació de la religió jueva amb la cultura hellènica, harmonitzades per mitjà de l’art de l’allegoria Rebé influències de l’estoïcisme, del platonisme, de l’aristotelisme i del neopitagorisme, però el seu eclecticisme no pot ésser considerat com a mera compilació Hom en classifica les obres en exposicions catequètiques Quaestiones et Solutiones , comentaris allegòrics al Gènesi Legum allegoriarum, De Cherubim et flammeo gladio De sacrificiis Abelis et Caini, De migratione Abrahami i De somniis , exposicions sobre la legislació mosaica De mundi opificio, De…
stadtpfeifer
Música
A Alemanya i, més en general, a tota l’àrea germanoparlant, músic professional contractat per un municipi (Stadt) de manera estable.
Havia de dominar força instruments de vent pfeifer , ’sonador d’instruments de vent', tot i que una obligada versatilitat el podia portar a tocar-ne també de corda Els períodes d’or del stadtpfeifer foren el Renaixement i el Barroc Els càrrecs lligats amb la cort tenien una major consideració social que els relacionats amb el municipi i les seves esglésies Així, un kapellmeister director de les activitats musicals, religioses o seculars, d’una cort mestre de capella tenia, en general, més prestigi que un kantor cap de les activitats musicals d’una església i, sovint, de les ciutadanes, i,…
William Congreve
William Congreve
© Fototeca.cat
Teatre
Dramaturg anglès.
S'educà al Trinity College de Dublín Tornà a Anglaterra el 1688 El 1692 publicà una novella, Incognita, i el 1693 estrenà, al teatre Drury Lane, la seva primera comèdia, The Old Bachelor ‘El fadrí vell’, seguida de les comèdies Love for Love ‘Amor per amor’, 1695, The Way of the World ‘El camí del món’, 1700, etc, i la tragèdia The Mourning Bride ‘La núvia de dol’, 1697 Membre destacat de l’anomenada Comèdia de la Restauració Restorational Comedy , és notable el seu domini del diàleg, el seu enginy i l’ambient lliure i desimbolt de les situacions Aquesta darrera característica li valgué els…
Philippe de Commynes
Historiografia
Historiador flamenc.
Introduït a la cort de Borgonya, fou escuder 1464 i, més tard, conseller del futur duc Carles el Temerari, el qual acompanyà en la Lliga del Bé Públic i en la primera expedició contra Lieja Lluís XI de França aconseguí que Commynes es passés a ell 1472, el nomenà conseller privat i camarlenc i li donà el principat de Talmond, el vescomtat de Thouars i la senescalia de Poitou 1476 Intervingué en el tractat de Picquigny 1475, dirigit contra el duc, i, mort aquest 1477, secundà personalment els plans de Lluís X, contra l’estat borgonyó Sota la regència d’Anna de França participà en la Guerre…