Resultats de la cerca

Usat sobretot en poesia popular, apareix tant en poesia lírica com narrativa Els poetes catalans l’han conreat des de l’edat mitjana, tant els que componien en provençal —Berenguer de Palol, Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany— com els que ho feien en català —Cerverí de Girona i, posteriorment, Pere Marc— A l’època de la Decadència apareixia sovint en una mateixa estrofa combinat amb el decasíllab, per influència castellana —en la poesia de Francesc Fontanella, per exemple— Posteriorment l’han usat, entre altres, Verdaguer, Maragall, Carner, Espriu i Gabriel Ferrater

Llicenciada en filologia catalana, publicà les novelles eròtiques Amorrada al piló , que assolí un gran ressò 1986, amb versió cinematogràfica de T Verdaguer, sota el títol de L’escot i Sauna 1987, duta al cinema per A Martín, a més de No siguis cruel 1997, Dones enamorades 1998 i La promesa 1999 També ha escrit la narració breu La teva noia 1992 i els guions de ràdio Pollastre al forn i La vida rosa , i els televisius, entre d’altres, El cor robat , Sitges , Laberint d’ombres i El cor de la ciutat

Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona El 1904 passà a la Schola Cantorum de París, on estudià orgue amb Alexandre Guilmant i composició amb Vincent d’Indy Fou mestre de capella 1912-17 a Saint-Quentin Picardia, professor d’harmonia a la Schola Cantorum de París en 1918-21 i organista de Saint-François-Xavier París fins el 1952 Autor de música de cambra, d’obres per a cant i orgue, i de l’òpera Canigó , amb text de Lluís Jou inspirat en el poema de Verdaguer

Des del 1945 residí a Barcelona Traduí al gallec poemes de Salvador Espriu, Pere Quart, Jacint Verdaguer, Tomàs Garcés, etc La seva obra poètica evolucionà des de l’imaginisme, a la manera d’Amado Carballo Orballo íspido , 1955, fins a una consciència adolorida dels problemes collectius de Galícia Canta de lonxe o corazón do tempo 1969 De la seva obra narrativa cal destacar Contos que non son contos 1969 i Trancos da vida do Braisiño 1970 Traduí també la Bíblia al gallec i escriví novelles en castellà La oscura corriente , 1969

Cursà estudis de medicina a la Universitat de Barcelona 1876-81 Publicà En Dolçapau 1886, una característica novella de tesi tradicionalista, que oposa als nocius hàbits urbans burgesos la bondat dels valors cristians de la civilització rural El 1913 publicà una traducció catalana, anotada, de l’epístola Ad Pisones , reeditada en volum amb la versió espanyola de Magí Verdaguer i Callís Comptador del Mont de Pietat de Nostra Senyora de l’Esperança , és autor d’uns Apuntes para la historia general del Monte de Piedad 1899 Es casà amb Joaquima Santamaria

Estudià als seminaris de Barcelona i València, on es llicencià en teologia 1887 Fou catedràtic de llatí 1898 i de preceptiva literària 1913 al seminari de Barcelona Viatjà molt i estigué en contacte amb els principals erudits del seu temps Escriví manuals de gramàtica i filologia llatina i un Diccionari de la rima de la llengua catalana 1921, molt estimat en el seu temps És també autor d’obres poètiques de tema marià, compostes a imitació de Verdaguer Verger devot 1914, Flors místiques 1918, Flors de tardor 1919 i Flors i poncelles 1920

Fou sacerdot i es destacà com a conreador de la llengua catalana, en la qual predicà a la catedral de Perpinyà Feu conèixer, sobretot per mitjà de la Revue de l’Université Catholique de Lille , les obres de Ramon Llull i de Jacint Verdaguer, del qual traduí al francès en prosa Canigó 1908, Flors de Maria , Al Cel i Idillis i cants místics Participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i collaborà amb més de dues mil fitxes lexicogràfiques en el diccionari emprès per Antoni M Alcover

Estudià al Conservatori del Liceu i a l’Institut Casals Ben aviat destacà com a violoncellista, i actuà sobretot a l’Amèrica del Sud Fou professor del seu instrument al Conservatori de l’Havana i, juntament amb G Cassadó, fundà la Sociedad de Música Contemporánea a Cuba En tornar a Barcelona actuà sovint com a director de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i participà en diverses formacions de cambra Dirigí el primer enregistrament discogràfic de l’òpera Canigó del pare Massana, basada en el poema de Jacint Verdaguer També es dedicà a la composició

Redactor de la revista “La Vetllada” i collaborador de la “Revista de Gerona” i de “L’Orfeonista”, estigué vinculat als postulats del regionalisme i va ser un destacat membre de l’Associació Literària de Girona Escriví alguns poemes lírics, composicions històriques i goigs de factura tradicionalista i conservadora, d’escàs valor, amb els quals concorria a molts certàmens i celebracions floralesques El 1904 va guanyar la flor natural als Jocs Florals de València Fruit de la relació que va mantenir amb personalitats de l’època, s’han conservat quinze cartes que li va adreçar Jacint …

Fou redactor de “La Almudaina” i collaborador de “Sóller”, “El Correo de Mallorca” i “Las Noticias” de Barcelona Escriví la novella breu Madò Tiana 1934 i diversos reculls de poemes Rapsòdia crepuscular 1962, Tres cançons de ruralia 1964, Cançons de darrera hora 1966 —tots tres illustrats per Josep Verdaguer—, i Cançons d’ahir encara , que deixà inèdit També fou autor teatral, amb peces com Més enllà de l’amor estr 1929, Maria Àngela 1932, A la llum dels estels 1934, Canamunts i Canavalls 1935, Resistir 1936, Més enllà del deure estr 1937 i Temps de vals estr 1949