Resultats de la cerca

Autor de nombrosos treballs, entre els quals es destaca Les châteaux des croisés en Terre Sainte 1934-71 Treballà també sobre l’art català Notes sur la sculpture romane en Languedoc et dans le Nord d’Espagne 1923 Fou membre de l’Institut de France, conservador en cap honorari del Musée National des Monuments Français i conservador en funcions del museu Jacquemart André

Per exemple, el Pigmalió de George Bernard Shaw, traslladada del món original londinenc al barceloní per Joan Oliver, o la novella El procés de Franz Kafka, convertida en peça dramàtica per André Gide i Jean-Louis Barrault i, més tard, convertida en film per Orson Welles Les adaptacions d’obres literàries al cinema són molt abundants aquest és el cas de l’anomenat film d’art

Visqué molts anys a Roma 1730-42, on rebé la influència dels mestres barrocs italians, especialment de Bernini De retorn a França, ingressà a l’Acadèmia 1749 És autor del bust de Nicolas Vleughels Musée Jacquemart-André, París, de la Tomba del cardenal Languet de Gergy església de Saint-Sulpice, París i de la Tomba dels arquebisbes de Viena catedral de Viena del Delfinat

Oposant-se al verisme d’André Antoine i els seus seguidors, creà escenografies gairebé abstractes amb les quals, basant-se en el moviment i el ritme i ajudat per la llum i el color, cercà de conciliar espai i temps Admirava Wagner i són memorables les escenificacions que féu de les seves obres Deixà diversos llibres teòrics, com L’oeuvre d’art vivant 1921

Fill de Joan Just, compositor i pedagog, ingressà a l’ Escolania de Montserrat 1939, on estudià música amb Anselm Ferrer i David Pujol, fou novici 1942, professà 1947 i fou ordenat sacerdot 1950 Cursà estudis superiors d’orgue sota el guiatge de Gregori Estrada 1943-50, i més tard, a l’Institut Pontifici de Música Sacra de Roma amb Ferruccio Vignanelli, on obtingué el magisteri d’orgue i la llicència en cant gregorià Treballà la composició amb Cristòfor Taltabull 1954-55 Amplià a París els coneixements d’orgue amb André Marchal i Norbert Dufourcq i treballà la composició amb André Jolivet…

Graduat en economia per la Universitat d’Oslo, treballà de periodista i d’agent de borsa, i fou el líder d’un grup de rock , abans de dedicar-se a la literatura policíaca, gènere en què ha esdevingut un dels autors més reconeguts mundialment i més traduïts El 1997 publicà la seva primera novella, Flaggermusmannen ‘El ratpenat’, premi Clau de Vidre a la millor novella policíaca d’un escriptor nòrdic, protagonitzada pel detectiu Harry Hole, que inaugurà una sèrie que inclou  Kakerlakkene  ‘Escarabats’, 1998,  Rødstrupe ‘El pit-roig’, 2000,  Sorgenfri ‘Nèmesi’, 2002, Marekors  ‘L’estrella del…

És autor d’una novella pastoral, Daphné 1808, a la manera de Salomon Gessner, de diverses poesies publicades en revistes locals i recollides, el 1817, amb el títol Essais, opuscules divers, d’una oda, Mailly ou le tribut de la reconnaissance 1820, i d’un poema en tres cants sobre el departament dels Pirineus Orientals Amb Pere Puiggarí publicà Sur l’inscription des “Decumani Narbonenses” de Saint André de Sorède 1814

Fill del pintor acadèmic André Devambez 1867-1944, estudià a les escoles franceses d’arqueologia d’Atenes i de Constantinoble Interessat per l’arqueologia grega, dirigí importants excavacions a Thassos Del 1937 al 1973 fou conservador de les antiguitats gregues i romanes del Musée du Louvre i, parallelament desenvolupà una prolífica tasca docent Dirigí un quant temps la publicació “Corpus vasorum antiquorum” Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans

Era patrocinada per Francesc Cambó i la presidí Isabel Llorach , amb Joan Estelrich de secretari Hi feren conferències André Maurois, José Ortega y Gasset, el comte Keyserling, Pere Bosch i Gimpera, entre d’altres, en l’idioma del conferenciant Deixà d’actuar durant la guerra civil de 1936-39 El 1947 reprengué les activitats, amb Carles Soldevila de secretari, però la mort dels seus iniciadors n’interrompé la continuïtat

Concertista precoç, fou deixeble del violinista André Robberechts i, després, de P Baillot al Conservatori de París El 1826 fou nomenat violí solista de Guillem I d’Holanda Feu concerts per tot Europa i del 1823 al 1852 fou catedràtic de violí al Conservatori de Brusselles Es retirà a causa de la pèrdua de visió que sofria Tant l’estil interpretatiu com l’obra compositiva de Bériot són hereus de la millor tradició violinística italofrancesa