Resultats de la cerca
Es mostren 564 resultats
Valentí Miserachs i Grau
Música
Organista i compositor català.
A vuit anys ja era organista de la seva parròquia Es formà als seminaris de Vic 1954-59 i de Bilbao 1960-61 i a Roma 1963 Parallelament a la seva formació teològica i humanística, continuà els estudis de música El 1967 ingressà a l’Institut Pontifici de Música Sacra PIMS, on es graduà en cant gregorià 1970 Posteriorment estudià composició amb A Renzi i orgue amb AM Polcaro, disciplines en les quals es graduà al Conservatori de Bari Durant aquesta època compongué nombrosa música litúrgica per a la Capella Júlia del Vaticà, d’on era organista El 1973 fou nomenat sotsmestre de…
Josep Maria Benaiges i Pujol
Música
Organista i compositor català.
S’inicià musicalment a Reus amb el mestre Victorià Agustí i a dotze anys ingressà a l’escolania de la capella de música de la catedral de Tarragona, dirigida llavors per Ramon Bonet Arribà a ser un dels seus millors deixebles i sovint feia de suplent del mestre a l’orgue de la seu tarragonina El 1871 es traslladà a Barcelona, on amplià els estudis de piano amb el mestre Pere Tintorer Després d’uns quants anys de dificultats econòmiques que l’obligaren a acabar els estudis musicals com a autodidacte, feu oposicions per al càrrec d’organista segon de la Capilla Real de Madrid, que guanyà el 19…
Vincenzo Tommasini
Música
Compositor italià.
Estudià al Conservatori de Santa Cecília i fou deixeble de composició de S Falchi, formació que compaginà amb els estudis universitaris Llicenciat en filosofia i lletres, s’especialitzà en el camp de la filologia clàssica El 1902, a causa de les seves recerques filològiques, es traslladà a Berlín, fet que aprofità per a ampliar els seus coneixements musicals tot matriculant-se a la Hochschule für Musik, on fou alumne de M Bruch El llenguatge de joventut de Tommasini mostra influències de l’impressionisme de C Debussy, del Romanticisme i també de la música del segle XVIII Amb el temps anà…
Pier Francesco Corteccia
Música
Compositor i organista italià.
Tingué com a mestre a Bernardo Pisano La seva activitat musical s’inicià com a nen cantor a l’església de Sant Joan Baptista de Florència, a la qual es mantingué vinculat la major part de la seva vida escolà de cor entre el 1515 i el 1522, sacerdot i membre de la capella des del 1527, organista entre el 1535 i el 1539, i mestre de capella des del 1540 fins a la seva mort Durant un temps ho simultaniejà amb el càrrec d’organista de la capella dels Mèdici, i des del 1540, amb el de mestre de capella a la cort ducal i a la catedral Com a resultat de la seva posició a la cort de Cosme de Mèdici…
Carlos Patiño
Música
Mestre de capella i compositor castellà.
Es desconeix on va tenir lloc la seva formació musical i sota la responsabilitat de quin mestre La primera notícia de la seva activitat professional data del 1628, any en què obtingué el càrrec de mestre de capella del reial monestir de La Encarnación de Madrid, lligat estretament amb la cort de Castella Al final del 1633 fou nomenat mestre de la capella reial, en substitució del cèlebre Matthieu Rosmarin Exercí aquest càrrec fins a la seva mort, assolint un gran prestigi com a compositor i organitzador de la música tingué excellents collaboradors, entre els quals l’arpista,…
Sebastián Durón
Música
Compositor i organista espanyol.
Format per l’organista Andrés de Sola, el 1679 fou nomenat organista ajudant a la seu de Saragossa L’any següent aconseguí la plaça de segon organista a la catedral de Sevilla, on romangué fins el 1685, any en què es convertí en organista titular d’El Burgo de Osma Sòria Pel desembre del 1686 passà a ocupar el mateix càrrec a la catedral de Palència Cinc anys després, el 1691, fou nomenat organista de la capella reial de Madrid, on el 1701 accedí al càrrec de mestre de capella i rector del Colegio de Niños Cantorcicos Partidari de l’arxiduc d’Àustria, fou desterrat per Felip V el 1706, i morí…
cant armeni
Música
Cant propi de l’Església Armènia.
Consta de vuit tons o modes quatre d’autèntics i quatre de plagals, com la música bizantina La notació primitiva era semiogràfica, és a dir, signes neumàtics d’origen bizantí però combinats diferentment Durant un llarg període que es prolongà ben bé fins al segle XVIII, els himnògrafs armenis aportaren, per a les celebracions litúrgiques, himnes d’una gran bellesa poètica i musical Cal destacar, entre altres Gregori Narekatsí 950-1010, Nersès Xnorhalí 1107-1173 i Nersès Lampronatsí 1153-1198 Els himnes presenten diverses formes gantz recitatiu, dagh cant sillàbic, etc Al segle XVIII es feu…
música profana
Música
Música no religiosa.
La distinció entre art religiós i profà pot ser purament descriptiva o comportar un matís pejoratiu per a aquest darrer En determinades èpoques, en què les característiques de la música per a l’església o de la música religiosa no litúrgica han estat fortament regulades, els àmbits de cadascun dels tipus de música són clars Però quan hi intervé la subjectivitat pròpia d’un sentiment religiós més modern, el que és profà o no pot ser molt discutible Molta música no religiosa, en teoria, del segle XIX és concebuda com a expressió d’algun tipus de religiositat, encara que sigui molt…
concilis de Toledo
Conjunt de divuit sínodes eclesiàstics celebrats (400-702) a Toledo per tal de deliberar sobre qüestions disciplinàries, litúrgiques i, sovint, doctrinals.
Les actes s’han conservat a la Collecció Canònica Hispana De caràcter provincial, a partir del tercer 589, a semblança dels grans concilis ecumènics de l’imperi Bizantí, esdevingueren assemblees de direcció i de govern del regne visigòtic, convocades pel rei i presidides pel metropolità més antic o de més prestigi El més important fou el tercer, reunit per consell de Leandre de Sevilla, on RecaredI abjurà l’arianisme i fou segellada la fusió del poble hispanoromà i el got Sovint, com el setè 646, el vuitè 653, el novè 655, el desè 656, el dotzè 681, el setzè 693, el dissetè 694 i el divuitè…
Esglésies orientals
Conjunt de les comunitats cristianes de la part oriental de l’antic imperi Romà, més concretament, de la part coneguda amb el nom d’Orient cristià.
Aquestes Esglésies són el fruit de la predicació cristiana que, sorgida de Jerusalem, s’escampà per tot l’Imperi i organitzà jeràrquicament comunitats entorn de les principals ciutats, convertides algunes d’elles, per llur importància social i política, en seus patriarcals Organitzades amb independència de l’evolució a la part occidental de l’imperi Romà, amb un sentit més fort de llur apostolicitat, seguiren també una tradició litúrgica pròpia que, entroncada amb la font comuna de Jerusalem i arrelada fortament en els costums de cada país, donà una varietat ritual molt gran,…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 15
- 16
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina