Esglésies orientals

Església oriental

Conjunt de les comunitats cristianes de la part oriental de l’antic imperi Romà, més concretament, de la part coneguda amb el nom d’Orient cristià.

Aquestes Esglésies són el fruit de la predicació cristiana que, sorgida de Jerusalem, s’escampà per tot l’Imperi i organitzà jeràrquicament comunitats entorn de les principals ciutats, convertides algunes d’elles, per llur importància social i política, en seus patriarcals. Organitzades amb independència de l’evolució a la part occidental de l’imperi Romà, amb un sentit més fort de llur apostolicitat, seguiren també una tradició litúrgica pròpia que, entroncada amb la font comuna de Jerusalem i arrelada fortament en els costums de cada país, donà una varietat ritual molt gran, característica del cristianisme oriental (litúrgia). Del bloc d’aquest cristianisme oriental, centrat espiritualment en la capital de l’Imperi, Constantinoble, algunes comunitats se n'anaren separant gradualment.

Les primeres comunitats marginades foren, lògicament, les que es trobaven fora de les fronteres de l’Imperi: les de Mesopotàmia i Pèrsia i les d’Armènia. Les primeres constituïren l’Església assíria, dita també caldea, que adoptà el nestorianisme i que conegué una gran expansió missionera vers l’Àsia Central. Actualment és una Església molt reduïda numèricament.

L'Església armènia, que restà dins l’òrbita doctrinal del monofisisme, es troba repartida en diverses obediències: catolicosat d’Edžmiatsin (a l’Armènia soviètica), que gaudeix d’un cert primat d’honor, el de Sis, a Cilícia, però amb seu al Líban, el de Jerusalem i el de Constantinoble.

Els patriarcats d'Antioquia i d'Alexandria, llevat d’una part que romangué fidel al concili de Calcedònia i a l’emperador (anomenada, per això mateix, melquita) i que mantingué també una jerarquia en aquestes seus, esdevingueren monofisites i es configuraren com a Esglésies independents: l'Església siríaca (o sirooccidental, en contraposició a la nestoriana, sirooriental), anomenada també jacobita, i l'Església copta.

Dependents d’aquesta, jurídicament i litúrgicament, però diferents culturalment, els abissinis constituïren la florent Església etiòpica, molt arrelada en els propis costums i tradicions. Totes aquestes Esglésies presenten una vitalitat renovellada. Dins la tradició siríaca hi ha encara una comunitat eclesial molt peculiar: els maronites, tots units a Roma. Una altra Església particular, dependent, segons les vicissituds de la història, de la Síria nestoriana o monofisita, es formà i floreix al Malabar, a l’Índia.

Les Esglésies fidels al concili de Calcedònia es concentraren cada vegada més al voltant de Constantinoble, seu patriarcal i imperial, i constituïren, enfront de les comunitats separades, l'Església ortodoxa, enfortida després de la victòria sobre la iconoclàstia. La història posterior va lligada a les vicissituds de les relacions amb Roma i amb Moscou. Després de l’elecció de Foci (863), considerada no canònica per Roma, i l’excomunió de Miquel Cerulari (1054), la ruptura (Cisma d'Orient) fou total en ocasió de la quarta croada, amb l’ocupació de Constantinoble i l’establiment d’un imperi i una jerarquia llatina a Orient (1204-61). Després de la caiguda de Constantinoble sota els turcs (1453), l’Església ortodoxa brillà amb esclat entre els eslaus (Església russa), entorn del patriarcat de Moscou, que es proclamà “tercera Roma”.

Pràcticament totes les Esglésies orientals han vist sorgir comunitats que s’han unit amb Roma —i anomenades, per això, uniates —, sovint deformant o àdhuc perdent llur genuïnitat original fins que, modernament, algunes d’aquestes comunitats han pres consciència de llur identitat i han emprès una renovació litúrgica i ecumènica. Creades a partir dels segles XVI i XVII, com a fruit de missions catòliques, aquestes comunitats han suposat la creació de jerarquies, fins al grau de patriarques, paral·leles a les jerarquies no catòliques ja existents.