Resultats de la cerca

Filla d’ Andreu II i de Gertrudis de Merània i germana de Violant , muller de Jaume I de Catalunya-Aragó, fou casada 1221 amb Lluís IV de Turíngia Vídua el 1227, fou apartada del tron pel seu cunyat Enric de Turíngia Entrà al tercer orde franciscà i es dedicà a l’hospici de pobres que havia fundat a Marburg Fou canonitzada el 1235 La seva festa se celebra el 17 de novembre

Successora del seu pare, Frederic IX , havia estat declarada hereva el 1953, quan fou abolida la llei sàlica Es casà el 1967, amb l’aristòcrata francès Henri de Laborde de Montpezat Talença, Gascunya 1934 – Fredensborg, Hovedstaden, 2018 de qui ha tingut dos fills, Frederic —príncep hereu— i Joaquim El 31 de desembre de 2023 anuncià la seva renúncia al tron, i fou succeïda pel seu primogènit, Frederic X , el 14 de gener de 2024

Fill de Canut Lavard, duc de Slesvig, el qual succeí en el ducat, i besnet del rei Sven II Lluità contra els vendes, els ocupà l’illa de Rügen i els cristianitzà per la força Vassall de l’emperador Frederic I, acceptà l’antipapa Víctor IV El 1170 associà al tron el seu fill Canut VI Fortificà el país i s’alliberà de la fidelitat a l’emperador instituint una monarquia autocràtica i hereditària

Comprèn, any per any, en setze llibres dels quals s’han perdut del VII al X i el XVI és incomplet, la història de Roma des de la mort d’August i l’accessió de Tiberi al tron fins al regnat de Neró Amb un estil epigramàtic i condensat reflecteix amb gran precisió la societat romana i, en un primer pla, la vida de l’aristocràcia i els membres de la família imperial

Fill de Pere I i de Constança Manuel Llevat del període 1373-78, el seu regnat transcorregué en permanent estat de guerra contra Castella, per les seves pretensions a aquesta corona a la mort de Pere el Cruel 1369 Formà una coalició amb Catalunya-Aragó i Granada, i després una aliança amb Anglaterra, contra Enric II de Castella, que no tingueren èxit En morir, ocupà el tron el seu germà bastard, el mestre d’Aviz Joan I

Fill tercer de Gustau Vasa, combaté el seu nebot Segimon, rei de Polònia i hereu del tron suec a la mort de Joan III 1592, amb l’ajut del poble suec, hostil a un rei catòlic El vencé a Stångelro 1598, però no fou coronat fins el 1607, per l’oposició de la noblesa Sostingué guerres poc afortunades amb Polònia 1605, amb Rússia i amb Dinamarca 1611 Desenvolupà la indústria metallúrgica i fou un acèrrim defensor del protestantisme

Fill d’ Eduard VII , fou educat com a oficial de marina La mort del seu germà gran 1892 el feu l’hereu del tron Donà a la seva dinastia Saxònia-Coburg-Gotha el nom de Windsor Amb la seva discreta actitud política afrontà les greus crisis que protagonitzà —la Primera Guerra Mundial, l’alliberament d’Irlanda i diverses revoltes socials—, i establí el model de la monarquia britànica contemporània El succeí el seu fill Jordi VI

Fill de Constantí Diògenes, esposà l’emperadriu Eudòxia, vídua de Constantí X Combaté els turcs fins a Mesopotàmia 1068-69 i envià una flota en ajut de Bari 1070, assetjada pels normands En una nova expedició contra els turcs, fou traït, a Armènia, per Andrònic Ducas i fet presoner Mentrestant, a Constantinoble, Miquel VII —que havia allunyat del tron Eudòxia— envià tropes contra ell, quan ja havia obtingut l’alliberament Vençut, hagué d’abdicar i fou cegat

Succeí, per renúncia, la seva mare Violant muller, amb el nom d’Irene, de l’emperador bizantí Andrònic II, darrera representant de la dinastia dels aleràmics i germana del marquès Joan I mort el 1305 Per a ocupar el tron hagué de sostenir una lluita amb el regent i pretendent, el marquès Manfred IV de Saluzzo El 1310 fou reconegut i investit per l’emperador S'ocupà de refer l’administració del seu estat i l’ordenà

Designat per l’emperador, i gràcies al favor dels eunucs, succeí Teodora en el tron imperial Hagué d’afrontar una insurrecció dirigida per Teodosi, president del senat, i, a l’Àfrica, la rebellió d’una part de l’exèrcit, que proclamà emperador Isaac Comnè En veure que les seves tropes lleials eren derrotades a Nicea i que el poble constantinopolità el refusava i es mostrava partidari del Comnè, Miquel abdicà 1057, i morí poc temps després en un convent