Resultats de la cerca

Comprenia Claramunt, Montbui, Castellolí, Òdena, Orpí, Capellades, Jorba i Tous Igualada en restava exclosa —malgrat pertànyer-hi geogràficament— per tal com era carrer de Barcelona els cinc primers termes pertanyien als Cardona, els quals hi tenien un governador El 1385 passà a constituir la sotsvegueria d’Igualada, amb l’afegit d’algunes localitats de la vall de la riera de Carme Fins al segle XVII hi hagué litigis entre els sotsveguers d’Igualada i els senyors jurisdiccionals, ducs de Cardona

La grandesa d’Espanya, unida al títol, fou reconeguda, el 1520, al seu fill i segon marquès, Luis El tercer marquès, Juan Fernández Manrique de Lara , fou lloctinent de Catalunya 1543-53 En morir el setè marquès 1662 el títol passà, com a resultat d’un plet, als Silva per un altre plet 1712 fou adjudicat als López-Pacheco, marquesos de Villena Posteriorment, i a base d’enllaços matrimonials, el títol recaigué en els ducs de Medinasidonia Actualment el posseeixen els Travesedo

Posseïren també les senyories d’Argos i Nàuplia en feu dels prínceps d’Acaia El succeí el seu nebot Guiu I d'Atenes , que fou el primer duc d’Atenes Aquest fou pare dels ducs Joan I d’Atenes i Guillem I d'Atenes , i aquest darrer, del duc Guillem II d'Atenes , que fou l’últim del seu llinatge, extingit amb la seva mort, el 1308, el qual fou succeït en el ducat d’Atenes i altres possessions pel llinatge dels Brienne

Hi eren compresos el qüestor de palau, el cambrer major, el canceller, el comte de les liberalitats, el dels interessos privats, el dels domèstics, tant dels cavallers com dels de peu, els comtes i ducs dels militars, mestres de les escrivanies d’epístoles, de libels, de manaments i de curs de memorials, el primicer dels notaris consistorials, etc, així com els subalterns de tots ells Els palatins de major categoria rebien els tractaments de spectabilis honorable i clarissimus els menys enlairats els de prefectissimus i egregius

El nom prové d’haver pres com a nom propi el de la dignitat de dapifer ‘senescal’ pronunciat segurament a tort com a agut que exerciren durant segles determinats membres de l’esmentada família Degué ésser Pere Tomic 1438 el creador del personatge i qui li imposà el nom en la forma Napifer En un desenvolupament posterior Pere Anton Beuter 1540 el féu del llinatge dels ducs de Baviera El primer a corregir la forma Napifer en Dapifer fou Rafael Martí de Viciana 1563

En foren successius ducs Jordi de Dinamarca 1689, marit de la reina Anna I, Guillem 1726, fill de Jordi II, Enric 1766, germà de Jordi III, i el fill d’aquest rei, Ernest August 1799, que després fou rei de Hannover i en la descendència del qual continuà el títol fins el 1917, que, en plena guerra, en fou privada per una llei del govern El comtat de Cumberland havia estat concedit el 1525 a lord Henry Clifford, la família del qual el detingué fins el 1643

Jesuïta 1674, ocupà diversos càrrecs dins l’orde i fou preceptor del fill dels ducs de Gandia, Josep de Borja Filipista, en entrar a València les tropes austriacistes es refugià a Aragó, i després a la cort de Felip V, de qui fou predicador Tornà a València com a rector del Collegi de Sant Pau i exercí altres càrrecs, i el 1723 anà a Roma com a procurador de la congregació Publicà diversos tractats piadosos i hagiogràfics, polèmics contra el jansenisme i polítics amb diversos pseudònims

Es casà 1464 amb Guiomar Enríquez, cosina de la reina Joana Defensà Catalunya contra el duc de Lorena 1467 Combaté contra Portugal es distingí a Zamora i a Toro i contra Navarra 1470 Fou camarlenc de Joan II 1474 i diputat per Aragó 1483 Anà a la guerra del Rosselló contra els francesos 1495 Obtingué el títol de comte de Belchite 1498, que fou el dels hereus dels ducs d’Híxar Participà en la conquesta de Navarra 1512 i en les corts del 1515 Testà el 1517

Pertangué originàriament als Peramola i successivament als Desbrull, als Zurita, als Pinós, comtes de Vallfogona, als Ferrandis d’Híxar, ducs d’Híxar, i als Silva, marquesos d’Alenquer El 1739, Rosa de Silva y Pimentel, comtessa de Sallent, en el seu testament, la llegà a Antonio de Navarrete mort vers el 1784 Aquest fou succeït pel seu fill Francesc de Navarrete i Sebastián mort el 1807, que fou pare de Pere de Navarrete, qui mort sense fills el 1855 fou succedir per José de Castañeda y de Navarrete i ha passat als Ceruti

Passà als Cruïlles i, enmig d’una sèrie de plets, als Rocabertí-Tagamanent, als Vilarig i als Cruïlles de Castellfollit, alhora que els Montcada, marquesos d’Aitona, i llurs successors els ducs de Medinaceli també s’intitularen barons de Llagostera La senyoria de Llagostera havia estat concedida el 1288 al vescomte Dalmau de Rocabertí El 1323, per mort del fill d’aquest, Guerau de Rocabertí, retornà a la corona, i el 1324 fou donada, a l’avi del primer baró Ot de Montcada i de Pinós, senyor de la baronia d’Aitona