Resultats de la cerca

Estudià a l’École des Beaux Arts, però parallelament inicià una carrera com a actor per la qual finalment s’inclinà El 1943 obtingué el seu primer paper en el film Le Voyageur de la Toussaint En el teatre formà part successivament de la Comédie Française 1942-46, de la companyia Renaud-Barrault, el Théâtre Hébertot, el Théâtre Edouard VII i el Théâtre de la Madeleine En cinema actuà en una cinquantena de pellícules, de les quals destaquen Maigret tend un piège 1958, de J Delannoy, Les Grandes Familles 1958, de D de la Patellière, La Mort de Belle 1961, d’E Molinari i La Peau douce 1964, de F…

De jove emigrà als EUA, i treballà en la casa de pellícules Paramount Promotor de la cultura i vida catalana a Nova York, fou dirigent del Centre Nacionalista Català de Nova York, corresponsal de la premsa de Catalunya i dels catalans d’Amèrica Es destacà per les seves rectificacions i rèpliques en cartes al director a la premsa nord-americana en tot allò que es referia a Catalunya Nacionalista destacat, el 1945 fou un dels redactors, conjuntament amb Josep Carner i Ribalta i Josep Fontanals, de l’apellació a les Nacions Unides, on es va exposar el probema català i les reivindicacions de…

Procedent de la realització de cinema de consum, amb una obra integrada per comèdies populistes com Les Bronzés 1978 o pellícules d’acció com Les spécialistes 1985, començà a gaudir del reconeixement de la crítica després d’adaptar Georges Simenon a Monsieur Hire 1988 La seva trajectòria posterior fou eclèctica, i canvià sovint d’estil i de gènere Realitzà, entre d’altres, Le mari de la coiffeuse 1990, Tango 1993, Le parfum d’Yvonne 1994, Les grands ducs 1996, Ridicule 1996, Une chance sur deux 1998, La fille sur le pont 1998, La veuve de Saint-Pierre 2000, L’homme du train 2002 i Confidences…

Dotat tant per als personatges còmics com per als seriosos, el 1957 obtingué l’Oscar a la millor interpretació per The Bridge on the River Kwai , el 1958, el premi del Festival de Venècia per The Horse's Mouth i el 1979, un Oscar honorífic pel conjunt de la seva carrera Intervingué també, entre altres pellícules, en Kind Hearts and Coronets 1949, The Lavender Hill Mob 1951, The Lady Killers 1956, The Swan 1956, Our Man in Havana 1959, Lawrence of Arabia 1961, Doctor Zhivago 1965, Cromwell 1970, Brother Sun, Sister Moon 1972, Hitler, the Last Ten Days 1973, Star Wars 1977, 1980,…

Després d’haver fet diversos pavellons d’exposició, a la Villa Noailles 1923, a Hyères refermà el seu propi llenguatge estructural Per a l’exposició d’arts decoratives de París del 1925 construí el pavelló de transports El 1930 fou fundada l’Union des Artistes Modernes, que presidí Mallet-Stevens i que el 1934 publicà el seu primer manifest L’UAM, combatuda amb violència, contribuí a donar a conèixer els millors artistes contemporanis Les seves obres —entre les quals la Rue Malle-Stevens, a París— accentuen el cubisme exterior Féu també decoracions per a les pellícules de Marcel L’Herbier…

Estudià a Milà amb GOrefice, ACasella i IPizzetti i amplià estudis als EUA Es doctorà amb una tesi sobre Zarlino i professà al conservatori de Bari des del 1950 Assolí aviat fama amb música per a films d’autors neorealistes Roma, città aperta , 1945 Napoli millionaria , 1946 i, especialment, de Fellini, la gran majoria de pellícules del qual musicà La strada , 1954 Le notti di Cabiria , 1956 La dolce vita , 1959 Otto e mezzo , 1962 Amarcord , 1973 Il Casanova , 1976 i Prova d’orchestra , 1978, entre d’altres També assolí fama la seva òpera Il cappello di paglia di Firenze 1955 estrenada a…

Destaquen les collaboracions amb JJ Porto El curso que amamos a Kim Novak , 1979, PAlmodóvar Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón , 1979 Qué he hecho yo para merecer esto , 1984 i Todo sobre mi madre , 1999, premi Goya, AAristarain Un lugar en el mundo , 1992 i Martín Hache , 1997, premi Goya i A Agresti Una noche con Sabrina Love , 2000 Alternant els treballs entre l’Argentina i Espanya, posteriorment ha interpretat Antigua vida mía 2001, d’HOlivera Vidas privadas 2001, de FPáez Deseo 2002, de GVega Kamchatka 2002, de MPiñeyro La hija del caníbal 2003, d’ASerrano, i Otros días…

Compaginà la seva professió de model publicitària amb petites intervencions en diversos films al principi dels vuitanta Les seves primeres pellícules com a protagonista són, entre d’altres, King Solomon's Mines 1985 i Allan Quatermain and the Lost City of Gold 1987 Es convertí en el sex-symbol femení dels noranta arran de l’èxit de Basic Instinct 1992 Entre els seus treballs posteriors destaquen Last Action Hero 1993, Diabolique 1995, Last Dance 1996, Sphere 1998, The Mighty 1998, Gloria 1999, The Muse 1999, Simpatico 1999, Beautiful Joe 2000, Cold Creek Manor 2003, A Different Loyalty 2004,…

És considerat una figura cabdal del documental experimental Estudià literatura i antropologia a Copenhaguen i exercí de crític cultural de jazz , teatre i cinema fins l’any 1968 Entre el 1961 i el 1971 viatjà per Àfrica, Amèrica del Sud, l’Índia i el sud-est d’Àsia Publicà el seu primer llibre de poemes el 1962 i, l’any següent, realitzà el primer film El 2005 n'havia produït quaranta Les seves pellícules més destacades són A Sunday in H ell 1977 i el curtmetratge surrealista The Perfect Human 1967, que el director Lars von Trier recuperà en un documental que codirigí amb Leth, The Five…

Deixeble de Cvon Sternberg i d’Ernest Bloch Residí a París del 1922 al 1930, on compongué música d’avantguarda Ballet mécanique per a vuit pianos, percussió i sorolls d’hèlix d’avió, el qual fou utilitzat per a la pellícula, del mateix nom, de Fernand Léger De nou als EUA, compongué més aviat en estil neoclàssic És autor de tres òperes, dos ballets, sis simfonies, música de cambra i de piano i de la música de més d’una vintena de pellícules The Plainsman, 'La conquesta de l’Oest’, 1936, de Cecil B De Mille We were Strangers , ‘Érem forasters’, 1949, de John Huston, etc