Resultats de la cerca

El lloc d’Oleta és esmentat per primera vegada l’any 875 Oleta en el cartulari de Sant Andreu d’Eixalada Baró, aleshores abat d’aquell monestir, hi adquirí el 878 un molí, el qual passaria després a Cuixà Als segles medievals Oleta era només una dependència del territori i la parròquia d’Évol L’església de Santa Maria d’Oleta és esmentada des de l’any 1069, en què apareix com a afrontació de llevant del terme d’Aiguatèbia Fou al segle XII seti d’una pabordia de canonges augustinians que depenia del priorat de Santa Maria de Cornellà de Conflent Després de la secularització de…

Mapa de les esglésies del Conflent anteriors al 1300 C Puigferrat Aiguatèbia i Talau Sant Feliu d’Aiguatèbia Sant Esteve de Talau Sant Adrià de Toévol Sant Miquel dels Plans Parròquia de Moncles Arboçols Santa Eulàlia d’Arboçols Sant Salvador d’Arboçols Santa Maria de les Grades Santa Maria de Marcèvol Campome Sant Pere del castell de Paracolls Sant Cristòfol de Fórnols o del Bosc Canavelles Sant Martí de Canavelles Sant Pere d’Eixalada o de Serola o de les Graus Sant Andreu de Llar Castell de Vernet Sant Martí del Canigó Sant Martí Vell Catllà Sant Andreu de Catllà…

Al llarg dels segles XI i XII, i fins a temps força recents segle XIX, la forja del ferro a casa nostra assolí nivells de qualitat considerable Les comarques del Vallespir i del Conflent i, en general, les conques dels rius Tet i Tec eren riques en meners, d’on s’extreia el mineral de ferro Foren importants les mines de Reiners, la Bastida, Riuferrer, Cortsaví, Espirà, Vernet, Fillols, Saorra i Taurinyà, entre d’altres Actualment són exhaurides Només resten en explotació les no gaire conegudes mines de Vetera al Canigó D’altra banda, per elaborar aquest mineral de ferro sorgiren tot un seguit…

Situació Església totalment reconstruïda entre els segles XVII i XIX, que aprofita només de l’antiga construcció romànica la paret de la part nord de la nau ECSA - A Roura Aquesta església parroquial és a la part baixa del poble d’Orellà, a 860 m d’altitud Mapa IGN-2249 Situació Lat 42° 33’ 39” N - Long 2° 10’ 0” E Orellà és a 4 km d’Oleta Per a arribar-hi cal agafar a Oleta la carretera D-4 i tot seguit la D-4b en direcció a Aiguatèbia Un trencall a mà dreta mena a Orellà Història Els primers esments del lloc d’Orellà són de mitjan segle X Orelianum , 957 villa Aureliani , 978…

Situació Vista de les ruïnes de l’església des del migdia, amb l’absis, en el qual s’insinuen lesenes, però sense el fris d’arcuacions que devien tenir a la part alta ECSA - J Bolòs Les ruïnes de l’església de Santa Cecília de Celrà són enmig d’uns camps abandonats, a poca distància i a un nivell més baix de les ruïnes del poble i castell de Celrà, situats al nord-oest d’Orellà Mapa IGN-2249 Situació Lat 42° 33’ 14” N - Long 2° 14’ 39"E S’hi accedeix, fins a poca distància, per una pista que surt d’un revolt molt pronunciat de la carretera que porta a Orellà D-4b, poc abans d’arribar a aquest…

El poble de Sedó és a ponent del terme, vora la riba dreta del Sió Conquerit a l’inici del segle XI pels comtes d’Urgell, l’existència d’una fortalesa a Sedó és provada des del 1024, any en què en un judici contra Guillem de Lavansa es fixà el terme de Guissona, el qual limitava a migdia amb la guardia de Sadaone és probable que aquesta guàrdia de Sedó sigui la mateixa que l’esmentada com a “ guardia que dicunt de Sudavo ” en el document de donació de Calaf de l’any 1015 Segons l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell de l’any 1040, el castell Sadaonis era considerat part…

La migradesa dels recursos econòmics n'ha provocat pràcticament el despoblament El nucli és establert a l’extrem septentrional del terme, a 1 328 m alt, en un coster que domina la riera de Cabrils, al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve, que conserva una notable pica baptismal, una majestat i una marededeu del s XII En 874-875 el monestir d’Eixalada adquirí béns en aquest lloc el 985 l’església tenia l’advocació de sant Esteve El monestir de Cuixà adquirí el lloc el 1011

Una línia romangué al Donasà, que senyorejà fins el 1711, quan Lluís XIV l’incorporà a la corona per cessió de Louis d’Usson forma francesa de So , marquès de Bonac A una altra línia pertangué Estefania de So , filla d' Arnau I de So i germana d' Arnau II de So , castlans de So i de Queragut, els quals succeí Fou casada amb Bernat de Llo o d’Alió i foren pares d' Arnau III de So mort el 1308, que el 1260 rebé del rei Jaume I les senyories d’Évol, Saorra, Estavar i Eus i la castlania de Puigbaladó i el 1266 en propietat, però sota la senyoria dels vescomtes de Castellbò, So i Queragut Tenia…