Situació
Vista de les ruïnes de l’església des del migdia, amb l’absis, en el qual s’insinuen lesenes, però sense el fris d’arcuacions que devien tenir a la part alta.
ECSA - J. Bolòs
Les ruïnes de l’església de Santa Cecília de Celrà són enmig d’uns camps abandonats, a poca distància i a un nivell més baix de les ruïnes del poble i castell de Celrà, situats al nord-oest d’Orellà.
Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 33’ 14” N - Long. 2° 14’ 39"E.
S’hi accedeix, fins a poca distància, per una pista que surt d’un revolt molt pronunciat de la carretera que porta a Orellà (D-4b), poc abans d’arribar a aquest poble. (JAA)
Història
Aquesta església fou la seu d’una parròquia de la qual tenim referències des del 1046, en què Gerberga, filla de la vescomtessa Guisla, donà al seu fill Guillem Ramon l’església de Sant Feliu d’Aiguatèbia, la parròquia de la qual afrontava a llevant amb les parròquies de Celrà i d’Orellà. El 1276, l’ardiaca Arnau de Serrallonga en rebé la capellanía. Tenia jurisdicció, al segle XV, sobre les esglésies de Santa Coloma de Bordoll i Santa Maria d’Orellà, bé que aquesta última recuperà la condició de parròquia el 1596. (PP)
Església
És un edifici en estat ruïnós, del qual només resten parts de l’extrem de llevant i parts dels murs sud i oest, tot molt fragmentari. L’estructura original, perfectament recognoscible, era d’una sola nau coberta amb volta de canó, possiblement de perfil semicircular, avui desapareguda llevat de l’arrencada en el mur sud, i capçada a llevant per un absis semicircular. Sembla que la porta s’obria en el mur sud, prop de l’angle sud-oest, on hi ha un gran esvoranc. En el mateix mur sud es conserva un arc de factura posterior a l’obra de l’església que sembla que devia donar accés a una capella afegida, avui desapareguda, que no ha deixat traces en el mur. No es conserven finestres en cap part de l’edifici, llevat de l’absis, on són de doble esqueixada.
Atès el seu estat de ruïna, no se’n conserven elements decoratius, però probablement existien, almenys a l’absis, on s’observen elements de lesenes angulars, que devien completar un fris d’arcuacions llombardes situat sota el ràfec absidal.
Els paraments presenten un aparell de reble de pedres sense treballar, disposades molt irregularment, però amb tendència a formar filades poc uniformes.
Tot i la rusticitat de la construcció i el seu estat, l’església manté prou elements per poder-la considerar com una obra del segle XI, adscrita als plantejaments de l’arquitectura llombarda. (JAA)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàg. 60
- Baraut, 1982, vol. V, doc. 590, pàg. 120