El lloc d’Oleta és esmentat per primera vegada l’any 875 (Oleta) en el cartulari de Sant Andreu d’Eixalada. Baró, aleshores abat d’aquell monestir, hi adquirí el 878 un molí, el qual passaria després a Cuixà. Als segles medievals Oleta era només una dependència del territori i la parròquia d’Évol.
L’església de Santa Maria d’Oleta és esmentada des de l’any 1069, en què apareix com a afrontació de llevant del terme d’Aiguatèbia. Fou al segle XII seti d’una pabordia de canonges augustinians que depenia del priorat de Santa Maria de Cornellà de Conflent. Després de la secularització de les canòniques augustinianes el 1592, el comú d’Oleta adquirí l’església de Santa Maria, la qual engrandida i reconstruïda, esdevingué des del 1595 la nova església del poble, d’ara en endavant dedicada a sant Andreu (titular de la primitiva parroquial d’Évol, que perdé definitivament aquesta categoria el 1603 a favor d’Oleta). La prosperitat creixent que adquirí el lloc d’Oleta durant l’edat mitjana s’explica per la seva situació geogràfica, al peu de la via Confluentana. Oleta esdevingué dipòsit de les fargues de la comarca, centre de molineria, de tragí, d’hostals, de fusteria i de teixits de llana i de lli, sobretot a partir del segle XVI. Aquest creixement es feu en detriment del poble d’Evol.