Resultats de la cerca
Es mostren 667 resultats
canal

Canal d’una flauta
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Conducte situat a l’extrem superior d’alguns instruments aeròfons que dirigeix el corrent d’aire cap al bisell.
D’aquesta manera, en ser tallat per aquest -anomenat també trencavents-, l’aire es posa en vibració i produeix el so inicial de l’instrument El canal està limitat generalment pel tascó, o bloc, que obtura parcialment la part superior del tub
flageolet

Flageolet
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de vent-fusta molt semblant a una petita flauta de bec amb un nombre variable de forats.
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna instrument de vent pròpiament dit tipus flauta amb conducte d’aire intern Barrejat amb d’altres formes com flajos , flaios , flageol o flageot , el nom aparegué a França al segle XII per a referir-se a una flauta de bec de tres forats, molt semblant al flabiol , que es tocava juntament amb un tamborí Durant el Renaixement, a França, s’emprà per a anomenar les flautes rectes de mida petita Fou, però, al segle XVII que prengué la seva forma definitiva, com a instrument cònic decreixent amb quatre forats en la…
flautí

Flautí
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de vent-fusta molt semblant a una flauta travessera, però de mida més petita -més o menys la meitat- i que sona a l’octava aguda d’aquesta.
Es fa servir sobretot en l’orquestra i la banda En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna instrument de vent pròpiament dit tipus flauta Té els seus orígens en un tipus de pifre militar, anomenat flauta suïssa, que encara es toca i que consisteix en un tub curt i cilíndric de fusta de boix, molt semblant a una flauta travessera del Renaixement, i de petites dimensions El seu ús en l’orquestra començà esporàdicament al segle XVIII Al segle XIX, L van Beethoven, en la seva Simfonia número 5 , fou un dels primers compositors a emprar-lo Instrument transpositor, el…
bloc

Bloc d’una flauta dolça soprano
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Peça de fusta que, ajustada a l’embocadura d’alguns instruments de vent, obtura parcialment l’entrada de l’aire i delimita l’escletxa o canal que dirigirà l’aire contra el bisell.
Tradicionalment és tallat en fustes poc deformables amb la humitat, com les de savina o cedre, per a evitar que, en reinflar-se amb l’alè, pugui esberlar el tub S’anomena també tascó
bisell

Bisell d’una flauta dolça soprano
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Part de l’embocadura d’alguns aeròfons, en forma d’aresta esmolada, que talla el raig de l’aire provocant-ne la vibració necessària per a -juntament amb la ressonància del tub acústic- fer sonar l’instrument.
També s’anomena tallavent Aquest procediment de producció del so defineix tot un conjunt de famílies d’instruments La posició i el gruix del bisell respecte al doll d’aire determinen la qualitat del so resultant i la resposta musical del tub acústic, que pot, en alguns casos, facilitar o neutralitzar l’emissió d’alguns harmònics En les flautes travesseres el bisell està tallat en el cantell d’un forat trepat sobre l’eix longitudinal de l’instrument, contra el qual l’intèrpret dirigeix l’aire En els instruments anomenats de canal o conducte flabiols, flautes de bec, alguns tubs d’orgue, etc,…
instruments de fusta
Música
En la classificació convencional, grup d’instruments de vent de l’orquestra que comprèn la família de les flautes (flauta, flautí, etc.), la dels instruments de doble llengüeta (oboè, corn anglès, fagot, contrafagot, etc.) i la dels intruments de llengüeta senzilla (clarinet, saxòfon, etc.).
Amb els instruments de metall formen els dos grups amb els quals convencionalment es classifiquen els instruments de vent Aquesta classificació convencional dels instruments -anterior a classificacions més sistemàtiques com la de Hornbostel-Sachs classificació dels instruments , emprada de forma majoritària- agrupa els instruments segons les seves característiques tímbriques, d’agilitat o bé d’expressivitat i segons la seva funció habitual a l’orquestra És, doncs, una classificació útil en els estudis d’orquestració o de composició, però data d’una època en què els instruments eren…
flautista
Músic que toca la flauta.
quintet de vent
Música
Conjunt instrumental de cambra constituït per cinc instruments de vent, habitualment flauta travessera, oboè, clarinet, trompa i fagot, o bé una composició escrita per a aquesta formació.
Algunes obres exigeixen als intèrprets canviar d’instrument durant l’execució d’una peça, de manera que la varietat d’instruments augmenta sense variar el nombre d’instrumentistes canvi oboè/corn anglès, per exemple, en el Quintet , opus 43, de C Nielsen flauta/flautí en les 6 Bagatelles , de G Ligeti, etc Els grans autors barrocs i clàssics no utilitzaren el quintet en la seva forma genèrica en general, hom preferí que els instruments de vent anessin de dos en dos per facilitar la instrumentació cosa que potencià més aviat el sextet que el quintet Durant el Classicisme, els grups de vent es…
òpera
Una escena de La Flauta Màgica, de Mozart, en una producció de l'òpera de Zuric (1986)
© Fototeca.cat
Música
Drama per a ésser representat amb el text cantat (llibret), acompanyament orquestral i els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari).
Sovint va precedida d’una introducció instrumental obertura El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica obra musicada La diferència entre l’òpera i els seus antecedents medievals i renaixentistes radica en el seu caràcter profà i també en el paper primordial que hi tenen la música i el cant que, per convenció, és el mitjà d’expressió dels personatges, en lloc de la parla L’impuls definitiu cap a la creació de l’òpera prové del grup anomenat Camerata Fiorentina, poetes i músics que crearen les primeres òperes Dafne , de Peri 1597, avui perduda, les Euridice de Peri 1600 i…