Resultats de la cerca
Es mostren 456 resultats
brevis
Música
Figura musical pròpia dels diferents sistemes de notació dels segles XIII al XVII.
Deriva del punctum , una de les dues formes simples de la notació pneumàtica En la notació mesurada, la breu equival a tres o a dues semibreus, segons si s’empra en temps perfecte o en imperfecte La seva unitat superior és la longa Es representa mitjançant una nota quadrada sense cauda, que tant pot ser acolorida com buida El seu silenci es representa mitjançant un traç vertical que ocupa un sol espai del pentagrama
tabulatura
Música
Qualsevol sistema de notació instrumental que utilitzi lletres, nombres o altres signes en lloc dels que són propis de la notació amb pentagrama.
La música occidental ha emprat sistemes d’aquest tipus des del segle XIV, i majoritàriament estan relacionats amb la tècnica de tocar un determinat instrument Enfront de la notació mensural de tipus convencional, els signes de la qual indiquen l’alçada i el valor d’una nota, les tabulatures fan servir uns signes que assenyalen la manera d’obtenir els sons en un instrument concret, i d’altres que serveixen per a indicar-ne el valor Si bé avui dia s’ha imposat la notació amb pentagrama, algunes de les seves característiques principals procedeixen de les tabulatures, com per exemple l’ús de…
quadrat | quadrada
Música
Dit de la notació gregoriana tradicional, derivada de les notacions aquitana i catalana (notació catalana) que escrivien el punctum i la virga en forma quadrada.
En la notació mesurada s XIII-XV es conservà en la breu
A
Música
Primer grau de la notació alfabètica original, provinent de Grècia, des que al segle V dC, a occident, les lletres llatines substituïren les gregues en la notació musical.
A partir del segle X esdevingué l’equivalent del la modern, sisè grau de l’escala de do La A és utilitzada encara en l’actual notació alemanya i anglosaxona
ecfonètica
Música
Dit de la notació de la música litúrgica bizantina basada en antics signes prosòdics.
Fou emprada fins al segle X Hom hi ha vist l’origen de l’anomenada notació constantinopolitana
maxima
Música
El més llarg dels valors emprats tant per la notació de la música medieval com per la del Renaixement.
Apareix per primera vegada al segle XIII, juntament amb la notació modal, concretament en el gènere organum En la notació mensural equival a tres longe , cas en el qual es diu que la maxima és perfecta, o a dues longe , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final de la composició per a indicar repòs, o en les veus més greus que durant el Renaixement desenvoluparen el cantus firmus Algunes fonts la denominen duplex longa Es representa mitjançant un petit cap rectangular amb cauda descendent a la seva dreta pot estar acolorida o ser…
mínima
Música
En la notació proporcional, nota (que hom representava amb un rombe blanc, amb cua) que expressava el valor més curt.
Equival a la blanca de la notació actual
semiminima
Música
Figura musical pròpia dels diferents sistemes de notació dels segles XIV al XVII i que equival a la meitat d’una minima, d’on prové el seu nom.
Aparegué, com la minima , al segle XIV En la notació de l' ars nova es representa com una minima amb un ganxo a la part superior dreta En la notació blanca del Renaixement s’indica indistintament amb el cap negre o blanc El seu silenci és com el de la minima , però amb un traç horitzontal a la part superior dreta Equival a la negra actual
mètode Tonic sol-fa
Música
Sistema de solmització anglès basat en el mètode Norwich de Sarah Glover que popularitzà John Curwen durant el segle XIX i que arribà a convertir-se en un sistema de notació alternatiu al tradicional.
L’any 1841, el capellà anglès John Curwen 1816-1880 rebé l’encàrrec dels professors de la Sunday School de buscar un mètode per a ensenyar els alumnes a cantar a primera vista els himnes religiosos Curwen, que tenia ell mateix prou dificultats amb la música, trobà en el mètode de S Glover la solució que estava buscant El retocà en alguns aspectes i l’anomenà Tonic Sol-fa per distingir-lo del fixed sol-fa , mètode francès emprat a l’Anglaterra de l’època en el qual les síllabes de solmització corresponien sempre a les mateixes notes La pretensió de Curwen era que els nens copsessin "el…
pauta
Música
Conjunt de línies paral·leles sobre les quals s’escriuen els signes musicals (notació).
El pentagrama, com també el tetragrama -utilitzat des del segle XII en el repertori del cant pla-, deriva del costum de determinades notacions d’escriure els neumes a una alçada relativa els uns respecte dels altres notació diastemàtica això originà l’ús d’una línia que servia de punt de referència, apareguda per primera vegada al segle XI en manuscrits de neumes aquitans A Guido d’Arezzo es deu la iniciativa, acollida amb èxit a tot Europa, de fer servir dues línies, una de color vermell per a indicar la nota fa i una altra de color groc per a indicar la nota do també podien…