Resultats de la cerca

Descrita per l’uròleg britànic Henry Bence-Jones 1814-1873, n'hi ha en petita quantitat a l’orina normal i al sèrum Augmenta notablement a l’orina en certes malalties mieloma, macroglobulinèmia, amiloïdosi, carcinosis òssies, leucèmia Mitjançant la reacció anomenada de Bence-Jones, aquesta proteïna es pot posar de manifest

Tenen un cos allargat, sovint protegit amb una cuirassa d’ossos cutanis plaquetes òssies que els donen un aspecte estrany, boca petita, sense dents, amb musell llarg i tubular, brànquies reduïdes, lobulades o filiformes, aletes abdominals reduïdes o inexistents i caudal homocerca i indivisa, quan és present Habita en aigües càlides, temperades i també fredes, tant dolces com salabroses Almenys 15 espècies són comunes a la Mediterrània

Estructura i classificació dels ossos En dependència de llur funció, els ossos presenten formes diverses Hom els divideix en llargs com els del fèmur, amples com l’omòplat, i curts com els del puny Els llargs consten de cos o diàfisi part dura i compacta, amb una cavitat interior ocupada per la medulla o moll , de color groc i de dos extrems o epífisis L’estructura dels ossos amples i curts és semblant a la de la diàfisi dels llargs les vèrtebres i els ossos de la cara presenten formes molt irregulars Les prominències arrodonides que als extrems d’un os encaixen dins la conca d’un altre són…

La seva acció principal és la inhibició de la reabsorció dels ossos, de manera antagònica a la de la parathormona, i intervé, per tant, en el metabolisme fosfatocàlcic amb efectes hipocalièmics i hipofosfatèmics Patològicament és segregada en excés pel carcinoma medullar de la tiroide, del qual esdevé un marcador tumoral important Clínicament la calcitonina és utilitzada en el tractament d’algunes malalties òssies com l’osteoporosi i la malaltia de Paget

La revista Nature publica un article d’un equip internacional d’antropòlegs amb els resultats de l’anàlisi de restes òssies i dentals localitzades a la cova Callao, a l’illa filipina de Luzon en excavacions iniciades el 2007 Les restes, que tenen entre 50000 i 60000 anys d’antiguitat, corresponen a un homínid d’una espècie diferenciada a partir de les anàlisis de l’ADN, a la qual es dona el nom d’ Homo luzonensis

La luxació més freqüent és la traumàtica , que s’esdevé a causa d’una violència exterior i que va acompanyada generalment de lesió de lligaments Com més mòbil és l’articulació, més exposada hi és així, les luxacions més freqüents són les de les espatlles i els colzes La luxació patològica té com a causa la destrucció de les extremitats òssies artritis, osteomielitis Les luxacions congènites la de l’anca és la més freqüent es caracteritzen per la facilitat en la reducció i per la freqüència de les recidives

El cap era massís, pla i ample, i tant a les mandíbules com a la volta bucal tenia moltes dents El tronc era gros i deprimit, la cua curta però ampla a la base i acabada en una punta afilada Els membres eren curts, però grossos i molt forts Tenien el cos recobert per unes plaques òssies com una cuirassa incompleta Hom creu que visqueren sempre dins l’aigua, bé que devien fer incursions a les vores per alimentar-se, semblants a les que fan els actuals cocodrils

En la β- talassèmia se sintetitzen hemoglobines F α 2 γ 2 i A 2 α 2 δ 2 clínicament es presenten en forma homozigòtica talassèmia major o anèmia de Cooley i en forma heterozigòtica talassèmia menor , molt més benigna En la α- talassèmia no se sintetitzen cadenes α i apareixen hemoglobines anòmales Hb H β 4 i Hb Bart γ 4 Les altres talassèmies talassèmia F, δ-talassèmia són molt rares El quadre clínic de la forma homozigòtica de β-talassèmia es caracteritza per anèmia hipocròmica crònica i progressiva, alteracions òssies generalitzades i hepatosplenomegàlia