Resultats de la cerca
Es mostren 48 resultats
lletania
Música
Súplica consistent en una sèrie de peticions o d’invocacions breus, adreçades a Déu, a les quals l’assemblea respon cada vegada amb un refrany curt, al més sovint Kyrie eleison ('Senyor, tingueu pietat').
Molt abundants en la litúrgia bizantina, la missa romana ha recuperat les lletanies en l’acte penitencial i en la pregària dels fidels després del concili II del Vaticà Fora de la missa, a Occident són conegudes les lletanies dels sants, que es canten en ocasions solemnes i constitueixen la part central i més característica de les anomenades lletanies majors, i també les lletanies menors, que acompanyaven les processons anomenades popularment "lledànies" Les lletanies majors, atribuïdes al papa Liberi segle IV, es cantaven durant la processó de les rogatives 25 d’abril les…
Pere Orsèol
Història
Dux de Venècia (976-978), monjo de Cuixà.
Noble venecià que en una rebellió derrocà el dux de Venècia Pere Claudià IV, i fou enlairat al seu torn dux de Venècia i de Dalmàcia 976 Se li atribueixen algunes millores en el govern i en la legislació del ducat i la reedificació del palau ducal i de l’església de Sant Marc de Venècia, destruïts en la revolta provocada per ell De temperament inquiet i religiós i angoixat per haver causat la mort del dux Pere Claudià IV 976 el seu conseller, el monjo i futur fundador dels camaldulencs, Romuald, li aconsellà la renúncia i l’abandó del món El pas per Venècia de Garí, abat de Cuixà , home de…
processó
© Rafel Ramírez i Casanovas
Religió
Cristianisme
Cerimònia religiosa o litúrgica en la qual un grup d’eclesiàstics i fidels desfilen solemnement pels carrers o a l’interior de l’església, acompanyant una imatge, una relíquia, un personatge, mentre preguen, canten lletanies o salmegen.
Fenomen conegut en gairebé totes les religions, lligat al mite del retorn a l’origen o al paradís, revesteix un doble caire penitencial i, sobretot, festiu, i constitueix també una exaltació del sentiment religioso-social del grup En el cristianisme, com en el judaisme, les processos simbolitzen el poble de Déu en marxa vers el regne de Déu i van lligades a determinades festes o són ordenades per alguna circumstància especial Als Països Catalans, a desgrat de trobar-se molt en decadència, se'n mantenen moltes amb un caire tant folklòric com pietós Una de les més antigues i riques…
absolució general
Cristianisme
Absolució donada després d’una confessió genèrica o després d’un acte penitencial fet en comunitat; té valor de sacramental.
Hom la dóna en forma deprecativa i, sovint, precedeix la concessió d’una indulgència plenària
rogativa
Cristianisme
Súplica pública de caràcter penitencial, que hom fa processionalment en temps de calamitat pública o per demanar el bon temps.
Processons lustratives lustració, originàriament supletòries de les processons paganes dels robigalia de Roma i dels ambarvals amb què hom implorava la protecció contra el mal temps i les epidèmies, foren fins fa poc 1969 vinculades a uns temps concrets lledània Suprimides les lletanies majors 25 d’abril, hom conserva les menors, adaptades a les necessitats dels llocs i en els temps prescrits per cada conferència episcopal
témpores
Cristianisme
En la litúrgia romana, celebració penitencial i d’acció de gràcies que consagrava l’inici de les estacions (tempora) de l’any.
Hom les celebra el dimecres, divendres i dissabte antigament, a la vetlla dominical de la primera setmana de quaresma, de la setmana de Pentecosta, de la tercera setmana de setembre i de la tercera setmana d’advent D’inspiració bíblica, foren instituïdes probablement per Calixt I s III Des dels temps de Gelasi I s V hom hi acostumà a conferir els ordes sagrats la vetlla del diumenge El nou calendari 1969, sense abolir-les, en deixa la fixació i la manera de celebrar-les a les conferències episcopals de cada lloc
acte de fe
© Fototeca.cat
Història
Cerimònia establerta pels tribunals de la inquisició dels regnes hispànics (des de ben entrat el s XVI) per tal de llegir solemnement el procés de les causes de fe que havien instituït o substanciat.
Aquesta cerimònia era precedida per una processó, una missa i un sermó En aquesta cerimònia hom rebia de nou a l’Església el qui abjurava l’error de què havia estat acusat, o bé era lliurat al braç secular aquell condemnat que no es retractava de les acusacions de què era objecte, el qual era executat immediatament a la plaça pública on tenia lloc l’acte de fe Els preparatius duraven un mes i el vespre que precedia l’acte de fe era constituïda una processó fins a arribar al lloc de la cerimònia A la matinada, després de la celebració d’una missa i de l’oferiment d’un àpat lleuger per a tots…
La predicació: Vicent Ferrer
Sant Vicent Ferrer, JReixac, segle XV MCDV / GC En el concili IV del Laterà 1215 la jerarquia assumí la iniciativa de la predicació, que s’havia intensificat a partir del segle XI en el context de la reforma gregoriana i que presentava casos de predicadors lliures, fins i tot laics, com Valdo i altres, que donaren peu a moviments que es van anar marginalitzant de grat o per força, com els càtars La prescripció conciliar ordenava que els bisbes cuidessin la predicació, feta per ells mateixos o per altri A partir d’aquest moment i de la fundació dels mendicants —dominics, el nom dels quals és…
Ramon de Penyafort
Historiografia catalana
Eclesiàstic i canonista.
Vida i obra Era fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina Format, molt probablement, a redós de la catedral de Barcelona, l’any 1204 en fou clergue i scriptor El 1218 anà a la Universitat de Bolonya, on estudià cànons i exercí també el professorat fins el 1222 Escriví una Summa Iuris Canonici , redactada, sembla, entre el 1218 i el 1221 De nou a Barcelona 1223, fou canonge i paborde de la seu Renuncià molt aviat aquests càrrecs i ingressà en l’orde dels frares predicadors, fundat per sant Domènec, orde que havia conegut a Bolonya Seguiren uns…
adulteri
Religió
Dret
Relació sexual del marit o de la muller amb una persona que no sigui el seu cònjuge.
L’adulteri ha sofert al llarg dels temps una complexa evolució en la seva consideració moral i social A les societats primitives, l’adulteri no era considerat com a delicte, sinó com una simple impuresa d’ordre sobrenatural tabú amb independència de tot judici moral Tanmateix, en algunes societats com les polinèsies, la relació sexual de la muller amb una persona que no sigui el seu marit pot arribar a ésser considerada com una pràctica d’hospitalitat A l’Índia, en els temps vèdics, el Mahābhārata i l’ Arthaśāstra presentaven i justificaven diversos casos d’adulteri per part de l…