Resultats de la cerca
Es mostren 238 resultats
Osees
Bíblia
Profeta del regne de Samaria, que predicà poc temps abans de la desaparició del reialme (745?-725 aC).
Autor del llibre d’Osees , que encapçala la collecció dels dotze profetes menors, en són característics els dos primers oracles, relacionats amb la seva vida matrimonial els restants són d’acusació i d’amenaça o de reflexió sobre la història pecadora d’Israel La profecia d’Osees influí Jeremies i Ezequiel
llibres dels Reis
Nom de dos llibres de l’Antic Testament que contenen la història de la reialesa, des dels darrers dies de David (971 aC) fins a la caiguda dels regnes d’Israel i de Judà (722 i 586 aC).
El redactor final ~s VI aC, sota la llum de la teologia deuteronomista , posa especialment en relleu l’actuació dels profetes, sobretot d’Elies i d’Eliseu Les versions grega i llatina donen aquest nom també als dos llibres de Samuel , talment que compten quatre llibres dels Reis així I i II de Samuel són comptats com a III i IV dels Reis
Representació de la Sibil·la i l’emperador
Història
Peça dramàtica del cicle nadalenc, documentada ja a Barcelona els primers anys del s. XV.
És l’escenificació de la llegenda romana de l' Aracaeli , segons la qual l’emperador Octavi hauria tingut una visió misteriosa de la Mare de Déu amb el Fill en braços, visió que li fou explicada per la Sibilla Tiburtina En són conegudes diverses versions catalanes dels s XV i XVI, fragmentàries o barrejades amb la processó dels profetes i l’adoració dels pastors
Joan Eimeric
Escultura
Construcció i obres públiques
Mestre d’obres i escultor de Barcelona.
Autor d’una imatge de la Mare de Déu 1421, Museu de Sabadell i del portal de l’església de Sant Martí Vell a Sant Martí de Provençals, amb el sant cavaller representat al timpà, juntament amb les imatges del matrimoni Sellarès, mecenes de l’obra, i els senyals heràldics corresponents 1432 Unes estàtues d’apòstols i profetes que completaven la decoració són perdudes o molt malmeses
targum
Bíblia
Cadascuna de les antigues ‘versions’ (en arameu targū’m) aramees de la Bíblia hebraica.
Provenen originàriament de la traducció oral de les lectures bíbliques a la sinagoga, quan els jueus deixaren d’emprar l’hebreu per servir-se de l’arameu Això explica el seu caire homilètic i parenètic, amb molta paràfrisi, que en fa una font insubstituïble per a l’estudi de l’exegesi bíblica jueva i de la comprensió de molts passatges neotestamentaris Els principals targums —anteriors a l’era cristiana— són el Targum d’Onkelos Onkelos, sobre el Pentateuc, escrit en llengua literària i que fou la traducció normativa rabínica, originàriament palestina, bé que fixada i puntuada a Babilònia, i…
vocació
Bíblia
Crida de Déu a algú invitant-lo a una missió o funció determinada.
En l’Antic Testament Déu crida sovint algú pel seu nom, és a dir, li ofereix de participar dels béns de la salvació La vocació d’Abraham, de Moisès o dels profetes equival a llur elecció En el Nou Testament —on també hi ha crides especials a predicar la fe o a ésser apòstol— la vocació s’estén a tothom, per tal com tothom per gràcia és cridat a la salvació
la Torà

La Torà
Entre els jueus, el Pentateuc.
Mot derivat probablement de l’acte de tirar la sort per fer un oracle, acabà significant ‘ensenyament’, ‘doctrina’, ‘llei’, sobretot els avisos de Jahvè donats per mitjà de Moisès i dels profetes Des de l’època deuteronòmica fou el mot tècnic per a indicar el Pentateuc La distinció entre la Torà escrita i oral —aquesta darrera, interpretació autoritzada— portà sovint a ampliar el mot fins a indicar tot l’Antic Testament
poble de Déu
Judaisme
Cristianisme
Designació del poble d'Israel en tant que poble escollit per Déu i objecte de l’aliança, que li imposava de servir-lo amb exclusió de tot altre déu.
Els profetes, i més tard Joan Baptista, Jesús i Pau, lluitaren contra una mentalitat de privilegi, en el sentit de garantia de protecció divina i de salvació Per això el Nou Testament estén el concepte a l'Església, anomenant-la Israel de Déu o església de Déu, traduint així l’hebreu Qahal-Jahvè ‘aplec del poble davant Jahvè’, és a dir, el poble de la nova aliança i dipositari de les promeses messiàniques
Ramir Augé i Montanyà
Escriptura i paleografia
Escripturista.
Monjo de Montserrat, on ensenyà teologia i fou bibliotecari, es formà a l’École Biblique de Jerusalem 1930-48 Traduí i comentà els profetes i alguns dels llibres sapiencials de la Bíblia de Montserrat 1935-66, així com de l’edició manual de la mateixa Bíblia 1966-67 Preparà l’edició del Llibre de Job 1968 i deixà una traducció i comentari dels Salms , remarcable per la fidelitat al text hebreu Publicà algunes monografies històriques i exegètiques
escriba
Judaisme
Des dels temps d’Esdres, el qui era versat en la Torà o llei de Moisès i tenia l’ofici d’interpretar les Escriptures.
Honoríficament rebia també el nom de rabí Amb la desaparició dels profetes, els escribes esdevingueren —com a grup del cos de doctors de la llei— caps espirituals i conductors del poble jueu Llur figura, a partir del Nou Testament i de l’actitud de Jesús envers ells, ha cristallitzat —juntament amb la dels doctors de la llei i dels fariseus la identificació amb els quals, tanmateix, ha d’ésser matisada— com a prototip de legalisme i, àdhuc, d’autosuficiència religiosa