Resultats de la cerca

Especialista en història medieval Estudià a l’Escola Normal Superior de París Després d'una estada d’estudis a la Universitat Carles de Praga 1947-48, d’on tornà després del cop que instaurà el comunisme a Txecoslovàquia, fou professor a París i Lilla, i el 1958 ingressà al CNRS Centre National de la Recherche Scientifique de París El 1960 s’incorporà a l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials EHES, on tingué com a mentor Fernand Braudel i on, des del 1962, ocupà diversos càrrecs a la direcció fins a la jubilació 1977  Des del 1969 coordinà durant molts anys la revista francesa d’història…

Ordenat prevere el 1963, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre la nunciatura de Madrid al segle XVII i publicà els índexs de l’arxiu d’aquella nunciatura El 1978 retornà a la diòcesi de Girona i, d’ençà del 1980 s’ocupà de l’Arxiu diocesà de la ciutat, del qual elaborà repertoris que resumeixen prop de 60 000 documents, i des del 2001 n A partir del 2003 fou també cap del servei del patrimoni històric documental de la diòcesi Publicà, entre altres uns 170 treballs, Cartoral de Santa Maria de Roses 1986, Rutes d’art sacre 1986, Impresos gironins de la…

Vida No es tenen dades sobre la seva formació musical Probablement anà a Itàlia, on podria haver estudiat amb A Willaert a Venècia Durant els seus primers anys d’activitat professional, fou actiu com a cantor de la catedral d’Anvers cap al 1544 o 1545, on també es dedicà a l’ensenyament A partir del 1554 treballà com a editor musical al servei de l’impressor Jean de Laet Conjuntament produïren setze volums de música, la major part de caràcter sacre Un d’aquells llibres, publicat amb el títol Sacrarum cantionum vers el 1556, era dedicat íntegrament als motets de Waelrant…

El primer membre ben conegut és Giacinto Bobo-Orsini , que esdevingué papa amb el nom de Celestí III i afavorí especialment el seu nebot, Orso di Bobone El nebot d’aquest, Matteo Rosso mort el 1246, fou senador de Roma i defensà la ciutat contra l’emperador Frederic II 1241, aliat dels Colonna L’antagonisme amb aquesta família fou continuat per Giovanni Gaetano Orsini , que esdevingué papa amb el nom de Nicolau III El fracàs de la Santa Seu davant Felip IV de França afavorí els Colonna i dividí els Orsini, car el cardenal Napoleone Orsini feu costat al candidat dels francesos al papat, que…

Frare carmelità, dit també Guiu de Perpinyà i doctor breviloquus i doctor mellifluus pels escolàstics medievals Estudià a la Universitat de París, on es graduà de mestre de teologia abans del 1313 i hi exercí el professorat fins el 1316 Després fou també professor de l’estudi que el seu orde tenia a Avinyó, i per això nomenat mestre del Sacre Palau En aquest mateix temps fou provincial dels carmelitans a Provença i general de l’orde entre el 1318 i el 1321 Fou remarcable la seva actuació com a teòleg i inquisidor en la qüestió dels begards i dels espirituals El papa Joan XXII li…

A la mort 1223 del comte Godofred III sorgiren tres línies la dels comtes de Sponheim-Starkenburg , dita Comtat posterior , la dels comtes de Sponheim-Kreuznach , dita Comtat anterior , i la dels comtes de Sponheim-Blankenberg Aquesta darrera se subdividí en les branques dels comtes de Sponheim-Heinsberg i dels comtes de Sponheim-Lewenberg

Es divideix en dues regions anatòmiques, la dorsal i la lumbar, ben diferenciades per la presència o absència de costelles i també per les diferents curvatures fisiològiques que presenten La regió dorsal correspon a la part posterior del tòrax i és formada per les 12 primeres vèrtebres amb les seves corresponents costelles Les restants 5 vèrtebres corresponen a la regió lumbar, que és desproveïda de costelles Els potents músculs dels canals vertebrals, a cada costat de les apòfisis espinoses, són els encarregats de mantenir dreta tota l’esquena amb les seves curvatures fisiològiques, la…

Fou donat primerament als reis, però després passà a ésser propi de prínceps de branques collaterals d’una casa reial i a sobirans menors, com els grans ducs de Toscana de la dinastia dels Mèdici, els ducs de Mòdena de la dels Este, els de Parma de la dels Farnese, així com també els duxs de Venècia i Gènova És encara l’apellatiu dels prínceps d’Astúries i Girona i dels infants d’Espanya

Fill de l’emperador Guiu I, que l’associà al soli imperial 892, i d’Ageltruda de Benevent Juntament amb Berenguer I d’Itàlia lluità contra el seu rival Arnulf I