Resultats de la cerca
Es mostren 775 resultats
Beniarrés

Municipi
Municipi del Comtat, al vessant meridional de la serra de Benicadell, a la vall de Perputxent; és drenat pel riu d’Alcoi, que travessa el terme pel sud-oest i forma el pantà de Beniarrés
, que en regula el règim, així com els regadius de l’horta de Gandia.
El territori és molt muntanyós 1 000 m a la cresta del Benicadell, i hi abunden les pinedes i sobretot els matollars 55% de la superfície total, de propietat estatal i comunal L’agricultura és predominantment de secà el regadiu 87 ha es localitza a les deus i a la vora del riu El conreu més estès és el d’oliveres 736 ha, seguit del de cereals, vinya i ametllers La terra, molt repartida, és explotada principalment pels propietaris Hi ha granges avícoles i petites indústries, derivades de l’agricultura oli i farina La població, que anà augmentant des del 1900, tingué un fort descens entre el…
consagració
Religió
Acció per la qual una persona o cosa passa de l’ús profà a l’ús sagrat.
Hom creu que la distinció entre profà i sagrat és el fet bàsic de la religió per això la consagració de persones o objectes té tanta importància en les diverses religions Entre els romans, la consecratio consistia en un acte públic en virtut del qual l’amo d’una cosa la destinava al culte dels déus en temps de l’Imperi hom elaborà tota una litúrgia per a la consagració de l’emperador, manllevada als pobles de l’Orient Mitjà A Israel hi havia tant la litúrgia pública de consagració de persones pontífex i de coses temple com la dedicació privada de persones nazireat La litúrgia…
Creences populars i religió oficial. El culte a l'emperador
Retrat d'August procedent de Tàrraco, s I MFM / GS També pel que fa a l'àmbit religiós, com en tants d'altres aspectes capitals de la romanització, hi ha un abans i un després d'August Si hom s'atén a la documentació conservada, va ser a partir del regnat del primer emperador que es constatà la forta implantació de la religió romana a les ciutats, que, en la seva majoria, van estrenar status municipal en aquesta mateixa època Es tracta d'un fet coherent amb una política que tendia a convertir en dirigents municipals els aristòcrates locals que, ja amb noms llatins, practicaren des d'aquest…
pagà | pagana
Religió
Dit del qui adora falsos déus, per oposició als fidels de les tres religions monoteistes: cristianisme, judaisme i islam.
El mot prové de pagus , és a dir, poble de pagès, els habitants del qual, als primers temps del cristianisme, es resistien tenaçment a abraçar la fe evangèlica
miserere
Música
Salm cinquantè de la Vulgata, anomenat així pel seu començament Miserere mei, Deus('Compadiu-vos de mi, oh Déu').
Salm del penediment i del perdó, atribuït durant molts segles al rei David, quan confessà el seu pecat d’adulteri, la litúrgia romana l’empra com a salm penitencial abans de la reforma litúrgica 1970 es cantava a les laudes, a l’ofici de difunts i a les exèquies, i al final de l’ofici de tenebres per Setmana Santa A partir del segle XVI, molts compositors començaren a tractar-lo en polifonia vocal, mantenint gairebé sempre l’estructura antifònica per a cors alterns Un dels misereres més famosos és el de G Allegri, compost probablement el 1638, que la Capella Sixtina cantà en exclusiva i amb…
himne
Música
En l’antiguitat grecoromana, poema en honor dels déus o dels herois, cantat normalment en els actes de culte.
Els himnes més antics es troben en la Ilíada En l’època alexandrina n’apareixen també en les tragèdies Els més famosos, des de l’antigor, eren els himnes partenis, cantats per cors de noies en honor de divinitats femenines, els himnes dèlfics en honor d’Apollo i, posteriorment, els himnes òrfics en honor d’Orfeu Si bé se’n desconeix la música, se sap que el vers més emprat en la seva composició era l’hexàmetre
himne
Música
En el cristianisme, poema de lloança cantat en honor de Déu i, per extensió, de la Mare de Déu o dels sants.
A diferència dels salms i dels càntics, que són textos bíblics, els himnes són de composició eclesiàstica N’hi ha d’estròfics i d’altres en prosa poètica A aquests darrers corresponen els més antics que es conserven, com ara el Phôs hilarón 'Llum joiosa', himne vespertí del segle III, cantat en la litúrgia bizantina, o el Te Deum laudamus , amb què es clou l’ofici nocturn, i el Gloria in excelsis , antic himne matinal, tots dos del segle IV Entre els estròfics destaquen els madraše de sant Efrem segle IV, en llengua siríaca, i els kontakia de Romà el Melode segle VI, en grec Pel que sembla,…
paradís
Religió
Jardí mític de felicitat del començ i de la fi dels temps.
Mot de l’antic irànic avèstic pairi-daēza , que significa ‘parc barrat’, ‘cleda’ del qual deriven pardīsu antic babilònic, pardes hebreu i parádeisos grec, que, segons Xenofont, designa el jardí dels reis perses A través de la versió de la Bíblia dels Setanta, aquest mot adquirí una significació religiosa En un sentit ampli, el paradís designa l’habitatge dels déus i també la situació de felicitat, caracteritzada sobretot per la pau i la tranquillitat del començament i de la fi dels temps Les representacions i els continguts del paradís són molt diferenciats en els diversos…
pacífic
Anvers i revers d’un pacífic d’or de Renat I de Provença (1467-70)
© Fototeca.cat
Numismàtica i sigil·lografia
Moneda catalana d’or, de curs general, creada pel rei Pere IV de Catalunya-Aragó, l’any 1465, a fi de fer cara a les despeses de la guerra contra Joan II.
Contenia 2, 94 g d’or, tenia talla de 68 peces per marc, llei de 20 quirats i li fou assignat un valor de 18 sous La moneda, creada en la línia del cruzado portuguès, fou acceptada però en el mercat a un curs de 20 sous, equiparable al del ducat venecià, molt ben valorat El rei també baté migs pacífics i un múltiple de 20 L’èxit de la moneda permeté al sobirà de fondre florins d’or i de reencunyar-los en forma de pacífics A l’anvers, la moneda porta la imatge del rei, vist de cara, amb corona i ceptre dintre un camp limitat per orla multilobulada i la llegenda “Petrus Quartus Dei gratia rex…
mochica
Ceràmica mochica , cultura precolombina del nord de l’àrea andina (300 aC-500 dC)
© X. Pintanel
Etnologia
Individu pertanyent a la cultura precolombina del nord de l’àrea andina (300 aC — 500 dC), que s’estenia per les valls costaneres de Moche, Pacasmayo, Chicama, Virú, Santa, Casma i Nepeña.
La majoria de les dades que hom té d’aquesta cultura provenen de la ceràmica, que ha estat trobada en grans quantitats a l’interior de les tombes, al costat dels cadàvers Són vasos fets amb motlle, de pasta i parets molt fines, amb una gran varietat de formes, que inclouen des dels vasos retrat, gràcies als quals hom coneix el tipus físic dels mochica , fins a complicades escenes de la vida quotidiana, que permeten de conèixer els vegetals que conreaven, els animals que pescaven o caçaven, els oficis, les cases, els costums, les malalties, la religió amb els seus déus, els seus…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- 24
- 25
- 26
- 27
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina