Resultats de la cerca

És format per cèllules de diferents formes geomètriques, separades per poca substància fonamental No té vasos, i la seva nutrició és a través de la membrana que el separa dels teixits més profunds, anomenats basals La seva funció varia, segons el tipus d’epiteli i el lloc on és situat absorbeix vellositats intestinals, protegeix epidermis, fabrica les secrecions glàndules, transmet els impulsos nerviosos, etc Hom el pot classificar en epiteli simple , quan té només una capa de cèllules, i pot ésser pla, si les cèllules són més llargues que amples i són als alvèols…

És el principal metabòlit de les proteïnes, i és excretat per l’orina a raó de 30 grams per dia en els individus humans adults Des d’un punt de vista històric, té una gran importància, puix que la seva síntesi, efectuada per FWöhler l’any 1828 per escalfament del cianat amònic quan ja era coneguda la natura metabòlica de la urea, representà l’inici del descrèdit de la teoria de la força vital i marcà l’inici de la recerca sistemàtica en el camp de la síntesi orgànica La urea es presenta en forma de cristalls blancs, gairebé inodors i de gust salí, solubles en aigua, alcohol i…

En tenen la majoria de metazous, llevat alguns invertebrats platihelmints, cnidaris, ctenòfors, etc Té una posició molt variable en el cos, segons els grups Així, en els artròpodes és situat en general al final de l’abdomen en molts peixos, s’obre al davant de l’orifici d’expulsió de productes sexuals en alguns peixos, amfibis, rèptils, ocells i mamífers monotremes, desemboca a la cloaca, juntament amb els orificis d’expulsió d’orina i de productes sexuals a la resta de mamífers es troba al final del recte En l’ésser humà, l’anus forma un canal d’un a dos centímetres de llargada, que s’obre…

El 1931, Kögl i collaboradors seus isolaren de l’orina humana l' auxina α o àcid auxenetriòlic, i de l’oli de granes de moresc l' auxina β o àcid auxenòlic També de l’orina humana reeixiren a isolar l’heteroauxina o àcid indole-3-acètic IAA la qual ha resultat ésser la més difosa de les auxines naturals, i anomenada, justament per això, simplement auxina A les plantes, la seva biosíntesi parteix del triptòfan, i té lloc en els teixits meristemàtics de la tija sobretot a la gemma apical i de l’àpex de les fulles i de les arrels, des d’on passa a la resta de la planta…

Generalment, els símptomes i els signes són prou clars, i la prova descrita confirma l’embaràs Això no obstant, pot succeir que durant les primeres setmanes aquests siguin poc evidents i que el resultat de la prova no sigui gaire clar En aquests casos, pot ésser útil de realitzar altres proves que en confirmin la diagnosi Per a diagnosticar l’embaràs es pot efectuar una anàlisi de laboratori , que permet de detectar l’HGC produïda per la placenta, d’una manera una mica més precisa que amb el mètode que s’ha descrit anteriorment Abans s’empraven preferentment mètodes biològics , però ara per…

La relació azotúria/azotèmia és usada com a prova de funció renal prova de Van Slyke

Pot presentar-se en casos d’insuficiència cardíaca i d’alteracions hepàtiques

Hom el qualifica de sèssil quan la comunicació entre òrgan i diverticle és ampla, i de pediculat quan és estreta La paret del diverticle pot tenir les mateixes capes que el segment digestiu al qual pertany, però algunes vegades representa un simple pas de les capes mucosa i submucosa a través de les fibres de la capa muscular La major freqüència d’aparició de diverticles en l’home correspon al duodè i al còlon sigmoide el tercer lloc correspon a l’esòfag i després al budell prim a l’estómac són molt poc freqüents Els diverticles poden ésser congènits o bé adquirits Habitualment són únics a l’…

Les proves funcionals consisteixen en la determinació de l’activitat d’un òrgan concret, en aquest cas endocrí, després de sotmetre’l a una estimulació o inhibició de divers tipus segons el cas, que, en condicions normals, provoca una resposta concreta Així, es pot determinar si es modifica de manera significativa Hi ha proves funcionals molt diverses, capaces d’avaluar l’activitat de les diferents glàndules endocrines, i que sovint són de màxima utilitat tant per a diagnosticar una determinada alteració com per a determinar-ne l’origen o avaluar-ne les possibilitats…