Generalment, els símptomes i els signes són prou clars, i la prova descrita confirma l’embaràs. Això no obstant, pot succeir que durant les primeres setmanes aquests siguin poc evidents i que el resultat de la prova no sigui gaire clar. En aquests casos, pot ésser útil de realitzar altres proves que en confirmin la diagnosi.
Per a diagnosticar l’embaràs es pot efectuar una anàlisi de laboratori, que permet de detectar l’HGC produïda per la placenta, d’una manera una mica més precisa que amb el mètode que s’ha descrit anteriorment. Abans s’empraven preferentment mètodes biològics, però ara per ara són poc usuals. La majoria d’aquests mètodes consistien a observar els canvis produïts en un animal de laboratori després d’injectar-li orina o sèrum de la dona examinada. Un d’aquests mètodes és la prova de gripau mascle, o prova de Galli-Mainini, que, en cas d’embaràs, dóna lloc a l’expulsió d’esperma. Un altre mètode és la prova de la granota femella, que en cas d’embaràs dóna lloc a l’expulsió d’ous. Hom emprà també altres mètodes que exigien el sacrifici de l’animal, per tal d’observar els canvis produïts als ovaris o els testicles.
Actualment s’empren preferentment mètodes immunologics, basats en la utilització d’anticossos especialment preparats per a reaccionar amb l’HGC i produir l’aglutinació de cèl·lules o substàncies sintètiques. Un d’aquests mètodes és la prova d’hemaglutinació-inhibició, en què s’utilitzen hematies, que és la que s’efectua a casa i la tècnica de la qual ja ha estat descrita. En el laboratori pot practicar-se la prova d’aglutinació de làtex, en què s’empren partícules de làtex. La més fiable de totes és la radioimmunoanàlisi, mitjançant la qual pot determinar-se exactament la quantitat d’HGC continguda en la mostra examinada. En definitiva, les proves immunològiques poden determinar amb gran precisió la concentració d’una hormona en l’orina o la sang, que habitualment es produeix només durant l’embaràs. Tanmateix, no poden assegurar-ne la diagnosi en un 100% dels casos, perquè en una petita proporció hi detecten alguna substància amb estructura química molt similar a l’HGC o, més rarament, pot produir-s’hi aquesta hormona sense que hi hagi embaràs.
La confirmació definitiva de l’embaràs es pot obtenir mitjançant l’ecografia, que consisteix en un registre gràfic de les ones produïdes en dirigir ones ultrasòniques sobre la part del cos examinada. Cada vegada que els ultrasons abasten una estructura del cos, s’hi reflecteixen unes ones, la intensitat de les quals varia segons que sigui la densitat de cadascuna d’aquestes estructures. Amb aquesta prova, poden delimitar-se les parets de l’úter, la cavitat uterina i qualsevol estructura que hi hagi a l’interior. Si es produeix un embaràs, al cap de quatre o cinc setmanes de l’última regla l’ecografia ja mostra imatge de l’ou implantat, que de moment només hi apareix com una cavitat, corresponent al blastòcit. A les cinc o sis setmanes, s’hi observen ja les estructures embrionàries, i a les set setmanes fins i tot l’activitat del cor.