Resultats de la cerca

Fou deixeble, a Roma, del bisbe Juan Caramuel, el qual li llegà, en morir 1682, la seva biblioteca Lluità a Milà com a capità del terç de Llombardia, i a Catalunya, en la batalla del Ter i en altres accions contra els francesos 1691-97, com a mestre de camp Dirigí la construcció de fortificacions a Catalunya, entre les quals la de Montjuïc, de Barcelona, en 1694-97 Publicà, a Milà, Planta de las fortificaciones de las ciudades, plazas y castillos del estado de Milán 1687 i Escuela de Palas 1693, curs matemàtic aplicat a l’enginyeria militar

Artista neoclàssic, fou el promotor de la pinacoteca de Brera de Milà 1802 És autor de Discorso sulla utilità politica delle arti del disegno 1805, Del cenàcolo di Leonardo da Vinci 1810 i Saggio di ricerche intorno all’armonia cromatica naturale e artificiale 1821, on s’ocupà de l’ús moderadament naturalista del color

Estudià cant a Milà, ciutat on debutà el 1939, com a Liù Turandot , al Teatre Puccini Durant la Segona Guerra Mundial cantà en diversos teatres de província italians i el 1947 actuà per primera vegada al Teatro alla Scala de Milà amb Tabarro , escenari on es presentà successivament al llarg de vint anys, amb els principals papers de repertori, a més d’estrenes d’autors del segle XX com GC Menotti D’aquest autor, el 1951 estrenà a Itàlia The Consul Interpretà amb èxit papers d’òperes de F Cilea, I Montemezzi, C Monteverdi, R Rossellini i G Pannain, posant un especial èmfasi en els aspectes…

Estudià violí a partir de quatre anys, i quan en tenia set debutà en un recital al Teatro Lirico de Milà, on interpretà la partita número 2 de JS Bach i alguns dels 24 capricci de N Paganini Estudià als conservatoris de Ginebra i Milà i fou deixeble de George Enescu a París i Siena Al final de la dècada dels cinquanta inicià la seva carrera de concertista Ha collaborat amb la majoria d’orquestres i directors més importants del món, tant en sales de concerts com en estudis de gravació El seu repertori inclou algunes de les obres més virtuosístiques per a violí de compositors com N Paganini i P…

Format en la tradició establerta pels pintors de la Scapigliatura, s’inclinà posteriorment vers les tendències del postimpressionisme francès Fou un dels fundadors del moviment Novecento, però no s’hi integrà mai plenament, a causa de la influència massa forta del postimpressionisme, especialment de PCézanne i de PBonnard La seva temàtica gairebé exclusiva foren paisatges

Ambientà les seves obres en el món popular proletari milanès dintre de les directrius neorealistes, amb una barreja singular de llengua i dialecte S'inicià amb els contes Il dio di Reoserio 1954, Il ponte della Ghisolfa 1958 i La Gilda del Mac Mahon 1959 i les novelles Il fabbricone 1961 i La catedrale 1974 Conreà també la poesia L’amore 1968, Nel tuo sangue 1973, Diademata 1986 i el teatre La Maria Brasca 1960, La monaca di Monza 1967, Erodiade 1969, SdisOré 1991, a més de versions actualitzades de tragèdies clàssiques Amleto 1972, Macbetto 1974, Edipo 1977 Aportà també contribucions…

Adaptà els principis arquitectònics d’Alberti a la tradició veneciana Obres esglésies de San Michele in Isola 1468-80, Santa Maria Formosa 1492, San Giovanni Crisostomo 1497 i San Zaccaria vers el 1500, i els palaus Vendramin-Calergi i Corner-Spinelli

La capital és Bellinzona 17300 h est 1994 Correspon a l’alta conca del riu homònim oberta dins els Alps Lepontins, al vessant meridional dels Alps, i s’estén des del Sant Gotard fins al llac de Lugano, que inclou en bona part Es divideix en dos sectors Sopra Ceneri, al NW, el més gran i que correspon a la conca del llac Major, i Sotto Ceneri, al SE, més petit i densament poblat i que correspon a la conca del llac de Lugano La major part del territori és coberta de bosc i pastures les terres conreades són ocupades en gran part per la vinya, gràcies a un clima benigne Hi ha també ramaderia i…

Monjo eremita a Fonte Avellana 1035, organitzà diversos monestirs en una mena de congregació 1043 i intentà resoldre els problemes existents entre el papat i l’imperi Des del pontificat de Climent II i sobretot com a cardenal-bisbe d’Ostia càrrec que acomplí del 1057 al 1066, que el renuncià, actuà com a conseller dels papes reformadors, que li confiaren diverses tasques a Llombardia 1059, Cluny 1063, Florència 1066, Frankfurt 1069 i Ravenna 1072, reforma que també defensà per escrit Autor d’obres teològiques, d’un extens epistolari i de nombrosos opuscles, es revelà bon…