Resultats de la cerca

Vida Nascut en el si d’una família menestral d’origen empordanès, estudià dret a la Universitat de Barcelona  El 1888 entrà a l’Associació Escolar Catalanista i, dissolta aquesta, s’afilià al partit republicà de Salmerón Llicenciat en dret a Barcelona 1894, fou redactor de La República  Milità primer al partit republicà, però es desenganyà aviat dels ideals republicans i, tot seguit, es vinculà als ambients llibertari El 1895 entrà a formar part del grup sorgit de L’Avenç i rebé la influència dels corrents anarquitzants i redemptoristes del Modernisme Així, donà conferències sobre política al…

L’any 1927 emigrà amb el seu pare a l’Argentina, i s’establí a Mendoza Feu els seus estudis a Buenos Aires Treballà com a compositor i musicògraf, i exercí com a professor universitari Titular de la càtedra d’història de la música a l’Escola Superior de Música de la Universitat Nacional de Cuyo Mendoza, entre el 1948 i el 1986, que dirigí en 1975-81, fou també vicedirector de l’Escola de Música de la Facultat d’Arts de la Universitat Nacional de Córdoba, i director i organitzador de l’Escola de Música de la Facultat d’Arts de la Universitat Provincial de San Juan A més, fou professor d’…

Fill d’un actor desaparegut durant la dictadura argentina, als tres anys s’exilià amb la seva família a Espanya Començà a actuar d’infant i, després de formar-se a Nova York, es feu popular com a actor de sèries de televisió, entre d’altres,  Nuevas aventuras de El Zorro 1990-93 De la seva filmografia sobresurten  Historias del Kronen 1995, de Montxo Armendáriz  Martín Hache 1997 i Roma 2004, d’Adolfo Aristarain  Plenilunio  1999, d’Imanol Uribe  Asfalto 2000, de Daniel Calparsoro  The Dancer Upstairs 2001, de John Malkovich  Vete de mí 2006, de Víctor García León  Bordertown 2006, de Gregory…

Destaquen les collaboracions amb JJ Porto El curso que amamos a Kim Novak , 1979, PAlmodóvar Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón , 1979 Qué he hecho yo para merecer esto , 1984 i Todo sobre mi madre , 1999, premi Goya, AAristarain Un lugar en el mundo , 1992 i Martín Hache , 1997, premi Goya i A Agresti Una noche con Sabrina Love , 2000 Alternant els treballs entre l’Argentina i Espanya, posteriorment ha interpretat Antigua vida mía 2001, d’HOlivera Vidas privadas 2001, de FPáez Deseo 2002, de GVega Kamchatka 2002, de MPiñeyro La hija del caníbal 2003, d’ASerrano, i Otros días…

Provinent de l’Argentina, el 1966 arribà a Barcelona, on participà en diferents formacions de rock i jazz Fundador del segell discogràfic Zeleste, a la meitat dels anys setanta es dedicà plenament a la rumba catalana, estil que recuperà dels gitanos catalans, donant-li un contingut social L’any 1990 rebé el premi de la Crítica La seva discografia es compon dels àlbums Carabruta 1978, Romesco 1979, Altaia 1981, Prohibido maltratar a los gatos 1982, Flaire de Barcelona 1982, Música 1983, Gato por gato 1986 i Ten 1990

El 1978 rebé el Premio del Espectador y la Crítica Collaborà en tots els muntatges d’Adolf Marsillach per a la Compañía Nacional de Teatro Clásico i creà una sèrie d’espais escènics que van des de l’abstracció sintètica d' El médico de su honra 1986 i 1994, de Calderón, o de La Celestina 1988 fins a la brillantor barroca i l’esclat lluminós de Don Gil de las calzas verdes 1994, de Tirso de Molina

Després de treballar com a ajudant de realització per a directors de diferents països −entre els quals Sergio Leone, Mario Camus i Melvin Frank−, debutà el 1978 amb la pellícula d’intriga La parte del león Des d’aleshores ha dirigit pellícules com ara Tiempo de revancha 1981, Últimos días de la víctima 1982, The Stranger 1987, Un lugar en el mundo 1992, La ley de la frontera 1995, Martín Hache 1997, Lugares comunes 2002 i Roma 2004, sovint abordant la realitat del seu país També dirigí la sèrie de televisió Pepe Carvalho 1984, basada en el personatge creat per Manuel Vázquez Montalbán

Installat a París des del principi de la dècada de 1960, l’any 1977 obtingué la nacionalitat francesa Entre el 1963 i el 1975 escenificà moltes peces dramàtiques, clàssiques i contemporànies, i començà a collaborar estretament amb el dramaturg Copi el 1967 Dirigí moltes òperes, sobretot al Festival d’Ais de Provença, a la Scala, a París, etc És considerat un dels renovadors del teatre francès Presentà a Barcelona alguns dels seus muntatges, entre els quals Doña Rosita la soltera de Lorca, protagonitzada per N Espert, i La tempestat de Shakespeare i estrenà, al Teatre Poliorama, Una visita…

Començà la seva trajectòria professional amb collaboracions a revistes satíriques argentines El 1962 es traslladà a París, on collaborà al Nouvel Observateur a partir del 1968 De la seva obra dramàtica cal esmentar la Journée d’une Reveuse 1968, L’homosexuel ou la difficulté de s’exprimer 1974 i La nuit de Madame Lucienne 1985 Escriví també novelles i narracions on és constant la presència d’un humor absurd i corrosiu

Estudià art dramàtic amb Louis Jouvet i, des de Gribouille 1937, interpretà més de cent cinquanta films Entreé des artistes 1938, Hotel du Nord 1938, Le jour se lève 1938, Quai des orfèvres 1947, Dix mille dolars au soleil 1963, Les possédés 1988, etc El seu fill Bertrand el dirigí en tres ocasions i també desenvolupà una notable trajectòria al cinema italià a les ordres de M Monicelli — La grande guerre , 1959—, E Scola — Riusciranno i nostri eroi , 1968— o L Visconti a Lo straniero 1966