Resultats de la cerca

Abat de Guastalla, es traslladà a Roma el 1609, i posteriorment fou ambaixador de Francesco Maria Della Rovere, duc d’Urbino, a Venècia Proveït d’una extraordinària erudició -matemàtic, filòleg, filòsof, biògraf, traductor dels clàssics, etc-, destacà sobretot per les seves obres poètiques Nuatica 1585, poema didàctic sobre la navegació, Egloghe 1590, etc

Èmul zelós de Miquel Àngel, el 1534 aconseguí que el seu ampullós grup Hèrcules i Cacus fos collocat al costat del David de Miquel Àngel, davant el Palazzo della Signoria de Florència Els baixos relleus de marbre del cor del duomo florentí 1555-57, d’una gran qualitat, són la seva millor obra

Deixeble dels Carracci Decorà a Roma el Palazzo Farnese 1602, el Palazzo Mattei 1615 i la cúpula de Sant'Adrea della Valle 1625-27 A la catedral de Nàpols féu el Paradís de la capella de San Gennaro 1643 La seva pintura té un gran domini de la perspectiva i dels escorços violents

Fill de Teobaldo i Anastasia Pirovano El 1294 fou nomenat vicari imperial de la Llombardia Gibellí, el 1320 fou acusat d’heretgia i excomunicat El 1302 fou destituït i substituït pels Della Torre, però fou restablert per l’emperador, fins que el 1322 renuncià el govern a favor del seu fill Galeazzo I

El 1956 i el 1962 triomfà a Canes amb Il ferroviere i Divorzio all’italiana, respectivament, i el 1965 obtingué el premi al millor film amb Signore e signori Ha dirigit, encara, El cammino della speranza 1951, L’uomo di paglia 1958, Un maledetto imbroglio 1959, Sedotta e abbandonata 1963 i Serafino 1968

Malgrat els contactes amb el manierisme, el seu art cercava la veritat històrica i defugia la retòrica El seu estil abaixà les tintes, simplificà la composició i reduí la descripció als elements essencials i significatius Cal destacar-ne la sèrie de pintures Scene della vita di San Carlo Duomo de Milà, 1602

Fou exiliat el 1831 per haver participat en una conjura liberal Fou ministre de la guerra 1859 i d’afers estrangers 1862 i president del senat italià 1884-87 És autor de l’obra Della nazionalità italiana 1846, en la qual defensà la centralització política i l’abolició del poder del papa

Plantejà la tendència a historiar integralment l’obra d’art, especialment en els seus components econòmics i politicosocials Entre les seves obres sobresurten Studien zur Gotik im Quattrocento al Jahrbuch der Preussischen Kunstssammlungen , 1925 Florentine painting and its social background , Londres, 1947 i Osservazioni sul metodo della Storia dell’Arte a Società , 1954