Resultats de la cerca

Afiliat al Parti Ouvrier Belge 1886, aviat n'esdevingué el principal dirigent 1890, i fou president de la Segona Internacional 1900 Elegit diputat 1894, defensà el sufragi universal Durant la Primera Guerra Mundial formà part dels governs d’unió nacional 1914-17 Fou ministre de justícia 1919-21 —des del qual càrrec reformà el règim penitenciari belga— i d’afers estrangers 1925-27 —com a tal participà d’una manera destacada a la conferència de Locarno— Com a dirigent socialista impulsà una política reformista i contrària a les tesis dels bolxevics

Senyor de Tocqueville Elegit diputat 1839-48, es mostrà partidari d’un reformisme democràtic moderat Ministre d’afers estrangers 1848, es retirà de la política activa després del cop d’estat de Napoleó III 1851 Com a pensador, intentà de conciliar el liberalisme amb el racionalisme i defensà la democràcia com a motor d’anivellament social És un dels teòrics principals del liberalisme polític Obres Du système pénitentiaire aux États Units et son application en France 1833, La démocratie en Amérique 1835-40 i L’Ancien Régime et la Révolution 1856

El capital inicial de 600 milions de pessetes fou subscrit per uns quatre-cents industrials espanyols, pel Banc Atlàntic i el Banco de Ribagorza i per diversos grups financers estrangers Fou el banc promotor de les autopistes catalanes —Autopistas Concesionaria Española SA— Afectat per la crisi financera, el 1982 passà sota el control del Fondo de Garantía de Depósitos para Establecimientos Bancarios, el qual procedí al seu sanejament i venda al Banco Hispano Americano, que el fusionà amb el Banco Urquijo, creant el Banco Urquijo-Unión SA, amb domicili a Madrid

Monàrquic des del 1947, fou membre del secretariat polític de Joan de Borbó per a Catalunya Fundador 1976 i president de la branca catalana del Partido Popular, el 1977 rebutjà integrar-lo a UCD i es vinculà a José María de Areilza El 1979 fou l’únic diputat per Catalunya de Coalición Democrática, i el 1982 encapçalà, sense èxit, les candidatura catalana del CDS d’Adolfo Suárez El 1985 el govern socialista el nomenà director general de relacions culturals del ministeri espanyol d’afers estrangers, càrrec del qual dimití el 1987

Dirigent del Mouvement Republicain Populaire MRP, fou diputat, ministre de finances 1946, president del consell 1947-48 i ministre d’afers estrangers 1948-53 i de justícia 1955-56 Partidari de la unió europea, proposà l’anomenat Pla Schuman 1950, que dugué a la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer CECA Fracassà, però, en el seu intent de crear la Comunitat Europea de Defensa 1952 Fou president del moviment europeu 1955 i de l’Assemblea Parlamentària d’Europa 1958-60, i un dels principals impulsors del moviment d’unificació europea

Estudià a Varsòvia i Viena on debutà el 1887 i aviat esdevingué cèlebre com a virtuós del piano Dirigí el conservatori de Varsòvia En recuperar Polònia la independència 1918, fou cap de govern i ministre d’afers estrangers 1919-20, i com a tal signà en nom de Polònia el tractat de Versalles En canviar el govern reprengué la carrera artística 1922, que el dugué per tot el món El 1939 hagué d’exiliar-se Deixà l’òpera Manru , una simfonia, un concert per a piano i peces curtes, com el seu cèlebre Minuet

Un dels defensors més conseqüents de la necessitat d’industrialitzar les terres hispàniques, per a la qual cosa propugnava una política de “pa barat”, mitjançant importacions de cereals, i, alhora, afavoria el comerç i la indústria, mitjançant una protecció adequada enfront dels productes estrangers Traduí l’obra de Charles d’Avenant i rebaté els principis fisiocràtics del marquès de Mirabeau continguts en L’ami des hommes , en la seva obra Recreación política Reflexiones sobre el amigo de los hombres en su tratado de población, considerado con respecto a nuestros intereses 1779

Constitueix un dels instruments d’anàlisi del discurs literari més apreciats actualment Tot seguint l’enfocament i la metodologia formalista i estructuralista, ha reunit illustres collaboradors francesos o estrangers, com Gérard Genette, Tzvetan Todorov, Roland Barthes, Michel Riffaterre, Philippe Hamon, Paul Ricoeur, Claude Bremond, Michel Charles, Paul Ricoeur, Claude Bremond, Michel Charles, Paul Zumthor i altres Defineixen les propietats del discurs literari a partir d’un simple aspecte ritme, figures, sintaxi narrativa, o de la problemàtica dels gèneres, o bé intenten d’…

Nacionalista, fou empresonat sovint pels britànics Dedicat al periodisme i, més tard, a l’advocacia, el 1946 fundà el partit republicà Ministre d’afers estrangers 1948-51, d’ençà del 1950 ocupà alts càrrecs internacionals en el Consell d’Europa, l’ONU, la UNESCO Un dels fundadors d’ Amnistia Internacional , en fou president 1961-74 El 1974 li fou atorgat el premi Nobel de la pau i el 1977 el premi Lenin de la pau Autor de diverses obres, en català li fou publicada L’exigència de la llibertat 1981

Fill d’Eric V i d’Agnès de Brandenburg S'enfrontà a la noblesa i a l’alt clergat empresonà l’arquebisbe Jens Grand 1294, però fou excomunicat i hagué d’obtenir el perdó del papa Bonifaci VIII 1303 Vençut per noruecs i suecs, signà la pau el 1309 Derrotà els nobles dirigits pel duc Valdemar IV de Slesvig i ocupà algunes ciutats alemanyes, però les revoltes camperoles 1313 l’arruïnaren i cedí una gran part del seu patrimoni als prínceps estrangers o als grans senyors del regne