Resultats de la cerca
Es mostren 18004 resultats
Museu de Valls

Sala del Museu de Valls
© Museu de Valls
Museu
Museologia
Institució dedicada a l’art, de titularitat municipal, creada l’any 1954 a la ciutat de Valls (Alt Camp).
Conté dues colleccions, una d’art, centrada en la pintura catalana, i una d’arqueològica, dedicada als jaciments ibèrics de la ciutat La collecció artística, la més extensa amb gairebé 2000 peces, comprèn obres des de l’any 1875 fins a l’actualitat És especialment important en el període de postguerra Els artistes més destacats són F Galofre Oller, Dionís Baixeras, Joan Llimona, Ignasi Mallol, Manolo Hugué, Joaquim Sunyer, Enric Casanovas, Pere Pruna, Josep M Mallol Suazo, Josep Amat, Josep Busquets, Jaume Mercadé, Antoni Tàpies, Ramon Rogent, Josep M de Sucre, Apelles Fenosa,…
Àngels Aymar i Ragolta
Literatura
Actriu, autora i directora de teatre.
Es diplomà en relacions públiques per la Universitat de Barcelona 1980 i llicencià en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona 1983, i amplià estudis a Nova York i a París Ha actuat, entre d’altres, a les obres Antaviana 1978, dirigida per Joan-Lluís Bozzo, Freaks 1983, A Alonso, Baal 1983, Joan Ollé, La primera de la classe 2000, Els viatgers de l’absenta 2007, F Roda i Quid pro quo 2008, G Vázquez És autora de les obres La podrida 1994, La furgoneta 1995, premi Cassandra, Esquerdes 1996, Tres homes esperen 1996, Aurora 1997, Entre el dubte i el matís…
,
Auguste Marie François Beernaert
Política
Dret
Jurista i polític belga.
Estudià dret a la Universitat de Lovaina, on es doctorà el 1850 gràcies a una beca amplià els seus coneixements a les universitats de París, Heidelberg i Berlín El 1853 retornà a Brusselles on obrí un bufet d’advocats, i s’especialitzà en dret internacional Abandonà la pràctica de l’advocacia quan el 1873 fou nomenat ministre d’obres públiques, càrrec que exercí fins el 1878 Posteriorment, el 1884, fou designat ministre d’agricultura, indústria i obres públiques, però al cap de quatre mesos fou nomenat primer ministre 1884-94 pel rei Leopold II Al capdavant de l’…
Pietro Cascella
Política
Escultura
Escultor italià.
El seu pare era pintor, i inicialment seguí les seves passes El 1938 anà a estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Roma 1938 Després de la Segona Guerra Mundial abandonà la pintura per l’escultura i el mosaic, obrí taller propi i collaborà amb diversos arquitectes Entre altres obres, realitzà mosaics per a l’estació Termini de Roma 1949 i per al sostre del ministeri d’afers estrangers, a Roma 1956 El 1957 competí en el concurs de projectes per a un monument en memòria de les víctimes d’Auschwitz, que guanyà en collaboració amb l’arquitecte Giorgio Simoncini, obra que no fou…
Richard Sennett
Sociologia
Sociòleg nord-americà i crític cultural.
Llicenciat per la Universitat de Chicago el 1964 i doctor en filosofia el 1969 per la Universitat de Harvard, del 1967 al 1968 fou professor de la Universitat de Yale Entre el 1968 i el 1971 dirigí un programa d’estudis sobre la família urbana al Cambridge Institute El 1971 fou professor de la Universitat de Nova York Fundà i dirigí el New York Institute for the Humanities 1975-84 President del “Cities Programme” de la London School of Economics, el 1999 rebé el Premi Europeu Amalfi de sociologia i ciències socials i El Friedrich Ebert de sociologia Autor d’obres sobre la vida de…
Gordon Parks

Gordon Parks
© Southern Illinois University
Fotografia
Fotògraf, escriptor i director de cinema nord-americà.
Procedent d’una família negra pobra, unes fotos que feu el 1938 amb una càmera de segona mà cridaren l’atenció de professionals de la seva ciutat Poc després es traslladà a Chicago, on treballà de fotògraf de models i feu diversos reportatges del barri negre del South Side, que causaren sensació El 1942 realitzà la seva fotografia més famosa, American Gothic, de simbologia antiracista El 1948 fou contractat per la revista “Life”, on treballà vint anys sobre temes de la lluita pels drets civils i també fotografiant personatges famosos, i es convertí en un símbol de l’emancipació dels negres…
Yolanda Pallín Herrero
Teatre
Dramaturga i directora teatral castellana.
És llicenciada en filologia i art dramàtic Forma part de la generació d’autores sorgida durant la dècada dels noranta, que orienten la creació dramàtica cap a noves possibilitats del discurs textual Entre les seves obres destaquen Los restos de la noche premi María Teresa León 1995, Los motivos de Anselmo Fuertes premi Calderón de la Barca 1996, DNI 1999 i Las Manos premis Ojo Crítico i La Celestina 1999, primera entrega de la Trilogía de la Juventud , escrita conjuntament amb JRFernández i JYagüe El 1995 fundà Noviembre Compañía de Teatro, amb la qual ha dut a escena obres…
literatura de canya i cordill
Literatura catalana
Gènere de destinació popular i de vasta divulgació, nascut amb la impremta, que ha perdurat fins als primers decennis del segle XX.
És format per fulls, plecs solts i llibrets, en vers o en prosa Comprèn cobles, romanços, relats històrics, notícies d’actualitat, fets sensacionals, contes, relacions novellesques des de resums d’obres conegudes, com certs llibres de cavalleries, fins a invencions vulgars, malifetes de lladres i bandolers, sàtires i humorades, obres dramàtiques religioses i profanes drames, comèdies, pasos, pasillos, entremesos, sainets, vides de sants, miracles, novenes, sermons i moralitats, estampes, auques la més antiga sembla de València, del 1578 i ventalls, pronòstics,…
Agustí Esteve i Marquès
Pintura
Pintor.
Format a l’Acadèmia de Sant Carles i a Madrid, on obtingué un primer premi de la de San Fernando Començà a fer retrats de l’alta societat cortesana vers el 1778 Després d’una etapa d’influència de Mengs, el 1794 ja tenia relació amb Goya El 1800 esdevingué pintor de cambra i acadèmic de Sant Carles El 1808 s’independitzà de la influència de Goya —de qui havia copiat nombroses obres— i continuà amb un estil tou i fàcil, propi, fins el 1815, any que ja fou eclipsat per Vicent López Poc abans de morir tornà a València Dèbil i delicat, fou influït per la força del color de Goya, el…
Pau Esteve i Grimau
Música
Compositor.
Emigrà a Madrid el 1760, on participà en la formació de la tonadilla escénica , gènere al qual donà un impuls notable El 1761 estrenà la tonadilla Los zagales i adaptà òperes de Scarlatti i de Piccinni, en les quals introduí fragments musicals propis El 1778 rebé el títol de maestro compositor adscrit als teatres municipals de Madrid Fou el primer compositor, juntament amb el navarrès Blas de Laserna, a rebre aquest nomenament Estigué uns quants anys al servei del duc d’Osuna, i es retirà el 1790 De les seves tonadillas es destaquen El juicio del año 1779, El luto de Garrido 1781 i Garrido…