Resultats de la cerca

Als Països Catalans fou una de les encarnacions més sòlides de l’art establert de l’època, i en són típics representants Joaquim Agrassot, Bernat Ferrandis, Ramon Tusquets, Tomàs Moragas, Josep Tapiró, Ramon Amado, Baldomer Galofre, Josep Llovera, Gabriel Puig i Roda i, en certa manera, Antoni Fabrés certes obres d’Antoni Gisbert, de Francesc Domingo, d’Antoni Muñoz i Degrain i d’Enric Serra també hi són assimilables Arrelà també amb força a la resta de la península Ibèrica, especialment en l’obra de José Jiménez Aranda i Eduardo Zamacois A França, on tingué un bon representant en Henri…

Alumne del Conservatori de Valenciennes, es traslladà a París per ampliar els seus estudis al conservatori d’aquesta ciutat Fou membre de l’Orquestra de Concerts Lamoureux i més tard de l’Orquestra de l’Òpera Còmica El 1949 guanyà el primer premi del Concurs Internacional de Ginebra Fou, al costat de Jean-Pierre Rampal, un dels membres fundadors del Quintette à Vent Français 1945 -formació en la qual tocà fins el 1968 - i membre de l’Ensemble Baroque de Paris a partir del 1952 Del 1969 al 1979 impartí classes d’oboè al Conservatori de París Darius Milhaud i Henri Martelli li…

Membre d’una nissaga de músics d’origen català, fou deixeble de César Franck Dirigí en diferents teatres parisencs, i exercí també la crítica musical al periòdic "L’Aurore" Des del 1921 fou el director de l’escola de música americana de Fontainebleau, i el 1928 fou nomenat vicepresident de la Societat d’Autors, Compositors i Editors de Música de França Després de la Primera Guerra Mundial dirigí diferents enregistraments radiofònics Entre les seves composicions cal destacar Ballet des fleurs 1898, que es representà 150 vegades en un any, i d’altres obres escèniques en les quals destacava…

Henri de Lacaze Duthiers, que havia creat el 1872 ja un altre centre a Rosco Bretanya, n'obtingué la fundació el 1880 El seu successor, Pruvot, féu prospeccions a totes les costes catalanes, incloses les Balears Les installacions foren ampliades per Duboscq, però fou a partir del 1952 que s’inicià una renovació i una modernització general Hi treballen actualment una seixantena de persones Acull cada any de 400 a 500 estudiosos de les universitats europees i nord-americanes A partir del 1950 publicà la revista Vie et Milieu i, posteriorment, la Faune des Pyrénées-Orientales en…

El 1931 s’installà a Berlín a causa de les simpaties pel partit comunista, per les quals havia estat detingut El 1933, fugint dels nazis a causa del seu origen jueu s’installà a París Destacà per la seva activitat com a periodista gràfic, especialment en conflictes bèllics Realitzà els primers treballs durant la Guerra Civil Espanyola, durant la qual feu algunes de les fotografies més conegudes, com l’anomenada mort d’un milicià al front de Còrdova 1936 i, posteriorment, als escenaris de la Segona Guerra Mundial, els quals publicà habitualment a Life L’any 1947 participà en la fundació de l’…

Catedràtic d’història moderna de la Sorbona 1955-77, fundador i director 1958-77 de l’Institut de Recherche sur la Civilisation de l’Europe Moderne, president del Comité Français des Sciencies Historiques 1970-75 i, d’ençà del 1977, membre de l’Institut de France, s’especialitzà en l’Antic Règim francès És autor, d’entre altres, de Le XVIIIe siècle l’Époque des Lumières 1953, Les XVIe et XVIIe siècles 1954, L’assassinat d’Henri IV Le problème du tyranicide et l’affermissement de la monarchie absolue 1964, Fureurs paysannes 1967, La plume, la faucille et le marteau 1970, Paris,…

El 1930 començà a aparèixer aquesta signatura en els Comptes Rendus de l’Académie Française des Sciences, i a partir del 1939 iniciaren la publicació dels cèlebres Éléments de Mathématiques Adscrits a l’escola formalista formalisme , han exercit una gran influència en la matemàtica actual l’elaboració dels Éléments sembla ésser una realització del programa de David Hilbert Bé que el funcionament intern i el nom dels membres del grup Bourbaki han estat mantinguts en secret, hom creu que els fundadors foren Henri Cartan, Claude Chevalley, Samuel Eilenberg, Jean Dieudonné i André Weil, entre d…

Treballà com a traductora abans d’entrar en contacte amb el periodisme L’any 1945 fou designada editora de la revista “Heute” Més tard, gràcies al fotògraf Robert Capa, entrà a l’agència Magnum en qualitat d’editora Installada a Londres, a partir del 1951 s’interessà cada cop més pel món de la fotografia com a mitjà d’expressió i collaborà amb Henri Cartier-Bresson i, a partir del 1955, esdevingué fotògrafa de Magnum Autora d’extensos reportatges arreu del món, publicà, entre d’altres, els llibres Fiesta in Pamplona 1956, From Persia to Iran 1961, In Russia 1969, Boris Pasternak My Sister…

Ha estat mestre de conferències a la Universitat de l’Haute-Bretagne i conservador de la secció del s XX del Musée d’Arts Décoratifs de París Crític d’arquitectura de la revista L’Oeil , és encarregat de curs de l’Escola de Belles Arts de la Sorbona Ha publicat Le Siècle de l’industrie 1983, Paul Hankar la Naissance de l’Art Nouveau 1986, Victor Horta Hotel Tassel 1893-1895 1986, amb Jean Delhaye, Henri Sauvage les immeubles à gradins 1987, amb Hélène Guéne, Paris XIXe siècle l’immeuble et la rue 1987, Réussir les épreuves du CAPES de documentation extreme, interne et spécifiques…

És una de les primeres manifestacions del drama romàntic en llengua catalana, que recrea el mite del bandoler que desitja el triomf de la justícia a través de la violència, abordat a partir de l’adaptació francesa de Die Räuber ‘Els bandolers’ de Friedrich Schiller, estrenada el 1781, i que a l’època fou considerada una obra revolucionària tant en la forma com en el fons La versió catalana, en prosa, de l’obra de La Martelière, que havia estat collaborador de Schiller i coneixia molt bé la seva producció, fou representada el 1863 per una societat de joves d’Elna i es conserva en un volum…