Resultats de la cerca

Jesuïta 1571, fou enviat a Goa, on fou ordenat de sacerdot 1578, i més tard 1582 a Macau Amb Ruggeri estudià el xinès i penetrà fins a Pequín 1601 Amb hàbit de bonze, es presentà com a savi i introduí a la Xina, al costat de la cultura científica occidental matemàtiques, atles geogràfics, astronomia, etc, llibres de filosofia i de teologia, inaugurant una forma de cristianisme adaptat a la cultura xinesa qüestió dels ritus xinesos i malabars Les seves obres —veritable monografia sobre la Xina del segle XVI—, amb el títol Fonti Ricciane , han estat aplegades

Format a França, fou un dels impulsors del moviment del Cinema Novo De la seva filmografia, barroca, suggeridora i d’extraordinària plasticitat, cal remarcar Os cafajestes 1962, Os fuzis 1964, Sweet Hunters 1969, Os deuses e os mortos 1970, A queda 1978, Mueda 1979, les adaptacions d’obres de Gabriel García Márquez Erendira 1983 i Fábula de la bella palomera 1987, el musical Opera do Malandro 1986 i Xuarup 1989

Del 1885 fins a la seva mort treballà en la construcció del monument a Víctor Manuel II, a Roma fou acabat el 1911, el qual ha estat i és objecte de moltes controvèrsies considerat pretensiós i ridícul per uns, té, però, els seus defensors

D’idees conservadores, s’adherí formalment al feixisme Contrari al progrés i a la modernització, fou escriptor d’escassa fantasia però impecable en l’estil i un veritable prosatore d’arte La seva obra narrativa fou recollida en els volums Sei romanzi tra due secoli 1939 i Romanzi d’ambo i sessi 1941 Autor també d’assaigs L’evoluzione di GCarducci 1894, Il conte Cavour 1931

Estudià a Nàpols amb FDurante i Francesco Feo Es donà a conèixer amb música religiosa especialment una Missa solemne , que el féu cèlebre compongué òperes serioses, com La Sallustia 1731, i intermezzi còmics, de caràcter popular, per intercalar-los en els entreactes el titulat La serva padrona 1733, escrit per a la seva òpera seriosa Il prigioniero superbo 1733, assolí un èxit immens i fou representat per tot Europa a París, el 1752, provocà polèmiques Querelle des Bouffons Altres intermezzi seus són Livietta e Tracollo 1733 i Il geloso schernito d’atribució dubtosa, a més de l’òpera bufa…

Diputat democratacristià d’ençà del 1958, fou secretari polític 1969-73 i 1989-92 i president 1980-82 i 1986-89 del seu partit, i ocupà diversos ministeris d’Inversions de l’Estat 1969-70, de Defensa 1974-76 i d’Afers Estrangers 1976-79 L’any 1980 fou nomenat primer ministre, però dimití 1981 arran de l’escàndol de la lògia francmaçònica P2, i ocupà el càrrec de viceprimer ministre en el govern de coalició presidit per Bettino Craxi 1983-87

Desterrat ja el 1652, igualment com el seu rival Artal d’Alagó, marquès de Villasor, i acusat el 1656 d’homicidi en una escomesa contra aquest i els seus partidaris, estigué vuit anys reclòs a la torre calleresa de l’Elefant A les corts convocades pel lloctinent, marquès de Camarasa, dirigí l’oposició a la concessió d’un subsidi de 70000 escuts a la corona si abans hom no obtenia que només els sards fossin habilitats per als càrrecs civils i eclesiàstics de Sardenya, i negocià, bé que sense èxit, com a diputat de les corts, prop de la cort de Madrid La dissolució de…

El seu fill i segon comte fou el primer marquès de Mondéjar Íñigo López de Mendoza y Quiñones des d’aleshores fou el títol dels primogènits dels marquesos de Mondéjar Passà als Ibáñez de Segovia, als Bellvís de Montcada, als Álvarez de las Asturias-Bohorques i als Cotoner

Progressista ardorós, participà en la rebellió de la caserna madrilenya de San Gil 1866 i hagué d’emigrar Fou un dels caps de la revolució de setembre del 1868 Ministre de foment en el govern del duc de la Torre, decretà la llibertat d’ensenyament, suprimí les facultats de teologia i assajà d’organitzar un ensenyament de coneixements pràctics tècnics, agraris Ministre de justícia el 1869, introduí el matrimoni civil i l’organització del jurat President del consell el 1870, fou el ministre més fidel i més eficaç d’Amadeu I Establí el servei militar obligatori i fundà el banc hipotecari…

Fill de l’escultor Francesc Esteve , dit el Salat València 1682 — 1766, de família alcoiana Fou deixeble de Josep i d’Ignasi Vergara el 1762 passà al taller del seu pare, i dos anys més tard establí un taller propi Acadèmic de Sant Carles 1772, hi fou director d’escultura i director general 1781 Anà dues vegades a Madrid, on conegué l’obra de Robert Michel, Hubert Dumandré, Felipe de Castro i Manuel Álvarez i la collecció d’escultura antiga donada per Mengs a l’Academia de San Fernando El 1790 esdevingué escultor de cambra honorari de Carles IV Creà un tipus d’escultura religiosa amanerada i…