Resultats de la cerca

Debutà el 1867 a Finale Emilia, amb Norma , de Bellini Aviat es convertí en un dels tenors més cèlebres d’Europa El seu repertori incloïa òperes de Rossini, Donizetti, Auber i Meyerbeer En 1880-81 actuà al Liceu de Barcelona, i en 1881-82 a Madrid, on, en anys successius, fou el rival de Gayarre Tornà al Liceu en 1882-85 i 1886-87 Es retirà el 1905

Participà en la primera guerra Carlina després del conveni de Bergara 1839 emigrà a França i a Roma, on acabà la carrera eclesiàstica Retornat a Catalunya, fundà a Lleida l’ Acadèmia Bibliograficomariana 1862 Autor de dos llibres sobre la predicació, d’un Breviarium marianum i d’una España sagrada , de la qual publicà només la part sobre el Segrià i les Garrigues

Professor d’humanitats a l’Estudi General de Barcelona, regentà la càtedra de gramàtica els cursos 1525-26 i 1544-45, i la de filosofia moral el curs 1541-42 Fou mestre de llatí d’Ignasi de Loiola 1524-25 El curs 1532-33 fundà a Barcelona una escola d’humanitats privada juntament amb Martí Ivarra , Cosme Mestre i Arnau de Sant Joan, amb un pla d’estudis i uns texts emprats que no diferien gaire dels de l’Estudi General on tots quatre eren professors i compartien la càtedra Bibliografia Madurell, JM i Dalmases, C de 1968 “Jeroni Ardèvol, maestro de san Ignacio, y las enseñanzas de las…

Gegant de talla excepcional, al qual el contacte amb la seva mare donava constantment noves forces Hèrcules, per tal de poder-lo vèncer, l’alçà de terra i l’escanyà amb els braços

Bé que hom té notícies d’anteriors visites de l’home a innombrables coves, cal arribar a l’any 1748 per a començar a parlar d’espeleologia, gràcies a les exploracions de Nagel i Esper aquest darrer, en descobrir en unes cavernes de Francònia una gran quantitat d’ossos fossilitzats, creà un ambient expectant que facilità els inicis de la paleontologia per Cuvier 1771 El 1840, Lindner arribà al fons de l’avenc de Trebiciano - 322 m, i deu anys més tard Schmidt navegà per alguns rius subterranis de la regió d’Ístria però fou Édouard-Alfred Martel 1859-1938 qui, amb els seus estudis i…

Les cultures primitives mesopotàmica, egípcia, fenícia, etc acceptaven la hipòtesi que la Terra era plana Els primers a oferir una imatge rodona de la Terra foren els membres de l’escola pitagòrica, idea acceptada fàcilment pels astrònoms i filòsofs grecs Tanmateix, la hipòtesi d’un Terra plana sobrevisqué dins les creences populars fins a la revolució copernicana del s XVI Els primers intents científics de mesurar les dimensions del globus terraqüi foren fets per Eratòstenes s III aC, el qual calculà que el meridià terrestre valia 40 000 000 de metres,…

El geomagnetisme és conegut des de temps ancestrals, però no fou fins al s XIX, amb Gauss, que hom el plantejà d’una manera científica A partir d’aleshores hom té coneixença que la Terra es comporta com una gran dinamo i que la seva part més interna, de natura metàllica, s’ha transformat en un gran imant per inducció dels corrents elèctrics existents en les zones perifèriques A la Terra es desenvolupen dos camps magnètics diferents un camp intern permanent, que comprèn el 92% del moment magnètic terrestre, i un camp extern, denominat magnetosfera , que és molt…

Criat a la muntanya isoladament amb prou feines si havia vist “quatre persones”, ha esdevingut ferest i primari “com les bèsties salvatgines”, i impregnat d’una puresa incorruptible “fins los cossos en la neu se conserven ves què faran les ànimes” és ingenu Quan és traslladat a la “terra baixa”, a poc a poc va descobrint-ne el “toll de misèries” i tornant-se més perspicaç Finalment, es rebella contra aquesta mena de societat caciquista i hipòcrita “I mira, per mi no hi ha lleis d‘ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure” L’hereu Sebastià,…

És originat pels moviments dels materials de l’interior de la Terra i és influït per l’estat electromagnètic de l’atmosfera sistemes de corrents elèctrics a la baixa ionosfera i per l’acció del vent solar a l’exosfera magnetosfera La intensitat del camp magnètic terrestre és d’un 0,6 G a les regions polars i d’uns 0,3 G a les regions equatorials G és el símbol del gauss El camp magnètic terrestre té una component dipolar, anomenada camp dipolar o camp geomagnètic , i una component no dipolar, menys important que la primera, anomenada camp no-dipolar