Resultats de la cerca
Es mostren 117 resultats
Stil Novo
Escola poètica el nom de la qual fou emprat per Dant en el Purgatori per a descriure l’estil d’un grup de poetes italians dels s. XIII i XIV.
Guido Guinizzelli n'és considerat normalment el capdavanter, i els seus representants més brillants són Guido Cavalcanti i el mateix Dant en les seves obres líriques Altres poetes foren Cino da Pistoia, Lapo Gianni, Dino Frescobaldi, etc En tots ells són paleses les influències de la poesia cortesana provençal, del misticisme i la simplicitat franciscanes i de l’escola siciliana Quant a les característiques personals, cal destacar la delicadesa d’estil de Guinizzelli, del qual és un clar exemple el poema Al cor gentil ripara sempre amore , el llenguatge sensible i musical de Dant…
Pau de Bellviure
Literatura catalana
Poeta.
Citat en el Prohemio del marquès de Santillana com un dels millors poetes catalans, i per Ausiàs Marc i Francesc Ferrer com a exemple de personatge mort de mal d’amors N’ha restat un poema sencer, “gentil, vós m’inculpats a tort” maldit enginyós i misogin, on malparla de la dama per la seva variabilitat i l’estrofa d’un altre, citada pel dit Francesc Ferrer en el seu Conhort v 143 i ms 618-626, on enumera un seguit d’homes cèlebres que foren enganyats per les dones Bibliografia Arqués, R 1992 “Dona del món notes sobre el Maldit a propòsit de Pau de Bellviure” Rassegna Iberistica…
,
Xavier Bonfill i Trias
Literatura catalana
Escriptor.
Conegut sobretot per la seva dedicació a la literatura infantil i juvenil Utilitzà sovint el pseudònim Jordi Català La seva prosa, fidel als gèneres de la narrativa d’aventures i de la novella rosa, té una clara influència del to sentimental i moralitzant de Josep Maria Folch i Torres Fou collaborador de revistes com La Illustració Catalana , Virolet i En Patufet , i, en aquesta última, publicà un bon nombre de contes dins la collecció de la mateixa revista Collaborà també a la “Biblioteca Gentil” El 1948 publicà El meu poble , un conjunt d’esbossos descriptius sobre Sant Boi de…
,
Pierres de Provença
Literatura catalana
Títol d’una novel·la cavalleresca de possible origen occità, apareguda durant la primera meitat del segle XV, en la qual l’element sentimental té un gran relleu.
Popularitzada a Catalunya ja durant aquest mateix segle, no se’n coneix cap versió catalana, per bé que hi ha indicis d’una edició del 1538, fins a la que fou publicada a Barcelona el 1616, feta per Honorat Comalada a partir, segons indica la portada, d’una d’anterior castellana en tot cas, el text no presenta cap castellanisme i els arcaismes no són propis d’una versió del segle XVII Tornada a editar el 1650, continuà tenint una gran popularitat i fou reeditada sovint al llarg del segle XVIII i encara en part del XIX Fou reproduïda per Miquel i Planas el 1908 Bibliografia Miquel i Planas, R…
,
Ramon Rossell i Mestres
Música
Intèrpret de tenora i compositor de sardanes català.
Cèlebre virtuós de la tenora, fou solista a les cobles La Principal de Cassà de la Selva i Els Montgrins, i del 1922 al 1924, a La Principal de la Bisbal, en la qual rellevà Albert Martí Posteriorment s’integrà a la Cobla Iluro i a la Unió Artística de Vidreres, i fundà l’Amoga És autor de nombroses sardanes, moltes de les quals obligades, destinades al seu lluïment personal, com Si caic no m’aixeco , Va de tenor , Els nou presoners o Gra-gra El seu estil palesa una notòria influència del pasdoble i ha gaudit d’una important acceptació entre el sardanisme més populista admirador d’…
Art Farmer
Música
Trompetista nord-americà.
Installat a Los Àngeles, a partir del 1945 formà part successivament de les big bands de Benny Carter i Lionel Hampton, i dels conjunts de Joe Turner, Wardell Gray i Hampton Hawes, entre d’altres El 1953 es mudà a Nova York, on treballà als grups d’Horace Silver i George Russell Juntament amb Benny Golson, el 1959 formà un sextet anomenat The Jazztet Alhora, Farmer començà una transició gradual de la trompeta cap al fiscorn El 1962, un cop desfet The Jazztet, coliderà un quartet amb Jim Hall, i el 1968 s’installà a Viena, on, fins el 1977, treballà a l’orquestra de la ràdio austríaca A partir…
Gabon

Refineria de petroli de l'empresa Total a Gabon
© Total
Estat
Estat de l’Àfrica equatorial limitat a l’W per l’oceà Atlàntic, al N per la Guinea Equatorial i el Camerun i a l’E i el S per la República del Congo; la capital és Libreville.
La geografia física L’altiplà central africà acaba al Gabon amb dues sèries d’altituds quasi paralleles els Monts de Cristal, d’uns 600 m d’altitud mitjana, que enllacen, al S del gran arc format per l’Ogooué, amb el massís de Chaillu de 800 a 1 000 m, i la cadena de Mayombe, que limita la conca de l’Ogooué A l’W d’aquests massissos, formats per gneis, esquists i roques granítiques, s’estén la plana litoral, sorrenca i pantanosa La costa és baixa i, a partir de Cap López, és orlada per una àrea lacustre llacs i llacunes de FernanVaz, Iguéla, Setté-Cama, etc El clima és equatorial, càlid i…
Jacopo da Bologna
Música
Compositor i teòric de la primera generació del Trecento italià.
Vida Malgrat la seva notable importància, encara no han aparegut documents sobre la seva persona Diverses obres que se li atribueixen foren escrites a Milà entre el 1340 i el 1360 per a la família dels Visconti Dos motets amb els acròstics Luchinus Vicecomes i Luchinus Dux , i tres madrigals seus, fan allusió a Luchino Visconti mort el 1349, la seva esposa Isabel i els seus bessons, nascuts el 1349 Un altre dels seus madrigals, Sotto l’imperio , fou escrit cap al 1354 per a Galeazzo II, i encara un altre, Aquil’altera/Creatura gentil/Ucel di Dio , possiblement amb motiu del…
David Lively
Música
Pianista nord-americà.
A l’edat de cinc anys inicià els estudis de música amb el seu pare Entre el 1963 i el 1969 estudià amb Gail Delante, i a catorze anys debutà amb l’Orquestra Simfònica de Saint Louis Becat pel govern francès, el 1969 es traslladà a París, on fou deixeble de Jules Gentil a l’École Normale i es graduà a l’edat de setze anys Entre el 1971 i el 1977 prengué part en diversos concursos i aconseguí el primer premi en els de Ginebra 1971 i Dinu Giani de la Scala de Milà El 1975 assistí als cursos Beethoven que impartia W Kempff a Positano, i del 1975 al 1979 gaudí dels consells de Claudio…
goja
Folklore
Figura mítica femenina de la tradició popular de la Catalunya Vella, sobretot a la zona pirinenca.
És una derivació del mite de l’esperit de les aigües, present en totes les cultures, amb elements que l’aproximen a les variants germàniques d’aquest mite La imaginació popular descriu les goges com unes dones d’una gran bellesa, sovint vestides ricament, que habiten en palaus sota les aigües o en coves profundes, plenes de riqueses Solen dansar de nit, o bé renten roba als marges dels rius i dels estanys i l’estenen a la llum de la lluna el mortal que pot prendre'n una peça té la prosperitat assegurada Algunes llegendes narren el matrimoni entre un mortal i una goja, basat en la condició que…