Resultats de la cerca

El rascló Rallus aquaticus no és un ocell que es deixi veure fàcilment, tot i que és força abundant als nostres aiguamolls i basses, sempre que disposin d’un cinyell de joncs o canyissos al voltant Més petit que la fotja i la polla d’aigua ateny 28 cm, el caracteritzen el llarg bec vermell i el ratllat negre i blanc dels costats, que s’aprecia a la fotografia José Damián Navarro Medina El rascló, és un ocell sedentari i nidificador per tot el territori estudiat, llevat d’Andorra, on no és citat, i de les Pitiüses, on només es presenta en migració i durant l’hivern Fora del…

Primerament era extramurs de la ciutat, però el nou cinyell de muralles, construït en temps de Pere IV, a partir de l’any 1362, la inclogué en la ciutat, passant la muralla per la ratlla dels seus absis la porta de SantPere era al peu del campanar S'ignora el moment de la fundació fou, però, a la fi del segle X El 992 el comte Ramon Borrell vengué a l’abat el domini i la jurisdicció del raval de SantPere, que el rei Pere III recuperà el 1339 mitjançant la permuta amb els drets reials a la vila i castell de…

Aquesta facció, com la seva antagònica dels cadells cadell, apareix ja al s XIII Totes dues bandositats tenien l’origen en les lluites de les cases nobiliàries dels Cadell, senyors d’Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, a la Cerdanya s’aguditzaren i ampliaren el radi d’acció a la plana de Vic arran de la pretensió dels Montcada, feudataris del bisbe de Vic per la senyoria de Torelló, d’alliberar-se d’aquest vassallatge 1296 Les tensions desembocaren en una guerra, en la qual Bernat Cadell destacà com a cap dels partidaris dels Montcada i Gilabert de Nyer fou capitost de la gent del bisbe…

Així, la conca de l’Ebre és l’avantpaís dels Pirineus

El cabussó emplomallat Podiceps cristatus és fàcil de reconèixer pel plomall doble que duu al cap, ben visible en aquest exemplar fotografiat a s’albufera de Mallorca És el més gros dels cabussons ateny de 47 a 49 cm A l’època de cria, té dues taques, a banda i banda del cap, de plomes de color castany fosc Els joves no porten plomall i tenen el coll ratllat de blanc i negre Sebastià Hernandis/Ramon Dolç Aquest magnífic ocell aquàtic és propi de les principals àrees humides de Catalunya i el País Valencià A l’hivern se l’observa, a més, escampat per determinats sectors del litoral Molt…

Segons la tradició recollida el 1508, fou lliurada personalment per la Mare de Déu a un sacerdot tortosí Conservada originàriament en un reliquiari de cristall i d’argent del s XV, entre el 1672 i el 1725 li fou construïda i dedicada una sumptuosa capella on és venerada actualment, juntament amb la imatge de la Mare de Déu de la Cinta El 1617 fou fundada la confraria de la Mare de Déu del Socors i de la Santa Cinta

Situació Vista exterior de l’església des de ponent, amb la façana F Tur L’església de Sant Romà, avui fora de servei i en mal estat de conservació, es troba al mig de l’agregat d’Aranyonet, a 1 090 m d’altitud El poblat, avui gairebé deshabitat, és a 10 km a l’extrem sud-occidental del municipi de Gombrèn, al peu dels rasos de Tubau L’edifici és a mà dreta del torrent d’Aranyonet afluent per l’esquerra de l’Arija Mapa 255M781 Situació 31TDG203765 Per arribar-hi cal agafar un camí de bosc que surt de la carretera comarcal que uneix Campdevànol i Berga La cruïlla es troba al lloc on hi ha l’…

Situació L’església de Sant Gil centra el petit conjunt de cases que formen el poble de Pinyana, avui despoblat, el qual és situat a l’esquerra de la vall de Corroncui o de Cadolla, a migdia de la serra de Comillini Mapa 33-11 252 Situació 31TCG259887 Per a arribar-hi partint de la Pobla de Segur, cal seguir la carretera C-144 en direcció N, passant per Senterada abans d’arribar a Sarroca de Bellera, cal desviar-se per un trencall a mà esquerra que mena al despoblat de Pinyana JBP Història De l’església de Sant Gil de Pinyana, no s’han localitzat, ara per ara, referències documentals d’època…

Durant els primers segles de l’Edat Mitjana es va continuar portant el vestit en forma de túnica tradicional del Baix Imperi Romà, amb aportacions del vestit ajustat al cos dels pobles del nord que havien envaït Roma Les formes de la indumentària eren comunes per a tots els territoris romanitzats El vestit de l’època romànica correspon als segles XI i XII El vestit llarg va ser adoptat pels homes dels estaments superiors la túnica curta era usada pels camperols i els menestrals, i el vestit femení cobria i anullava les formes del cos sota amples vestidures i mantells El segle XIII va ser una…