Cabussó emplomallat

Podiceps cristatus (nc.)

El cabussó emplomallat (Podiceps cristatus) és fàcil de reconèixer pel plomall doble que duu al cap, ben visible en aquest exemplar fotografiat a s’albufera de Mallorca. És el més gros dels cabussons (ateny de 47 a 49 cm). A l’època de cria, té dues taques, a banda i banda del cap, de plomes de color castany fosc. Els joves no porten plomall i tenen el coll ratllat de blanc i negre.

Sebastià Hernandis/Ramon Dolç.

Aquest magnífic ocell aquàtic és propi de les principals àrees humides de Catalunya i el País Valencià. A l’hivern se l’observa, a més, escampat per determinats sectors del litoral. Molt possiblement, una bona part de la població nadiua sigui totalment sedentària, encara que són indubtables les arribades de cabussons forans que incrementen la població a les èpoques fredes. A les illes Balears és només un visitant hivernal escàs, si bé regular des d’uns anys ençà.

A la Catalunya Nord nia regularment una petita població als estanys litorals. La població catalana es distribueix en diferents nuclis litorals, cas dels aiguamolls empordanesos i el delta de l’Ebre —amb molt, el de més importància—, i en àrees humides de l’interior, cas dels embassaments i pantans lleidatans. El total de la població catalana s’estima al voltant de les 100-150 parelles, 80-90 de les quals corresponen a la població deltaica; en aquest indret s’ha produït un marcat increment de la població nidificant a partir dels anys 60; hom ha comentat la possibilitat que aquest augment estigui relacionat amb la bona resposta d’aquests cabussons davant una lleugera eutrofització dels estanys, fet que ha estat observat als llacs de l’Europa central. La nidificació al País Valencià queda circumscrita a l’albufera de València, amb una xifra actual al voltant de les 80 parelles, i a les àrees humides del migjorn valencià, on es coneix la reproducció d’unes 30 parelles l’any 1984, 20 de les quals es localitzen al Fondo.

Àrea de nidificació del cabussó emplomallat (Podiceps cristatus) als Països Catalans.

Carto-tec, original dels autors.

A l’hora de niar, requereix aigües obertes de no gaire fondària, 20-40 cm, i envoltades per un ampli, però no gaire dens, cinyell de vegetació helofítica, i molt especialment de canyís (Phragmites australis). Basteixen el niu flotant propi del gènere, en digitacions de la vora o en petites illes, sempre, però, quelcom resguardats pel canyissar espars. A l’època reproductora és força sensible als destorbs humans i especialment al trànsit nàutic pels territoris de cria.

Atès que es tracta d’una espècie fàcilment detectable, el volum i la distribució de la població hivernant han estat relativament ben estudiats. Les dades confirmen l’augment global dels efectius; aquest fet és més palès als embassaments de l’interior que no pas al delta de l’Ebre, on la població es manté relativament constant en el decurs de l’any; a més, a partir de l’octubre, quan augmenta el trànsit de barques a causa de l’inici de la temporada de pesca a les llacunes deltaiques, els cabussons s’escampen per les badies, on passen molt més desapercebuts a l’hora d’ésser censats, i se’n comptabilitzen dades fins i tot inferiors a les reportades a l’època de cria. La població hivernant a Catalunya s’estima al voltant dels 600 exemplars, 200 dels quals corresponen a la població hivernant als pantans lleidatans. Un fet evident a la totalitat dels Països Catalans és l’explotació hivernal del litoral marí al voltant de les àrees humides costaneres, encara que en aquestes no s’hagin aplegat parelles reproductores.