Situació
L’església de Sant Gil centra el petit conjunt de cases que formen el poble de Pinyana, avui despoblat, el qual és situat a l’esquerra de la vall de Corroncui o de Cadolla, a migdia de la serra de Comillini.
Mapa: 33-11 (252). Situació: 31TCG259887.
Per a arribar-hi partint de la Pobla de Segur, cal seguir la carretera C-144 en direcció N, passant per Senterada; abans d’arribar a Sarroca de Bellera, cal desviar-se per un trencall a mà esquerra que mena al despoblat de Pinyana. (JBP)
Història
De l’església de Sant Gil de Pinyana, no s’han localitzat, ara per ara, referències documentals d’època medieval. Tanmateix, se sap que a la baixa edat mitjana, concretament el 1381, el lloc de Pinyana pertanyia als Erill, com també Adons i Viu de Llevata. De Sant Gil de Pinyana va dependre l’església de Santa Maria de Corruncui. (JBP)
Talla
Vista frontal i de perfil de la Mare de Déu amb el Nen, talla conservada actualment al Museu Diocesà de Lleida amb el núm. 335 de l’inventari.
ECSA - M. Macià
El Museu Diocesà de Lleida conserva una marededeu procedent de l’església de Pinyana, que està registrada amb el número d’inventari 335 i el seu número antic d’ingrés al museu és el 73. Si bé en la darrera catalogació del Museu i en l’estudi més recent aquesta peça consta com a procedent de la diòcesi de Lleida (Pulchra, 1993, pàg. 121), sense cap més concreció, creiem que hi ha referències i arguments que fan vàlida l’adscripció a Pinyana com a lloc de procedència d’aquesta talla. D’una banda, el primer cop que s’identifica la peça número 73 amb el poble de Pinyana és al catàleg de l’exposició realitzada l’any 1941 de les obres recuperades pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (Salón de Arte Antiguo Leridano, 1941, pàg. 26, núm. 1). De l’altra, al Boletín Oficial de la Diócesis de Lérida del 1897 es registra l’entrada al mateix moment de dues marededeus, de Pinyana i d’Erillcastell respectivament. A causa del número baix dins el fons diocesà que duu aquesta peça (núm. 73) —fet que indica que va ingressar els primers anys de funcionament del museu—, i que alhora és un número correlatiu al número antic que identifica la marededeu d’Erillcastell (núm. 74), entenem que el problema de procedència que plantejava aquesta peça queda solucionat(*).
Imatges de la Mare de Déu i el Nen, desmuntades, que es conserven al Museu Diocesà de Lleida.
ECSA - M. Macià
Darrerament aquesta talla ha estat objecte d’una restauració i consolidació al llarg de la qual hom ha recuperat una policromia que sembla l’originària. Malgrat la pèrdua d’alguna part —a la Mare li manquen els braços i el Nen té els dits de la mà dreta escantellats—, l’estat de conservació és en conjunt força bo. La talla fa 46 cm d’alçada, 18 d’amplada i 16 de gruix. La part del darrere és totalment llisa i el seu poc gruix pot fer plantejar la seva integració dins d’algun mobiliari litúrgic. Així mateix, aquesta marededeu és un dels pocs exemplars que ens han restat en què el Nen constitueix una peça a part.
La talla representa iconogràficament el prototipus de la Sedes Sapientiae. El Nen s’asseu al bell mig de la falda de Maria i la posició dels braços de la mare, avui perduts, indiquen que devia estar en la postura de presentació i protecció, postura de la qual és exponent la marededeu de Ger. Les seves característiques es defineixen a partir de la frontalitat i la simetria absoluta, pròpia, segons Noguera i Massa (1977, pàg. 145), de les marededeus del tipus pirinenc. Sols el lleu somriure, tanmateix enigmàtic, que dibuixen els llavis de Maria, la fan pertànyer a un tipus més modern.
La Mare va vestida amb una túnica vermella, ornada amb motius florals molt senzills, que cau fins als peus amb plecs rígids i esquemàtics, i deixa veure unes sabates força punxegudes, tal com és usual. Al damunt de la túnica es disposa un mantell blavós tipus clàmide, però sense cenyidor que agafi les puntes. El resultat és un mantell tancat entorn del coll o una mala interpretació de la palla, tal com ja assenyalà Manuel Trens (1946, pàgs. 616-618) en d’altres exemples on també s’ha utilitzat aquest recurs. El mantell és resolt d’una manera idèntica en un exemplar que hom creu procedent de Taüll, conservat avui al Museu Marès (núm. 68 de l’inventari). L’única diferència entre els dos induments és que el de Taüll presenta un ample galó, que no trobem en el de Pinyana. Així mateix, cal destacar la semblança formal del caient, esquemàtic i rígid, d’aquest mantell sobre les espatlles de les dues imatges, que forma una línia convexa des del coll fins als colzes (vegeu Catàleg d’escultura i pintura medievals. Fons del Museu Frederic Marès, 1991, pàg. 139). El mateix s’esdevé en la imatge de la Mare de Déu de Conques. A la de Pinyana aquesta línia convexa es veu accentuada pel fet que l’obertura interior també dibuixa la mateixa curvatura. Entorn del coll el mantell és decorat per un bordó rivetat. D’altra banda, Maria possiblement portava una corona si hom jutja per la forma plana en què s’acaba el cap i per la manera d’estructurar-se el vel curt que el cobreix: l’intent de donar soltesa i caient a la peça s’aconsegueix amb formes ondulades i estriades que, vistes frontalment, recorden els cabells de la marededeu de Pinyana o d’Erillcastell i el vel de la marededeu del Puig de Meià. Tot i la semblança tipològica del vel de la marededeu de Pinyana amb el d’aquestes dues talles esmentades, s’allunya d’aquestes pel fet que no presenta el geometrisme accentuat característic.
El rostre oval de Maria és serè i expressa el típic allunyament romànic respecte al Nen. Aquest va vestit amb túnica vermella decorada amb petites flors de lis, llarga fins als peus i cenyida a la cintura per un cinyell també pintat. La forma de la seva testa, quasi horitzontal en la part superior, fa plantejar la possibilitat que també anés coronat. D’altra banda, cal esmentar que la forma del seu pentinat, a manera de casquet i que es cargola per la part del darrere, es repeteix d’una manera gairebé idèntica en la imatge de sant Esteve procedent de Ventolà, zona molt propera a Pinyana. Amb la mà dreta aguanta el llibre, que, a diferència de la majoria d’imatges, no recolza damunt la seva cama, sinó que es disposa d’una forma exempta. També, i com és habitual, Jesús és representat amb trets d’adult. Les seves dimensions respecte a Maria són desproporcionades, cosa que és explicable si es té en compte que el Nen constitueix una peça a part de Maria: el Nen s’extreu de la falda de la Mare, a la qual s’encaixa, no per cabirons de fusta tal com ens presenten els exemples conservats (marededeu de Lloret Salvatge, o bé el Nen Jesús núm. 684 del Museu Marès), sinó per un relleix esculpit entre les cames de la Verge. Quan s’extreu el Nen, es veu el curiós cinyell pintat que decora la túnica de Maria ornat amb formes que semblen pròpies de les ferramentes romàniques. Cal dir que el fet que el Nen estigui concebut d’una manera independent de la Mare, amb unes dimensions considerables i amb una posició gairebé dempeus, fa plantejar la possibilitat que el Fill s’inscrigués dins una determinada litúrgia, en concret vinculada al cicle nadalenc.
Altrament, el setial respon als trons sense respatller més senzills i habituals: dos muntants amb el frontis treballat a manera de columneta soguejada o salomònica, tal com també trobem, si bé allunyant-se de l’esquematisme de Pinyana, al setial de la marededeu de Pruneres (Garrotxa), conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. d’inventari MAC 4 386) o al de la d’All (Baixa Cerdanya, MNAC núm. MAC 15 917). La part superior dels muntants es corona amb dues formes florals.
En conjunt, aquesta talla entra dins el grup compositiu que Noguera i Massa anomena marededeus de tipus pirinenc, definides per la frontalitat absoluta i la simetria perfecta. L’estilització, característica també d’aquest grup, en la nostra imatge és esmorteïda per l’eixamplament que produeix la grandària del Nen, cosa que li dóna un tret bizantí. Partint de la dificultat que representa la datació de les marededeus romàniques i que sempre ens movem en termes relatius, entenem que la talla de Pinyana és una obra que palesa la fidelitat a la tradició dels models més genuïnament romànics. Si bé pels aspectes compositius i iconogràfics es podria datar al llarg de la segona meitat del segle XII, hi ha trets —entre els quals destaquen els plecs de la part inferior de la túnica del Nen i la manera de suportar el llibre— que poden conduir a una datació més avançada, ja dins el segle XIII. Si més no, aquesta marededeu, tot i que no hem trobat paral·lels estilístics que se li apropin, està dins aquella línia de la imatgeria ribagorçana en la qual se situen talles com la de la marededeu de Graus o la procedent d’Estet i que, fins el 1979, es conservà a l’antiga catedral de Sant Vicenç de Roda d’Isàvena. (AMo-MMG)
Bibliografia
- Fuster, s.d., pàg. 108, núm. 73
- Boletín Oficial Eclesiástico de la Diócesis de Lérida, 1897, pàg. 117
- Mogués, 1919, pàg. 134
- Salón de Arte Antiguo Leridano, 1941, pàg. 26
- Pulchra, 1993, pàg. 121, núm. 185