José Damián Navarro Medina.
El rascló, és un ocell sedentari i nidificador per tot el territori estudiat, llevat d’Andorra, on no és citat, i de les Pitiüses, on només es presenta en migració i durant l’hivern. Fora del període reproductor, la població indígena es veu augmentada per l’arribada de rasclons provinents de més al N, que venen a passar l’hivern.
A les nostres latituds, aquest ocell és principalment sedentari, tot i que un cop acabada la cria, i sobretot durant l’hivern, pot realitzar desplaçaments irregulars, fins ara poc coneguts, segons les diferents localitats i la climatologia. Les poblacions del centre i el N d’Europa són migradores: de l’octubre al febrer arriben a les nostres terres, encara que la importància d’aquesta població hivernant immigrant no es coneix bé.
El rascló comença a niar a l’abril, i ja es troben postes completes els primers dies d’aquest mes. Al rerepaís la cria es retarda una mica, i les postes continuen tot l’abril i el maig. La segona posta té lloc al juny i el juliol.
Maber, original dels autors.
Aquest ocell viu en una gran varietat d’ambients aquàtics de la terra baixa, normalment per sota dels 400 m i rarament per sobre dels 800 m d’altitud. Necessita aigües dolces i estanyades o de corrent lent, i una vegetació aquàtica espessa i alta. El rascló és un ocell molt amagadís que viu sempre dins la vegetació i només es deixa veure ocasionalment als llocs oberts; en canvi, és molt sorollós, i més sovint escoltarem la seva típica veu que no pas el veurem. Viu a totes les zones palustres del litoral, on de vegades pot arribar a ésser molt abundant, i ocupa els arrossars, els canals, les sèquies, els canyissars, les jonqueres i els salobrars. També se’l troba al rerepaís, als marges de vegetació atapeïda dels embassaments, als llacs i les basses de reg, i a les riberes dels rius i les rieres.
Com s’observa al mapa de distribució, a les regions àrides el rascló esdevé estrictament un ocell dels aiguamolls litorals, la qual cosa succeeix al migjorn català, a tot el País Valencià i a l’illa de Mallorca. En canvi, a les contrades més humides, i sobretot on abunden els cursos d’aigua, els llacs o les basses, aquesta espècie colonitza extensament el rerepaís, com es pot veure a l’illa de Menorca i a diferents comarques catalanes.