Resultats de la cerca
Es mostren 238 resultats
potabilització

Representació esquemàtica d’una instal·lació de potabilització ideal, per a aigües, tant de riu com subterrànies, força pol·luïdes.
© Fototeca.cat
Química
Conjunt d’operacions i tractaments als quals és sotmesa l’aigua per tal que esdevingui potable.
És anomenada potabilització física, química o bacteriològica, segons la natura de les operacions i dels tractaments efectuats La potabilització física consisteix a sotmetre l’aigua a decantació, natural o accelerada amb agents de floculació, i posteriorment a filtració, a través de llits filtrants de sorra o de carbó Les aigües poc tèrboles poden ésser sotmeses directament a filtració, sense sotmetre-les a decantació La potabilització química , que té lloc per tal de millorar els caràcters químics de l’aigua, consisteix a efectuar la decantació amb una quantitat adient de calç, per tal de…
Els electròlits
Els electròlits són elements químics susceptibles d’ésser afectats per l’acció del corrent elèctric, ja que tenen la propietat de perdre o de guanyar un electró quan són sotmesos a la influència d’un camp elèctric Si bé nombrosos elements químics poden ésser considerats com electròlits, alguns d’ells en particular són importants des d’un punt de vista nutritiu, ja que intervenen de manera específica en la regulació del metabolisme i en l’equilibri dels líquids corporals Així, doncs, aquests requeriments, encara que mínims, han d’ésser coberts per mitjà de l’alimentació Els electròlits poden…
wash-and-wear
Indústria tèxtil
Nom donat a l’acabament amb resines sintètiques dels teixits, que dóna a les peces de vestir que hi han estat confeccionades la propietat de poder-les rentar i tornar a portar, sense necessitat de planxar-les o bé planxant-les poc.
Resisteix també l’acció del clor dels blanquejadors
fotosensibilitzador
Química
Nom genèric de les substàncies que catalitzen les reaccions fotoquímiques en presència de llum.
El clor, els vapors de mercuri i de cadmi i la clorofilla són fotosensibilitzadors
clorur de bari
Química
Cristalls incolors, solubles en aigua, que són obtinguts industrialment en escalfar el sulfat de bari amb carbó i clorur càlcic.
És emprat en la fabricació de clor, i per a correcció de la mollesa d’aigües
algicida
Botànica
Química
Producte químic que hom afegeix a l’aigua (de peixeres, piscines, bassols, etc) per a destruir les algues o evitar-ne la proliferació.
Els principals algicides utilitzats són el sulfat de coure, algunes sals d’amonis quaternaris i el clor o els productes capaços d’alliberar-ne
clorur de beril·li
Química
Cristalls deliqüescents, blancs o grogosos, que es fonen a 440°C i són molt solubles en aigua (amb alliberament de calor).
És obtingut en fer passar un corrent de clor per una mescla d’òxid de berilli i carbó És emprat en la preparació d’aliatges de berilli i com a catalitzador àcid en algunes reaccions orgàniques
tiosulfat de sodi
Química
Cristalls monoclínics incolors, de gust refrescant, solubles en l’aigua i insolubles en alcohol, que hom obté en forma pentahidratada per tractament amb sofre de solucions aquoses de sulfit sòdic.
És emprat en fotografia com a fixador, i, gràcies a les seves propietats reductores, en l’eliminació de clor en processos de blanqueig troba també aplicació com a mordent, com a reactiu analític i com a agent segrestant
sal gemma

Halita
© Fototeca.cat
Mineralogia i petrografia
Clorur de sodi, NaCl.
Mineral que cristallitza en el sistema cúbic L’hàbit és en cubs, de vegades amb les cares excavades en forma d’escala també en masses de gra gruixut o compactes És incolora, bé que a causa de les impureses que conté pot presentar-se lleugerament colorada Té un esclat de vidre i és transparent o translúcida La seva densitat és de 2,164, i la duresa, de 2,5 Popularment és coneguda com a sal o sal comuna i mineralògicament com a halita N'és molt característic el gust salat La seva estructura cristallina fou la primera estudiada pel mètode de raigs X cada àtom de sodi o de clor és…
Antoine-Jérôme Balard
Química
Químic i farmacèutic occità.
Descobrí el brom el 1826 en aïllar-lo de l’aigua de mar, i demostrà que la substància descoberta era un element afí al clor i al iode Fou professor a Montpeller, a la Sorbona i al Collège de France