Resultats de la cerca
Es mostren 128 resultats
Hermann Osthoff
Lingüística i sociolingüística
Lingüista alemany.
Juntament amb K Brugmann, formulà el programa d’innovació —coneguda amb el nom d’"innovació dels neogramàtics"— dels estudis lingüístics 1878 i publicà la sèrie de Morphologische Untersuchungen 1878-1910 Anuncià la llei coneguda pel seu nom llei d’Osthoff , segons la qual tota vocal llarga s’abreuja davant una sonant r, l, m, n i també davant i, u com a segon element de diftong seguida de consonant
thetacisme
Lingüística i sociolingüística
Conversió d’una consonant en θ.
Així, ç , antiga / ts / en castellà, al començament del segle XVI plaça > plaza
liqüescent
Música
En notació gregoriana, dit dels neumes que tenen una forma especial que serveix per a advertir els cantors que hi ha una síl·laba d’articulació difícil que convé d’interpretar correctament.
Normalment es tracta de la pronúncia de síllabes amb diftong, amb doble o triple consonant, etc És, doncs, un signe prosòdic sobreposat a un de musical En la notació quadrada i moderna, els neumes liqüescents s’indiquen amb notes més petites que les altres en paleografia hi ha diversos signes que varien segons l’escola en els còdexs de Sankt Gallen els neumes acaben en un caragolí El neuma afectat conserva generalment el nom propi porrectus liqüescent, torculus liqüescent, etc, llevat del podatus , que s’anomena epiphonus , i la clivis , que es diu cephalicus
j
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Desena lletra de l’alfabet català, anomenada jota [pl jotes].
La J de les llengües modernes deriva gràficament de la I , sovint prolongada al començament o al final de paraula en les escriptures gòtiques cursives i La lletra j és emprada com a grafia del fonema consonàntic /ž/ en posició inicial absoluta, intervocàlica o darrere de consonant joc žók, projecte pruzékte Forma part del grup gràfic “tj”, seguit de vocal no palatal, per a representar el fonema /ž/ corretja kuréže Dialectalment, sobretot a l’occident del domini, en posició inicial absoluta es realitza també com a africada jove , lleidatà žóbẹ, valencià apitxat šóvẹ i, més en…
q
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dissetena lletra de l’alfabet català anomenada cu [pl cus].
La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En canviar l’…
neutralització
Fonètica i fonologia
Fenomen fonològic mitjançant el qual l’oposició entre dos fonemes o més s’esvaeix en un o més contexts donats i es restaura tot just canvien les condicions contextuals del fenomen.
En català, per exemple, l’oposició que hi ha entre els fonemes nasals |m|, |n| i |n| en contexts intervocàlics cama, cana, canya desapareix en posició implosiva davant consonant campa, canta, cansa, canca , etc, puix que ací la permutació d’una nasal per una altra no és capaç de canviar el significat del mot primitiu També és molt característica, en català oriental, la neutralització dels fonemes vocàlics |ẹ|, |ę| i |a| en context àton teula téule, taula táule, amb teulada, taulada, ambdues teuláde Del resultat d’una neutralització, com ara la vocal neutra en aquest últim cas…
m
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tretzena lletra de l’alfabet català, anomenada ema [pl emes].
La M llatina, com gairebé tot aquest alfabet, deriva directament de les lletres grega i etrusca corresponents, alhora procedents de les formes fenícies La M clàssica romana constava de quatre pals, traçats en quatre temps el primer, vertical, descendent lleugerament de dreta a esquerra el segon arrencava de la part superior de l’anterior i baixava cap a la dreta el tercer era parallel al primer i finia a l’extrem inferior del segon i el quart començava a la part superior del tercer i anava parallel al segon, és a dir, en direcció descendent cap a la dreta El primer traç gairebé sempre tenia…
t
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vintena lletra de l’alfabet català, anomenada te [pl tes].
La T llatina majúscula prové de les formes de creu i d’aspa del fenici i de l’hebreu antic, formes que perderen el braç superior de la creu en passar al grec, a l’etrusc i als alfabets itàlics La T romana clàssica consta de dos traços, l’un vertical, acabat amb un reforç, i l’altre horitzontal, que cobreix el primer Les formes cursives clàssiques i noves romanes han incorporat el reforç al traç vertical arrodonint-ne l’extrem cap a la dreta El traç horitzontal superior té tendència a desplaçar-se cap a la dreta No és rara l’ondulació que, en desenvolupar el punt d’atac, tendeix a formar una…
ciríl·lic | ciríl·lica
Alfabet ciríl·lic (rus) 1e després de consonant; je després de vocal o dels signes 28 i 30 i a l'inici de mot; 2e després de consonant; ie després de vocal o dels signes 28 i 30 i a l'inici de mot; 3'o després de consonant; o després de les consonants 8, 25, 26 i 27; jo després de vocal o dels signes 28 i 30 i a l'inici de mot; 4o després de consonant; io després de vocal o dels signes 28 i 30 i a l'inici de mot; 5s sonora; 6ju després del signe 30; 7 no es transcriu després d'una altra i; 8 també ch, de forma més extensa; o encara h (ISO); 9 so de la j castellana; 10 grafia simplificada de la forma, més correcta, (i)xtx; 11 signe dur, que no es transcriu (ISO preveu "); 12 so intermedi entre i-e; 13 signe dolç, que palatalitza la consonant anterior; 14 pròpiament, ˚e (ISO) i e (ICL); 15u després de consonant; ju després de vocal i a l'inici de mot; 16'a després de consonant; ja després de vocal i a l'inici de mot
Escriptura i paleografia
Dit de l’alfabet i de l’escriptura eslaus.
L’alfabet ciríllic, atribuït erròniament a sant Ciril de Tessalònica, del qual pren el nom, fou creat als segles IX-X sobre la base de l’escriptura majúscula grega Els sons estranys al grec foren presos d’altres llocs no ben determinables Aquesta escriptura tingué més difusió que no pas la glagolítica , anterior, obra de Ciril de Tessalònica Esdevingué l’alfabet civil rus, el qual, sota Pere el Gran 1708, fou dotat de caràcters ‘profans’ graždanskij šrift , mentre els antics caràcters restaven com a propis de l’ús eclesiàstic L’alfabet ciríllic profà, amb poques variants, és usat també per…