Resultats de la cerca

S’establí a Madrid, on collaborà en diverses publicacions Fou membre de La Jove Catalunya i collaborador de La Renaixença Els seus poemes catalans han romàs dispersos o inèdits Amic de Guimerà, traduí al castellà Cleopatra i altres poemes També en llengua castellana publicà una antologia d’escriptores Álbum de la mujer , 1876 i, entre altres obres, el volum de poesia Emociones 1889, la novella Concepción 1882, l’estudi España a fines del siglo XIX 1891 i alguns drames

Vida Estudià disseny d’interiors a l’Escola Massana de Barcelona fins el 1978, any en què entrà al món del cinema com a ajudant de direcció El 1984 realitzà els curts To Choose i Vidres , i dos anys després feu de meritori en La veritat oculta 1986-87, Carles Benpar, i acabà assumint la direcció artística de "És quan dormo que hi veig clar" Homenatge a J V Foix 1986-88, Jordi Cadena, El vent de l’illa 1987, Gerard Gormezano Blue Gin 1987, Santiago Lapeira i Rateta, rateta 1989, Francesc Bellmunt Compaginà aquesta tasca amb feines publicitàries i el 1990 fundà a Madrid i amb Pilar Heranz l’…

Vida Hereu del popular restaurant barceloní Los Caracoles, inicià la seva trajectòria artística a l’Orfeó Català, i gràcies a una beca estudià lírica a Itàlia i realitzà diverses gires com a cantant d’òpera i sarsuela Durant la postguerra debutà com a actor en Noche fantástica 1943, Lluís Marquina i Doce lunas de miel 1943, Ladislao Vajda fou contractat per l’Emisora Films i prestà el seu físic voluminós a diversos films dirigits per Ignasi F Iquino Turbante blanco 1943 Hombres sin honor 1944 Cabeza de hierro 1944 Una sombra en la ventana 1944 Ni pobre ni rico, sino todo lo contrario 1945 i…

Nebot de Narcís Verdaguer i Callís  i germà de Joaquim Verdaguer i Travesí Es formà a Segòvia, on el seu pare, Magí Verdaguer i Callís , fou catedràtic d’institut Després passà a Mallorca, on publicà el 1908 una novella i un recull poètic Es llicencià en dret a Barcelona 1914, però no exercí Treballà a El Día Gráfico i La Vanguardia des del 1915, on Gaziel li encomanà la crítica literària Puig i Ferreter a Servitud el descriu amb el nom de Veguer Fundà la revista Mundo Ibérico 1927, relacionada amb el grup avantguardista del Ateneíllo de Hospitalet, agrupat entorn de Rafael Barradas Com a…

Començà collaborant a Las Noticias i La Dona Catalana La seva poesia és postsimbolista i amb ressons realistes Rutas 1938, La pasión desvelada 1946, Ardiente voz 1948, El viento 1951, La tristeza 1952, Esta mujer que soy 1957 Com a novellista publicà Cantos rodados 1942, Nido de vencejos 1944, Nina 1949, Algo muere cada día 1955, sobre la guerra civil de 1936-39 i la postguerra, Poemas 1966, Cosas que pasan 1983, etc Juntament amb el seu marit, Ricardo Fernández de la Reguera, escriví deu títols d’uns Nuevos episodios nacionales 1963-73

Fill del periodista Ignacio Luca de Tena, conreà també el reportatge periodístic, la novella La mujer del otro , 1961, Premi Planeta La brújula loca , 1965 Pepa Niebla , 1970, el teatre Hay una luz sobre la cama , 1970 El triunfador , 1971, l’assaig, etc Publicà també una trilogia de memòries polítiques i periodístiques Papeles para la pequeña y gran historia 1991, Franco, sí, pero premi Espejo de España 1999 i Mercedes, Mercedes 1999 Moltes obres seves han estat traduïdes a diversos idiomes Fou membre de la Real Academia Española

Deixeble de Martí d’Eixalà, fou professor de religió i de moral de l’institut de Figueres i de l’Associació Obrera de Barcelona, ciutat on residí Tractà sobre temes socials, on adoptà una posició en contra del socialisme utòpic Collaborador de Marià Cubí, escriví a “La Antorcha” i a “El Eco de la Frenología” Entre les seves obres sobresurten Estudio sobre las clases proletarias 1864, La mujer su pasado, su presente y su porvenir 1857, Veladas del obrero 1857 i El corazón humano o las cuatro estaciones de la vida 1864

Vida Estudià amb Elvira de Hidalgo al Conservatori d’Atenes i a quinze anys debutà com a Santuzza de la Cavalleria Rusticana , de P Mascagni Entre el 1940 i el 1945 actuà a la companyia de l’Òpera d’Atenes, fins que arribà el seu debut italià amb La Gioconda , d’A Ponchielli, que cantà a l’Arena de Verona el 1947 sota la direcció de Tullio Serafin, amb qui inicià una intensa collaboració El 1948 es casà amb Giovanni Battista Meneghini El 1950 substituí Renata Tebaldi a la Scala de Milà, on debutà amb Nabucco Aviat s’interessà per Mozart El rapte del serrall i Gluck, i incorporà també al…

De formació autodidàctica, visqué amb austeritat, dedicada a l’estudi i a l’acció de reforma social Llevat d’uns anys passats a Madrid, mai no sortí de Galícia i de la muntanya santanderina, bé que féu contribucions a congressos penitenciaris celebrats a Estocolm, Roma i Petersburg, i publicà treballs a revistes científiques estrangeres Vídua el 1855 de l’advocat i escriptor Fernando García Carrasco, amb el qual s’havia casat el 1847, es reclogué amb els seus fills a Potes Santander, aleshores racó quasi inaccessible, on escriví dos dels seus treballs més coneguts La Beneficencia, la…

Es llicencià a Barcelona el 1960 i fou professora a la Universitat Autònoma al principi dels anys setanta Immediatament després cursà estudis a Londres i a Columbia EUA, on es doctorà en economia el 1975 Especialitzada en l’estudi de la condició de la dona, professà en diferents universitats americanes i dirigí un programa de recerca sobre aquest tema a la Universitat de Cornell Fruit d’aquesta línia d’investigació són els seus estudis Mujer, economía y patriarcado durante el periodo franquista 1977 i Women and Development The Sexual Division of Labour in Rural Societies 1982