Resultats de la cerca

Hom anomena zona de descans la zona comunicada directament amb una via, i a la seva vora, i que és destinada principalment a facilitar una pausa en el viatge Ha de tenir facilitat per a l’estacionament, i en alguns casos es troba equipada amb serveis a l’usuari La zona de servei és la zona propera a una via interurbana i comunicada directament amb ella que, a més d’una estació de proveïment de carburant, ofereix establiments de restauració, serveis higiènics i, eventualment, d’altres com comerços o establiments hotelers

Sol anar indicada amb un calderó

De temps moderat i compàs ternari, un dels seus ritmes característics sol incloure un treset a la segona meitat del primer temps Formalment segueix l’esquema AAB amb tres parts o cobles acabades en una pausa dels ballarins - el bien parado - Els balladors, habitualment en parelles, a més de cantar i tocar les castanyoles, poden acompanyar-se amb una guitarra i una pandereta A la primeria del segle XIX gaudí d’una àmplia acceptació a la cort espanyola, i fou conegut també a diverses ciutats europees i al Nou Món, on donà lloc al bolero cubà És molt popular a Mallorca, on és…

Aquest terme s’aplica en obres com la sonata que sol tenir quatre moviments, obres de cambra d’estructura similar duo, trio, quartet, la simfonia, el concert que en sol tenir tres, la suite , etc Normalment, s’efectua una petita pausa després de cada moviment Per a evitarla, el compositor pot posar a la partitura la indicació attacca , que prescriu l’inici del moviment següent sense solució de continuïtat Atès que el nom que es dona a cada moviment sol coincidir amb el seu indicador de tempo allegro , adagio , presto , etc, sovint s’empra la paraula ’temps’ com a sinònim de…

Els sílvids o tallarols integren una família de moixons insectívors estretament emparentats amb els papamosques, però que, a diferència d’aquests no capturen els insectes al vol, sinó que els recerquen sense pausa enmig de la vegetació Són moixons menuts, de plomatge suau, bec fi i bons cantaires, típics d’Euràsia i d’Àfrica, dels quals es compten 300 espècies i uns 30 gèneres Els més destacats d’aquests són els tallarols, del gènere Sylvia més extens i més típic els menuts i verdosenes busquetes i mosquiters Hippolais i Phylloscopus els ocells més petits de la nostra…

En el moment de la seva aparició, unida a la de l' ars nova , era el menor dels valors musicals en ús, si bé en teoria podia dividir-se en tres o dues semiminimae Se la representa mitjançant un petit cap romboidal amb cauda ascendent en la música de l’Edat Mitjana el petit cap acostuma a estar acolorit, mentre que en la del Renaixement és blanc La seva pausa s’indica mitjançant un traç ascendent unit a una línia del pentagrama, que ocupa la meitat de l’espai immediatament superior Al segle XVII el cap de la minima prengué forma arrodonida Actualment, la figura resultant és…

Depèn de la freqüència amb què vibren les cordes vocals del parlant durant l’emissió i d’uns valors relatius normals que caracteritzen el seu to fonamental En les llengües indoeuropees, l’entonació de les fraccions finals de l’emissió, respecte a les altres fraccions, té capacitat significativa, segons que sigui no marcada horitzontal o marcada ascendent o descendent L’ entonació horitzontal consisteix en l’absència de canvis relatius en la freqüència de les vibracions i és característica de les fraccions no finals de l’emissió per això, quan hom fa pausa després d’entonació…

Apareix per primera vegada al segle XIII, juntament amb la notació modal, concretament en el gènere organum En la notació mensural equival a tres longe , cas en el qual es diu que la maxima és perfecta, o a dues longe , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final de la composició per a indicar repòs, o en les veus més greus que durant el Renaixement desenvoluparen el cantus firmus Algunes fonts la denominen duplex longa Es representa mitjançant un petit cap rectangular amb cauda descendent a la seva dreta pot estar acolorida o ser blanca, segons que es tracti…

Obtingué el títol l’any 1944 a l’escola de veterinària de Saragossa i es doctorà per la Facultat de Veterinària de Lleó el 1960 El 1947 fou nomenat veterinari de l’escorxador de Barcelona, del qual fou director d’ençà del 1976 Fou membre fundador del Seminari de Ciències Veterinàries de Barcelona 1951, de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya, de la qual fou secretari general 1960, acadèmic supernumerari de la Real Academia de Ciencias Veterinarias de España 1978 i president de l’Asociación Nacional de Veterinarios Titulares Fou també membre corresponent de la Reial Acadèmia de…