Resultats de la cerca
Es mostren 134 resultats
efecte Hall quàntic
Electrònica i informàtica
Efecte Hall que es dóna en electrons confinats en un semiconductor, sotmesos a baixes temperatures i a intensos camps magnètics.
Hom pot distingir l’efecte anomenat integral i l’anomenat fraccionari, els quals fan referència a la forma d’expressar la resistència de Hall respecte del quocient h/e 2 , on h és la constant de Planck i e la càrrega de l’electró
magnetó nuclear
Física
Unitat natural de mesura dels moments magnètics dels nucleons, introduïda per analogia amb el magnetó de Bohr
.
Definida per l’expressió μ N = e h/2 m, e essent, en valor absolut, la càrrega de l’electró, h la constant de Planck dividida per 2π, i m la massa del protó El seu valor és μ N = 5,050 824 × 10 - 2 7 JT - 1
equació de Schrödinger
Física
Equació diferencial fonamental de la mecànica quàntica, que permet de calcular la funció d’ona ψ (x,t) d’una partícula sotmesa a una dinàmica especificada per un potencial V (x,t).
Formulada el 1926 per Erwin Schrödinger, hom l’escriu on h és la constant de Planck normalitzada és a dir, dividida per 2π, m la massa de la partícula, V el potencial a què es troba sotmesa, x el vector de posició, t el temps i i la unitat imaginària
densitat de probabilitat
Física
En mecànica quàntica, quantitat ρ(x, t) = |ψ(x, t)|2, que dóna la probabilitat de detectar una partícula descrita per la funció d’ona υ (x, t) en el punt x a l’instant t
.
Fou establerta per Max Born el 1926 Hom defineix la densitat de corrent de probabilitat per l’expressió J x , t = -ih/2M υ* x , t ∇ υ x , t - ∇ υ* x, t υ x , t , on M és la massa de la partícula i h la constant de Planck reduïda
Hartmut Michel
Química
Químic alemany.
Director de l’Institut Max Planck de Bioquímica 1979, el 1988, juntament amb RHuber i JDeisenhofer, li fou atorgat el premi Nobel de química per la seva contribució al treball sobre l’estructura molecular de les proteïnes de les membranes cellulars fotosintètiques i la transferència dels electrons en la fotosíntesi
Instituto de Astrofísica de Andalucía
Astronomia
Centre d’investigació espanyol depenent del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
L’IAA fou creat el 1975 Les seves activitats se centren en la recerca astrofísica i el desenvolupament d’instrumentació per a telescopis i missions espacials S’encarrega de les operacions de l’Observatorio de Sierra Nevada i, juntament amb el Max Planck Institut für Astronomie de Heidelberg Alemanya, de l’Observarorio de Calar Alto
Friedrich Adolf Paneth
Química
Químic austríac.
El 1953 fou nomenat director del Max Planck Institut für Chemie, de Magúncia Estudià els meteorits i l’edat de les roques També investigà en histologia i en cinètica de reaccions Descobrí els hidrurs de bismut, poloni, estany i plom Publicà Radioelements as Indicators 1928, Manual of Radioactivity 1938 i The Origin of Meteorites 1940
Fritz Haber
Química
Químic alemany.
De família jueva, el 1893 es convertí al cristianisme Estudià a les universitats de Berlín i de Heidelberg i fou professor a l’escola tècnica de Karlsruhe Treballà en el camp de l’electroquímica i estudià els elèctrodes de vidre Investigà també els equilibris de gasos des d’un punt de vista termodinàmic i, juntament amb Carl Bosch, ideà un procés d’obtenció d’amoníac, que posteriorment desenvolupà vers la producció en massa d’adobs Director 1911 del departament de física química del Kaiser Wilhelm Institut precursor de la Max Planck Gesellschaft, durant la Primera Guerra Mundial…
tercer principi de la termodinàmica
Física
Principi segons el qual en el zero absolut de temperatura la variació d’entropia d’un sistema en un procés isotèrmic tendeix a zero.
Aquest principi emana del teorema de Nernst, enunciat el 1906 i completat per Planck el 1912 amb la hipòtesi que en el zero absolut l’entropia de qualsevol substància sòlida o líquida pura és zero Una conseqüència del tercer principi és que el zero absolut no es pot atènyer amb un nombre finit de transformacions termodinàmiques
Johann Deisenhofer
Química
Químic alemany.
Treballà a l’institut Max Planck de Frankfurt 1974-87 i, posteriorment, a l’institut Howard Hugues, de Dallas El 1988 —juntament amb RHuber i HMichel— li fou atorgat el premi Nobel de química per la seva contribució al treball sobre l’estructura molecular de les proteïnes de les membranes fotosintètiques i la transferència dels electrons en la fotosíntesi