Resultats de la cerca

Vida Advocat de professió, el 1836 participà en les guerres carlines en el bàndol liberal Home d’inquietuds culturals, pertangué a la Societat Arqueològica Tarraconense i collaborà en la premsa de l’època amb articles polítics i literaris La seva obra poètica, que s’inscriu en el Romanticisme, és en castellà, català i italià, i és recollida en els textos I miei solazzi 1882 i Ecos de mi lira 1888 Marià Obiols compongué cançons a partir d’alguns dels seus poemes en italià, a més de l’òpera Editta di Belcourt 1873, segons un llibret que Francesc Fors escriví per a ell Fors feu una…

Fou un dels artífexs de la sarsuela romàntica del segle XIX Rebé les primeres nocions de música del seu pare i posteriorment tingué una formació pràcticament autodidàctica El 1842 es traslladà a Madrid per estudiar piano amb P Albéniz El 1847 estrenà la seva primera sarsuela, La Venta del Puerto o Juanillo el contrabandista , que fou seguida de la paròdia Las sacerdotisas del sol , estrenada el 1848 Oudrid esdevingué ràpidament un compositor popular A partir del 1849 inicià la collaboració amb R Hernando, J Gaztambide i FA Barbieri Aquesta collaboració donà com a fruits Misterios de…

Després d’escriure els guions de comèdies com ara Por fin solos 1994 i Los hombres siempre mienten 1995, d’A del Real, el productor Elías Querejeta li donà l’oportunitat de dirigir Familia 1996, basada en un guió propi Les seves pellícules posteriors demostraren la seva voluntat de retratista social de la classe obrera Barrio 1998, el documental Caminantes 2001,  Los lunes al sol 2002, guanyadora de cinc premis Goya i Coquilla d’Or a la millor pellícula al Festival de Cinema de Sant Sebastià, Princesas 2005, guardonada també amb tres premis Goya, Amador 2010, Un día perfecto 2015, que…

A 14 anys es traslladà a la ciutat andalusa de Granada, on es llicencià en filologia hispànica El 1999 es donà a conèixer amb la novella Bariloche , finalista del premi Herralde, seguida de La vida en las ventanas 2002, Una vez Argentina 2003, de nou finalista de l’Herralde i El viajero del siglo 2009, amb la qual aconseguí els premis Alfaguara, Tormenta i de la Crítica espanyola A més, és autor dels reculls de contes El que espera 2000, El último minuto 2001, Alumbramiento 2006 i Hacerse el muerto 2011, i dels poemaris Métodos de la noche 1998, El tobogán 2002, premi Hiperión, La canción del…

Rebé també formació artística d' Antoni Comerma , amic de la família Posteriorment es formà a Llotja, amb professors com Gerard Carbonell i Pasqual Capuz Treballà a la productora Balet i Blay, on el 1945 fou dibuixant de Garbancito de la Mancha , el primer llargmetratge de dibuixos animats fet a Europa, al qual seguiren, entre d’altres,  Sueños de Tay-Pi 1952 Interrompé la dedicació al cinema d’animació per treballar en historietes illustrades, en les quals utilitzà el pseudònim de Maite Novament tornà al cinema als Estudis Buch-Sanjuán, especialitzats en animació Posteriorment, amb Juli…

Guionista amb Roberto Rossellini Germania anno zero , 1948 i Giuseppe De Santis Riso Amaro , 1949, de primer realitzà documentals sobre temes socials, dins una línia de compromís polític, que continuà encara en el llargmetratge Achtung, banditi 1951 El 1954 dirigí Cronache di poveri amanti , basada en la novella homònima de Pratolini, una de les produccions més importants del neorealisme italià, i que li valgué el Premi Internacional del Festival de Canes Dirigí també La muraglia cinese 1958, documental, Il gobbo 1960, Il processo di Verona 1963, Banditi a Milano 1968, Roma bene 1971,…

Inicià els seus estudis musicals a Nàpols amb el violinista S Del Giudice i a partir del 1925 els prosseguí al conservatori d’aquesta ciutat amb M Costa i V Bellini i, més tard, amb G Furno, N Zingarelli contrapunt i composició i F Ruggi A tan sols setze anys debutà com a compositor amb Il diavolo color di rosa , òpera representada amb força èxit al Teatro La Fenice de Nàpols Continuà component altres òperes per al Teatro Nuovo de Nàpols Il giorno delle nozze , La Cimodocea fins que el 1839 concentrà la seva activitat en la docència i l’estudi El 1851 retornà amb èxit amb Le precauzioni , i…

A tretze anys començà a actuar en una companyia teatral, i, tres anys després, s’incorporà a la companyia de Matías Colsada com a professional El 1956 féu el seu primer paper protagonista i adoptà el pseudònim pel qual fou coneguda A partir de la segona meitat dels anys cinquanta aconseguí una gran popularitat en el teatre de Madrid com a intèrpret de papers còmics en comèdies i revistes de la companyia de Colsada, sobretot els anys vuitanta en obres com  Vaya par de gemelas , El último tranvía per la qual aconseguí el premi Fotogramas de Plata el 1987 o Celeste no es un color En el cinema,…

El 1892 es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona i es doctorà 1897 a Madrid amb la tesi d’història literària Historia crítica del sainete en el siglo XVIII Fou catedràtic auxiliar de l’Institut Balear de Palma El 1902 s’installà a Maó, on ocupà la càtedra de geografia i història de l’Institut General i Tècnic Desenvolupà una tasca cultural molt important i fou un dels fundadors de l’Ateneu de Maó Com a poeta, fou guardonat als Jocs Florals de Barcelona del 1890 i el 1891 Com a investigador, centrà els seus estudis en la crítica històrica i literària i en la història de l’educació Feu…

Estudià interpretració a l’Institut del Teatre de Barcelona Posteriorment formà part de la companyia Els Joglars i participà en El Joc 1970, Cruel Ubris 1971, Mary d’ous 1972, Àlies Serrallonga 1974 i La Torna 1977 Treballà també amb la companyia Dagoll Dagom a Glups 1983, El Mikado 1986 i Cacao 2000 De la seva trajectòria teatral destaca la participació en Makinavaja, el último choriso 1989, interpretació per la qual fou guardonat amb el premi de la Crítica, Les alegres casades de Windsor de WShakespeare 1994, Busco el senyor Ferran de J-CCarrière 1996, Mesura per mesura 1998 i Molt soroll…