Resultats de la cerca

Estudià música i cant a Zuric, on debutà el 1965 amb el paper de Detmold del Doktor Faust , de F Busoni Dos anys més tard entrà a formar part de l’Òpera de Düsseldorf, i el 1973 interpretà el paper d’Amonasro Aïda al Metropolitan de Nova York, sala on actuà en temporades successives El 1979 representà el paper titular de Wozzeck a la Scala de Milà, i també cantà a l’Òpera de París Després d’haver actuat en diversos teatres d’Europa i dels Estats Units, el 1980 es presentà com a Scarpia a l’Òpera Escocesa Interpretà amb èxit personatges operístics de WA…

Samaras fou el primer compositor grec que assolí reconeixement internacional Estudià a Corfú amb S Xindas, un dels músics grecs de relleu -format a Itàlia i fundador de la Societat Filharmònica de Corfú-, i després anà a Atenes, on fou deixeble de Stancabianco, amb qui compongué una òpera Posteriorment marxà a París i estudià amb L Delibes El seu estil anticipà fins i tot l’arribada del verisme italià, com mostrà l’estrena de la seva òpera Flora mirabilis Milà, 1886, que obtingué una gran difusió a Grècia a l’època en què Samaras encara estava establert a París El 1894 la Scala…

Crític i cronista musical, seguí amb especial atenció les estrenes d’òpera a París Aprecià, en contra de l’opinió generalitzada a França i abans que Ch Baudelaire, el valor de l’obra de R Wagner i, també, de F Liszt Escriví un assaig sobre el valor de la crítica musical S’associà amb Alexandre Dumas pare en la redacció de diversos llibrets d’òpera, com ara el de l' opéra-comique Piquillo 1837, amb música d’Hippolyte Monpou Nerval fou així mateix, amb els reculls Chansons et légendes du Valois , publicats en 1840-50, un dels pioners de l’etnomusicologia a França H…

A l’inici de la seva carrera cantà òperes d’A Scarlatti a Nàpols Entre el 1708 i el 1717 cultivà important èxits a Londres i contribuí decisivament a la difusió de l’òpera italiana a la capital anglesa El 1711 interpretà el paper principal en l’estrena de Rinaldo , de GF Händel Cantà en moltes representacions de l’òpera Amadigi , del mateix compositor Nicolini era considerat el cantant masculí més important de la seva època A més, era un actor consumat i un home de caràcter exemplar Després de les seves visites a Londres, reaparegué a Roma el 1721 tot interpretant Eumene , de N…

Estudià música a la Universitat de Glasgow i posteriorment amplià la seva formació al Royal College of Music de Londres Al Mozarteum de Salzburg fou deixeble d’I Markevitch, i acabà els estudis a Siena Vencedor del Concurs Internacional de Besançon el 1951, l’any següent fou nomenat assistent de l’Orquestra Escocesa de la BBC, càrrec que ocupà fins el 1954 Aquest any passà al Sadler’s Wells, on romangué fins el 1959 Entre el 1959 i el 1984 dirigí l’Orquestra Nacional Escocesa Especialitzat en òpera, el 1962 cofundà la Scottish Opera, de la qual fou director musical i on…

Estudià a la Berliner Hochschule für Musik Hanns Eisler i des del 1997 fins al 2002 fou el director titular de la jove Orquestra Filharmònica de Brandenburg Començà a dirigir òpera a l’State Opera de Berlín i, des d’aleshores, ha dirigit muntatges a les òperes de Cincinnati, Dresden, Frankfurt, Sydney, Viena, Mannheim i el Japó El 2000 debutà al MET de Nova York, i la temporada 2000-01, al Gran Teatre del Liceu, amb La flauta màgica Al setembre del 2004 assumí la direcció musical del centre líric barceloní, càrrec que detingué fins el curs 2008-09, temporada en què compartí…

Estudià música a Londres, ciutat on debutà el 1954 representant Macbeth amb la companyia d’òpera de la Universitat d’Oxford Tres anys més tard interpretà el paper de la primera dama de La flauta màgica al Festival de Glyndebourne, i el 1962, al Covent Garden, el paper d’Helena de l’òpera A Midsummer Night’s Dream , de B Britten A partir del 1962 inicià la seva collaboració amb el Covent Garden de Londres, on aparegué regularment en temporades successives Posteriorment cantà al Teatre dels Festivals de Bayreuth i al Teatro Colón de Buenos Aires 1969-72 Formà part de l…

Estudià al Conservatori d’Estocolm en 1961-63 i aquest darrer any debutà a l’Òpera Reial com a Comtessa d’Almaviva de Les noces de Fígaro El 1965 interpretà la Chrysothemis d’ Electra i un any després debutà internacionalment amb el mateix paper al Covent Garden de Londres, escenari on retornà el 1970 per a cantar per primera vegada la versió completa de Les troyens , de H Berlioz, sota la direcció de C Davis El 1967, a Munic, feu de Brunilde en La valquíria , òpera amb la qual es presentà a la Metropolitan Opera House de Nova York el 1973 El 1985 participà en l’…

C de Beaumarchais creà un personatge, Fígaro, descendent d’Arlequí, enredaire, d’enginy ràpid i de criteri independent, que havia d’adquirir complexitat amb Les noces de Fígaro , del mateix autor L’obra fou musicada, entre d’altres, per Giovanni Paisiello 1782 i per Rossini 1816 Aquesta última, estrenada a Barcelona el 1818 és, avui encara, una de les òperes més representatives i la més famosa d’aquest autor Alhora que clou l’etapa de l’òpera bufa setcentista, la seva riquesa temàtica i orquestral dona una nova orientació a l’òpera italiana del segle XIX Aquesta…

Es formà musicalment a la seva ciutat natal en les disciplines de piano, cant i art dramàtic El 1966 es traslladà a Alemanya per ampliar els seus coneixements com a cantant a l’Escola Superior d’Hamburg Fou membre de diverses companyies de teatres operístics germànics fins que el 1973, de retorn a França, ingressà com a membre estable de l’Òpera de París Tot i haver abordat un repertori variat, dedicà gran part de la seva carrera a la música del segle XX Parallelament a l’òpera, dugué a terme una intensa activitat en el terreny de la música vocal de cambra,…