Resultats de la cerca

Crític i cronista musical, seguí amb especial atenció les estrenes d’òpera a París Aprecià, en contra de l’opinió generalitzada a França i abans que Ch Baudelaire, el valor de l’obra de R Wagner i, també, de F Liszt Escriví un assaig sobre el valor de la crítica musical S’associà amb Alexandre Dumas pare en la redacció de diversos llibrets d’òpera, com ara el de l' opéra-comique Piquillo 1837, amb música d’Hippolyte Monpou Nerval fou així mateix, amb els reculls Chansons et légendes du Valois , publicats en 1840-50, un dels pioners de l’etnomusicologia a França H…

Estudià al Conservatori de Duisburg i el 1961 debutà a Münster Formà part de la companyia del teatre d’òpera d’aquesta ciutat fins el 1965, any en què es traslladà a Düsseldorf Dos anys més tard es presentà a Bayreuth i al Metropolitan de Nova York i inicià la seva projecció internacional com a destacat intèrpret de papers wagnerians El 1968 debutà a l’Òpera de Viena i en 1974-75 cantà sota la direcció de H von Karajan al Festival de Pasqua de Salzburg També ha destacat, ocasionalment, en papers còmics d’òperes italianes de WA Mozart, especialment en el Bartolo de…

Estudià música i cant a Zuric, on debutà el 1965 amb el paper de Detmold del Doktor Faust , de F Busoni Dos anys més tard entrà a formar part de l’Òpera de Düsseldorf, i el 1973 interpretà el paper d’Amonasro Aïda al Metropolitan de Nova York, sala on actuà en temporades successives El 1979 representà el paper titular de Wozzeck a la Scala de Milà, i també cantà a l’Òpera de París Després d’haver actuat en diversos teatres d’Europa i dels Estats Units, el 1980 es presentà com a Scarpia a l’Òpera Escocesa Interpretà amb èxit personatges operístics de WA…

Es formà musicalment a la seva ciutat natal en les disciplines de piano, cant i art dramàtic El 1966 es traslladà a Alemanya per ampliar els seus coneixements com a cantant a l’Escola Superior d’Hamburg Fou membre de diverses companyies de teatres operístics germànics fins que el 1973, de retorn a França, ingressà com a membre estable de l’Òpera de París Tot i haver abordat un repertori variat, dedicà gran part de la seva carrera a la música del segle XX Parallelament a l’òpera, dugué a terme una intensa activitat en el terreny de la música vocal de cambra,…

Inicià la seva formació a sis anys com a pianista i posteriorment estudià violí, orgue i cant Un cop acabats els estudis, ingressà a l’Opera-Studio de Zuric Debutà al seu país natal i més tard cantà en teatres alemanys El 1970 guanyà el premi del Concurs Internacional Achille Peri de Reggio de l’Emília i a partir d’aleshores fou convidada a cantar en diversos teatres europeus El 1977 fou contractada a l’Òpera de París per a interpretar-hi la Reina de la Nit La flauta màgica , que el 1980 enregistrà sota la direcció de H von Karajan Ha alternat les seves actuacions a les…

Estudià al Conservatori d’Estocolm en 1961-63 i aquest darrer any debutà a l’Òpera Reial com a Comtessa d’Almaviva de Les noces de Fígaro El 1965 interpretà la Chrysothemis d’ Electra i un any després debutà internacionalment amb el mateix paper al Covent Garden de Londres, escenari on retornà el 1970 per a cantar per primera vegada la versió completa de Les troyens , de H Berlioz, sota la direcció de C Davis El 1967, a Munic, feu de Brunilde en La valquíria , òpera amb la qual es presentà a la Metropolitan Opera House de Nova York el 1973 El 1985 participà en l’…

Estudià música a la Universitat de Glasgow i posteriorment amplià la seva formació al Royal College of Music de Londres Al Mozarteum de Salzburg fou deixeble d’I Markevitch, i acabà els estudis a Siena Vencedor del Concurs Internacional de Besançon el 1951, l’any següent fou nomenat assistent de l’Orquestra Escocesa de la BBC, càrrec que ocupà fins el 1954 Aquest any passà al Sadler’s Wells, on romangué fins el 1959 Entre el 1959 i el 1984 dirigí l’Orquestra Nacional Escocesa Especialitzat en òpera, el 1962 cofundà la Scottish Opera, de la qual fou director musical i on…

C de Beaumarchais creà un personatge, Fígaro, descendent d’Arlequí, enredaire, d’enginy ràpid i de criteri independent, que havia d’adquirir complexitat amb Les noces de Fígaro , del mateix autor L’obra fou musicada, entre d’altres, per Giovanni Paisiello 1782 i per Rossini 1816 Aquesta última, estrenada a Barcelona el 1818 és, avui encara, una de les òperes més representatives i la més famosa d’aquest autor Alhora que clou l’etapa de l’òpera bufa setcentista, la seva riquesa temàtica i orquestral dona una nova orientació a l’òpera italiana del segle XIX Aquesta…

Format a Milà, debutà el 1898 Dedicat essencialment a l’òpera, actuà a la Scala de Milà, al Metropolitan de Nova York 1924-34 i a l’Opera di Roma Enregistrà un gran nombre d’òperes en discs amb l’orquestra de la Scala de Milà

Capdavanter del Romanticisme al seu país, professà una gran admiració pels artistes clàssics i romàntics alemanys, especialment L van Beethoven, i pel barroc italià Fou amic d’Héctor Berlioz, el qual musicà alguns dels seus poemes d' Orientales , i també de Franz Liszt, que s’inspirà en Les feuilles d’automne per al poema simfònic Ce qu’on entend sur la montagne Malgrat l’oposició d’Hugo, l’adaptació dels seus textos per a òperes o altres gèneres musicals fou constant i arribà fins al segle XX l’òpera Ernani , de G Verdi 1844, inspirada en Hernani 1839, fou un èxit notable, i…