Resultats de la cerca

El seu nom era Esteve Blanch i Busquets Caputxí des del 1902, fou definidor provincial, custodi al capítol general i guardià dels convents de Pompeia, Sarrià i l’Ajuda, en ocasions diverses Professor de teologia moral i mentor de l’aristocràcia espiritual i intellectual catalana, fou director del tercer orde franciscà i dels portaveus Catalunya Franciscana i Apostolado Franciscano , publicà innombrables articles d’espiritualitat, que compendià en Normes de vida cristiana en el seu Manual devocionari del Terç Orde 1932 Collaborà a la revista Estudis Franciscans i al periòdic El…

Després de viatjar per Holanda i Itàlia, es retirà a la seva terra nativa, des d’on mantingué una abundant correspondència amb les personalitats de l’època en què tractava de crítica literària, de política, de moral, etc La publicació d’aquestes Lettres 1624 i 1627, el consagrà com a mestre d’un gènere que, malgrat que avui resulta sovint emfàtic i rebuscat, amb ell prenia per primera vegada categoria literària Sense tant d’èxit intentà també l’assaig — Le Prince 1631, Aristippe ou de la cour 1658, etc—, i escriví poemes en llatí

Juntament amb la seva muller, QDLeavis, propugnà la dimensió moral en l’obra literària i l’estudi detallat dels texts, no la seva explicació Fundador de la revista “Scrutiny” 1932-53, la seva obra més significativa és The Great Tradition 1948, on traça una línia de la novellística anglesa que va de Jane Austen a DHLawrence, passant per Henry James i Joseph Conrad, sense acceptar-hi un ChDickens ni, posteriorment, un JJoyce ni una VWoolf, la darrera dels quals fou objecte de les seves duríssimes crítiques, que féu extensives al Grup de Bloomsbury

Fou un dels més destacats idealistes britànics d’inspiració hegeliana, sobretot en el camp de la lògica The Essentials of Logic , 1895 La seva orientació, però, fou més aviat ètica, i les seves obres, com Psychology of Moral Life 1897, trobaren una continuació pràctica en la seva collaboració a la London Ethical Society i a la Charity Organization Society Malgrat l’èmfasi posat en el paper de l’individu, tendí a donar al seu absolut un sentit místic, transcendent, de fusió indistinta del real, que no és pròpiament hegelià

Professor a Lió 1945-49 i a la Sorbona 1949-52, succeí Louis Lavelle al Collège de France Dedicat de primer a la fenomenologia Structure du comportement, 1941, i Phénoménologie de la perception , 1945, participà amb JP Sartre i Simone de Beauvoir en la fundació de la revista “Les Temps Modernes” 1945 i definí la moral política de l’existencialisme a Humanisme et terreur 1947 Distanciat de Sartre 1953, cercà les vies d’una esquerra no comunista i criticà el marxisme escolàstic a Les aventures de la dialectique 1955

Llicenciat en lletres, es dedicà alguns anys a l’ensenyament La seva poesia, de fortes arrels hermètiques, tendeix, no obstant això, al realisme De la seva producció cal destacar Frontiera 1941, Diario d’Algeria 1947, que recull la seva experiència d’oficial d’infanteria a Grècia i Sicília, presoner el 1945, en el tercer recull, Gli strumenti umani 1965 el seu compromís moral i civil es fa encara més palès Després d’un llarg silenci publicà Un posto in vaccanza 1971, poema de la crisi de qui reconeix el pas del temps

Deixeble de Martí d’Eixalà, fou professor de religió i de moral de l’institut de Figueres i de l’Associació Obrera de Barcelona, ciutat on residí Tractà sobre temes socials, on adoptà una posició en contra del socialisme utòpic Collaborador de Marià Cubí, escriví a “La Antorcha” i a “El Eco de la Frenología” Entre les seves obres sobresurten Estudio sobre las clases proletarias 1864, La mujer su pasado, su presente y su porvenir 1857, Veladas del obrero 1857 i El corazón humano o las cuatro estaciones de la vida 1864

El 1895 ingressà a l’orde augustinià i fou ordenat de prevere el 1902 El 1904 passà a Colòmbia, on fou catedràtic de moral a la Universitat de Bogotà 1909 Secretari particular de monsenyor Ragonesi des del 1913, el 1921 fou bisbe auxiliar de Toledo i el 1922 titular d’Osca Des de l’adveniment de la República es retirà a Sóller Soci corresponent de l’Acadèmia d’Història de Bogotà, de l’Acadèmia de Ciències de Cadis i de l’Acadèmia de Belles Arts de Saragossa, és autor de nombrosos estudis religiosos

Doctora en filologia Ha publicat els reculls Remor alè 1993, premi Senyoriu d’Ausiàs Marc 1992, A les palpentes del vidre 1998, premi Marià Manent 1997 i Tots els noms de la pena 2002 Amb Flors a casa 2007 ha guanyat la flor natural als Jocs Florals de Barcelona 2007 Els seus poemes es debaten entre la responsabilitat moral de l’artista i l’obligació de l’artista de celebrar el mónÉs coautora, amb Pau Sif, de l’antologia Ai València 2003 Ha estat antologada a 21 poetes del XXI 2001 i Imparables 2004

Influït per Jakob Böhme i per l’idealisme romàntic, desenvolupà una metafísica de tendència mística i espiritualista que s’oposa a tota autonomia de l’home, especialment en el sentit de l’autonomia moral kantiana, i afirma el caràcter de l’home com el d’un ésser fonamentalment dependent i participant de la voluntat divina La mateixa tendència es revela en els seus escrits sobre la filosofia del dret i de l’estat Les seves obres principals són Über religiöse Philosophie 1827, Vorlesungen über spekulative Dogmatik 1828-38, Vorlesungen über Sozietätsphilosophie 1832