Resultats de la cerca

Moltes llengües, com el català, expressen el partitiu suprimint simplement l’article Prenc llet per esmorzar El francès ho fa mitjançant la preposició de i l’article Il mange de la viande et boit du lait El català usa el pronom àton adverbial en per a substituir un mot usat en sentit partitiu Necessites diners —Gràcies, ja en tinc Semblantment també el francès Avez-vous envoyé des lettres Je n'en ai pas reçu

L’evolució fonètica i semàntica dona lloc a formes el sentit de les quals és susceptible de confusió aleshores la llengua té tendència a donar prioritat a una d’elles En gascó, per exemple, l’evolució fonètica comportà l’homonímia del mot gat cattus > ‘gat’ amb el de gall gallus > ‘gat’ Però aquest últim fou substituït per una formació d’origen expressiu bigey ‘vicari’, amb la qual era resolt el conflicte homonímic

El subjecte fa o suporta l’acció del verb, nucli del predicat El nucli del subjecte pot ésser un nom substantiu, un mot substantivat o un pronom, que poden dur complements o no, i concerta amb el verb mitjançant els morfemes verbals de persona i nombre El subjecte pot no ésser explícit en una oració impersonal i en aquelles oracions en què fàcilment se sobreentengui predicat En gramàtica moderna el subjecte és anomenat també sintagma nominal

Aquesta paraula sol anar tot sovint acompanyada de diverses determinacions poeta líric, poeta èpic, poeta satíric, poeta romàntic que indiquen el gènere o l’escola que caracteritzen l’essencial de l’estil de cada autor S'oposa a versificador, que designa l’habilitat tècnica mentre que el mot poeta tendeix a incloure en el seu significat, ultra la creació absoluta poeta , de ποιητἠς, vol dir ‘creador’, la possessió de la força del sentiment i la robustesa de la fantasia

El mot, introduït pel Romanticisme, fou aplicat també a una visió parcial o exagerada Amb el costumisme, especialment amb els corrents regionalistes de la literatura postromàntica, l’intent de descriure els detalls pintorescs d’una regió o d’un ambient exòtic derivà cap a l’anomenat color local , amb l’aparició de l’escriptor colorista, caracteritzat per la descripció externa i superficial dels trets diferencials d’un ambient, com a simple element decoratiu de l’acció

El lèxic català, molt especialment el del País Valencià, conté diversos apellatius que són mossarabismes, car s’ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo 'brossat’, càrritx 'senill’, carxata 'llindar’, clotxa 'clotet’, clotxina 'copinya’, colombaire 'colomista’, corbo 'cistell’, cuquello 'cucut’, fardatxo 'llangardaix’, foia 'clotada’, fondello 'entrecuix’, fondó 'comellar’, gaiata 'crossa’, gamba 'cama’, gambaire 'vagabund’, mucegello 'ratapinyada’, mundar 'esporgar’, orandella 'oreneta’, orxata 'beguda d’ordi’, pando 'camatort’, pleita…