Resultats de la cerca

S'oposà a la invasió francesa i es negà a reconèixer Josep Bonaparte, però després es convertí en un dels seus consellers Emigrà a França 1814, però pogué tornar a Espanya el 1816 i restar-hi fins el 1831 Collaborà en ‘El Censor”, escriví Lamentos políticos de un pobrecito holgazán 1820, Histoire de la révolution d’Espagne de 1820 à 1823, par un espagnol témoin oculaire 1824 i Diccionario geográfico y estadístico de España y Portugal 1826-29

Diputat radical 1932-40 i sotssecretari del tresor 1936, fugí del règim de Vichy i collaborà amb De Gaulle a l’exili Cap de govern 1954-55, signà el final de la guerra d’Indoxina i s’oposà a la Comunitat Europea de Defensa Passà al PSU el 1959, se n'allunyà després dels fets de Maig del 1968 i s’uní a Mitterrand Es retirà de la vida política el 1973 Escriví La République moderne 1962

Fou molt amic i collaborador del bisbe Oleguer, que li concedí, com a premi pel seu ajut en la conquesta de Tarragona, l’església de Sant Salvador, aleshores única parròquia de la ciutat Amb Oleguer consagrà el monestir de l’Estany 1133 i assistí a sínodes i concilis provincials Fou marmessor de Ramon Berenguer III i arranjà les diferències entre el gran senescal Guillem Ramon de Montcada i Ramon Berenguer IV Sovint s’oposà al monestir de Ripoll

Director de l’editorial Macmillan, fou ministre plenipotenciari anglès al nord d’Àfrica Diputat conservador 1924, partidari d’una política exterior enèrgica, s’oposà a Chamberlain Ministre de Defensa 1954, d’afers estrangers 1955 i canceller de l' exchequer 1955-57, el 1957 succeí Eden com a primer ministre Partidari de la integració britànica a la Comunitat Econòmica Europea, l’afer Profumo l’obligà a dimitir 1963 Publicà, entre el 1966 i el 1973, una autobiografia en sis volums

Participà en la guerra d’independència dels EUA Distingit lluitant a Bèlgica amb Dumouriez 1792, esdevingué general el 1793 Republicà convençut, s’oposà al cop d’estat del 18 de brumari, però Napoleó el designà, tanmateix, mariscal de l’Imperi i cap d’estat major de Josep I Bonaparte La derrota de Vitòria davant Wellington 1813 provocà el seu confinament a França Fou creat comte per Lluís XVI 1816 i fou fet ministre d’afers estrangers 1830

Ingressà en l’exèrcit de Lluís XVI i fou oficial d’un regiment de dragons Adherit a la Revolució Francesa, fou membre de la Convenció i votà la mort de Lluís XVI de França Destinat al Rosselló, hi féu arrestar els militars suspectes d’oposar-se a la Revolució, però, contràriament al seu collega Milhaud, procurà d’afavorir els presoners i n'indultà alguns secretament Tornà a París 1795, on s’oposà al despotisme de Robespierre i fou executat

Afiliat al partit conservador, fou ministre d’instrucció pública octubre del 1913 i el 1919 fou ministre de la governació En el govern Sánchez Guerra ocupà el ministeri de finances i d’estat S'oposà a la dictadura del general Primo de Rivera i en acabar aquesta se separà del seu partit Durant la Segona República defensà el general Sanjurjo 1932 El 1935 protestà per les tortures als empresonats de la revolució d’octubre de 1934

Estudià les bases jurídiques de les dignitats universitàries, que comentà a De officio Cancellarii 1680 i a Jurisdicción regia y pontificia que tiene el maestrescuelas ~1687, obra escrita amb motiu d’un conflicte que l’oposà al rector de l’estudi general, el 1686 També escriví una Genealogía de la nobilísima casa de los duques de Bournonville 1680, probablement per encàrrec del lloctinent de Catalunya d’aquesta família, Discursos astrológicos y del cometa aparecido en 1668 1688, etc

Enric VI de França es volgué casar amb ella, però Elisabet I ho impedí Quan Jaume VI d’Escòcia, cosí seu, ja havia cenyit la corona anglesa, Arabella volgué casar-se amb William Seymour després duc de Somerset, fill de lord Beauchamp, antic pretendent al tron anglès, però el rei s’hi oposà malgrat tot, es casaren secretament Empresonats, s'escaparen, però ella fou capturada i empresonada a la Torre de Londres, on embogí i morí

Més radical que aquest en l’aspecte racial, defensa l’exclusivisme africà Illegalitzat el 1960, desplegà a partir del 1961 una discontínua activitat armada contra el règim blanc des de les seves bases a Zàmbia i a Tanzània Legalitzat el 1990, s’oposà al procés pactista endegat per l’ANC i pel Partit Nacional, però a la fi s’integrà al procés democràtic A les eleccions del 1994 aconseguí només 5 diputats a l’Assemblea Nacional