Resultats de la cerca

Fill d’un professor d’oboè italià establert a Barcelona A divuit anys guanyà la plaça d’oboè de l’orquestra del Teatre de la Santa Creu Fou músic major de regiments a Barcelona i a Madrid, ciutat on residí des del 1865, oboista de la capella reial i professor d’aquest instrument al conservatori de Madrid Compongué l’òpera Il proscritto di Altemburgo 1843 i una peça per a quatre orquestres 1852

Realitzà monuments i imatgeria religiosa Algunes de les obres seves més destacades són la imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus que substituí la perduda durant la guerra civil, i les escultures de la capella del Calvari, a la Seu nova de Lleida Residí a l’estranger des dels anys cinquanta A Guinea deixà diversos monuments La reina Bisila amb l’infant Guanyà el premi Àfrica d’escultura

La publicació, el 1939, de No Orchids for Miss Blandish el consagrà com un dels autors de més èxit de la novella negra nord-americana, de la qual, juntament amb RChandler i DHammet, és un dels autors més destacats Tot i que sempre residí a Europa, les seves novelles se situen en ambients marginals dels EUA Altres obres seves són Lady, Here's your Wreath 1940, The World in my Pocket 1959

Iniciat en l’avantguardisme O vento segrel , 1932, el contingut de la seva obra se centrà posteriorment en el saudosismo , entorn, principalment, de l’obsessió de la mort Isa folla que vai polo rio 1954, Alén 1962, Servidume da treva 1965 Residí a Barcelona, i traduí al gallec diversos poetes catalans També escriví, en castellà, alguns contes i les biografies Ali Bey 1943, El papa Luna 1944 i Fray Junípero Serra 1949

Residí a Segòvia Escriví un Decir sobre el amor, influït per Dant, i composicions de caràcter moral i satíric Decires contra la pobreza, Del día de Juicio, Siete pecados mortales, Discursos de los doce estados del mundo La inquisició censurà Los siete salmos penitenciales, una de les seves obres millors També és autor de La gaya de Segovia o Silva copiosísima de consonantes para alivio de trovadores, imitació del Llibre de concordances de Jaume Marc

A partir dels anys trenta residí a Barcelona El 1937 fou nomenat director de l’Escola Oficial de Nàutica i delegat de la Generalitat per a les institucions marítimes Participà en la fundació del Museu Marítim de Catalunya, del qual fou nomenat director, encara que no n'exercí El mateix any, la Generalitat el nomenà comandant del vaixell escola President Macià Després de la guerra civil es dedicà a l’ensenyament privat

El 1950 fou elegida miss Suècia, i poc després competí pel títol de miss Univers que no guanyà Passà a Hollywood, on no aconseguí destacar El 1960 esdevingué una icona del cinema per la seva actuació en una seqüència de La dolce vita 1960, de Federico Fellini , en què personificava, en una escena amb Marcello Mastroianni,  una diva nòrdica exuberant i desinhibida Posteriorment residí a Itàlia, i fins el 2002 actuà en una vintena de pellícules de ressò discret

Es comunica per canal amb Bruges, Gant i altres ciutats És la població pescadora més important de Bèlgica ostreïcultura, i el seu port és el que registra, fora de França, més tràfic marítim amb Anglaterra Gran centre turístic abans del 1914 les seves platges tingueren renom per tot Europa, fou durant la Primera Guerra Mundial, base de submarins alemanys Cal esmentar el James Ensor Museum, a la casa on residí aquest pintor, que nasqué a la ciutat

Al santuari d’Orito es venerada la Mare de Déu d’Orito , que la tradició diu que fou trobada el 1532 el 17 de maig s’hi celebra un important romiatge al seu costat fou bastit 1558 un convent de franciscans alcantarins, on residí 1565-73 sant Pasqual Bailón desamortitzat el 1835, s’hi establiren el 1898 els caputxins Els banys d’Orito foren bastits al voltant de les deus d’aigües clorurades ferruginoses i arsenicals properes al convent

Havia estat fundat a Sant Pere de la Gornal el 1410, però fou traslladat a l’actual indret el 1414 la comunitat s’installà a l’antic casal dels cavallers Miralles i amplià l’església gòtica que hi havia al costat ampliada novament i renovada el 1774 Hi residí fins el 1835 la majoria dels religiosos eren vells i malalts que feien vida retirada i contemplativa Actualment el convent, de propietat particular, és destinat en part a colònies