Resultats de la cerca

Conreà el gènere festiu Adquirí popularitat amb Vida de San Benito de Palermo ~1746 Escriví per al teatre peces breus i la comèdia Llámenla como quisieren ~1746

Inicià la carrera literària alternant l’obra narrativa i poètica amb la collaboració periodística La primera estrena teatral, El nido ajeno 1894, constituí un èxit important i assenyalà una de les seves constants el drama realista, pròxim al que hom anomenà alta comèdia , bastit sobre un diàleg enginyós, acurat, que, més que exposar les passions dels personatges, les suggereix El seu teatre representà una reacció contra les exageracions de José Echegaray, i es mostrà ben aviat influït pel simbolisme, amb reminiscències de la commedia dell’arte , en Los intereses creados 1909 i en La ciudad…

De família d’actors, s’inicià professionalment el 1951 amb Lluís Garcia Berlanga com a guionista de Bienvenido Mr Marshall i corealitzador d' Esa pareja feliz 1953 Cómicos 1953 fou la primera obra personal seva L’any 1955 dirigí Muerte de un ciclista , premiada al festival de Canes Altres films seus són Calle Mayor 1956, premi del festival de Venècia, La venganza 1957, Sonatas 1959, segons l’obra de Valle-Inclán, A las cinco de la tarde 1960, Nunca pasa nada 1963, Los pianos mecánicos 1965, Varietés 1970, La isla misteriosa 1971, La corrupción de Chris Miller 1972, El puente 1976, Siete días…

Pot ésser classificat dins el corrent francès vuitcentista favorable a la reconstrucció ideal dels monuments medievals Restaurador de les catedrals de Conca i Burgos, escriví, entre altres obres, Historia de la arquitectura cristiana española en la edad media 1908-09 i Arquitectura civil española de los siglos I al XVIII 1922

Comte de Mayalde comanador de Montesa Fill de Joan de Borja i de Castro Fou ambaixador extraordinari a Savoia, Venècia, Gènova, Florència i Roma Durant la lloctinència a València contribuí a evitar-hi l’extensió de la revolta del Principat 1640

Descendent d’una família de nissaga catalana i liberal i net de Joaquim Milans del Bosch i Carrió Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou un dels defensors de l’Alcázar de Toledo i més tard anà voluntari amb la División Azul al front rus Agregat militar en diverses ambaixades, i general des del 1971, comandà la divisió cuirassada Brunete 1974-78 i, tot seguit, assumí la capitania general de la III Regió Militar València Codirigí el cop d’estat del Vint-i-tres de febrer de 1981 i decretà l’estat d’excepció al País Valencià, però fou arrestat l’endemà i, sotmès a procés el 1982, fou condemnat a…

La seva obra és endinsada en l’eclecticisme de la fi del s XIX De la seva labor arquitectònica cal esmentar les reconstruccions d’edificis medievals, com ara San Juan de los Reyes, a Toledo, i el projecte del pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París 1889 Com a escultor, hom en recorda el monument sepulcral de Cristòfor Colom a la catedral de Sevilla

Home d’estètica plenament romàntica, es preocupà per la qüestió de l’òpera nacional, però la major part de les seves composicions operístiques no s’estrenaren, com succeí als compositors que treballaren en aquest projecte de promoció d’obres de compositors i temes espanyols Compongué, també, algunes sarsueles En el terreny simfònic destaquen el poema Historia de una madre 1910 i El lobo ciego 1917 Amb la Sinfonía sobre temas vascos 1922 inicià un curt període en què s’interessà per l’estètica del nacionalisme musical Compongué també obres de repertori religiós, com l’oratori San Francisco…

S’inicià professionalment els anys quaranta com a actriu teatral i, en el cinema, en produccions com Yo no me caso 1944, de Juan de Orduña o Los habitantes de la casa deshabitada 1946, de Gonzalo Delgrás, al costat de Fernando Fernán Gómez , amb qui estigué casada del 1945 al 1957 Feu gires teatrals per l’Estat espanyol, Europa i l’Amèrica Llatina interpretant sobretot obres del repertori clàssic i modern espanyol Es donà a conèixer com a cantant els anys cinquanta, però fins el 1966 no publicà el primer disc, María Dolores Pradera , que forma part d’una discografia d’una trentena llarga de…

Vida Collaborador d’Ignasi F Iquino, escriví força obres teatrals i comèdies musicals, sovint amb partitura de Ramon Farrés, pare del cineasta Després es convertí en un dels guionistes més habituals d’Iquino des que el 1941 adaptaren El difunto es un vivo F Prada aportà el seu domini de la comèdia d’embolics a les trames o diàlegs dels films d’Iquino Boda accidentada 1942, La culpa del otro 1942, Fin de curso 1943, El obstáculo 1945 i Quiéreme con música 1956 Sempre per a la seva empresa, redactà els guions d’ El terrible de Chicago 1967 i La viudita ye-yé 1968, tots dos de Joan Bosch Altres…