Resultats de la cerca

Professor de filosofia a la facultat d’arts de París, en oposició a Tomàs d’Aquino defensà —bé que no pas com a “veritats”, sinó com a dotades de “necessitat racional"— tesis aristotelicoaverroistes i neoplatòniques que escandalitzaren els seus contemporanis, com ara les de l’eternitat del món, de la causació immediata per Déu només d’una “primera intelligència” i, per tant, del desconeixement diví dels éssers i fets singulars, de l’existència d’un únic intellecte agent per a tots els homes la immortalitat individual dels quals restava així problematitzada, etc Condemnades 1270 i 1277 pel…

Destinat a França per complir el servei militar, conegué l’escriptor Dominique Lapierre L’any 1964, Collins i Lapierre escrigueren conjuntament un llibre sobre l’alliberament de París al final de la Segona Guerra Mundial, Is Paris Burning Del llibre, se'n vengueren més de dos milions d’exemplars i també fou portat al cinema amb molt d’èxit per René Clément A partir d’aquí, Lapierre i Collins continuaren la seva collaboració amb diverses novelles basades en fets històrics Or I'll Dress You in Mourning 1967, O Jerusalem 1972, Freedom at Midnight 1975 i The Fifth Horsemen 1980…

Formats, una gran part, en l’àmbit de l’artesania tradicional, uniren les característiques rococó i populars de la zona a les japoneses i simbolistes de l’Art Nouveau, que ells accentuaren sobre manera La creació, el 1901, de l’École de Nancy Alliance Provinciale des Industries de l’Art a fi de fomentar el desenvolupament de l’artesania fora de la regió parisenca donà una gran coherència al moviment, i Nancy esdevingué el nucli d’Art Nouveau francès més important després de París Malgrat el seu caràcter local, l’escola de Nancy prengué part en manifestacions artístiques internacionals, a…

Es diplomà a l’École Nationale de Beaux-Arts el 1969 Vinculat als corrents postmodernistes Castell d’Aigua a Marne-la Vallée, 1971 i a l’historicisme projecte residencial Hautes Formes, 1975-79, el 1980 participà en l’edició de la Biennal de Venècia dedicada a la “Presència del Passat” Obres posteriors són l’Escola de Dansa de l’Òpera de París a Nanterre 1983-87 o la Ciutat de la Música al Parc de la Villette a París 1984-95, el seu projecte més ambiciós, amb referències a Le Corbusier de Ronchamp La voluntat de servir una imatge corporativa, explotant el paper comunicatiu i…

Installat a Barcelona el 1900, es formà a l’Acadèmia Baixas el 1903 anà a París —Académie Julian—, i després a Brusselles, on s’inicià en l’aiguafort Es presentà el 1906 a Barcelona, on feu nombrosíssimes exposicions individuals també exposà sovint a Mataró —on dirigí l’Escola Municipal d’Arts i Oficis i el Museu Municipal—, així com a Madrid 1916, París 1922, Saragossa, València i Tortosa 1952, i collectivament a diverses capitals d’Europa i les dues Amèriques Tingué medalles d’or de l’Exposición Internacional de Panamà 1916 i de l’Acadèmia de Sant Jordi Conreà especialment la marina, el…

Estudià al Conservatori de Tolosa de Llenguadoc, i el 1949 debutà a la seva ciutat natal interpretant el paper de Charlotte Werther Dos anys després es presentà amb Carmen al Théâtre Royal de la Monnaie de Brusselles Abordà sovint el repertori de mezzosoprano o de soprano dramàtica, i assolí grans èxits, com en la interpretació del personatge titular de Tosca , amb el qual es presentà a l’Òpera Còmica de París el 1952, el mateix any que debutà a l’Òpera de París amb Les Indes galantes , de J Ph Rameau Cantà òperes de compositors del segle XX, a més d’obres d’H Berlioz, WA Mozart, G Verdi, R…

Format al taller del seu pare, Josep Masriera i Vidal , a Llotja i a París, on aprengué el gravat sobre pedres fines Com a pintor es dedicà bàsicament a un paisatge detallista, sovint centrat en els voltants de Llavaneres Participà en exposicions de Barcelona, Madrid, Múnic, Berlín, París, Saragossa, etc Fou acadèmic de Ciències i Arts 1873 i de Belles Arts de Sant Jordi, i presidí el Cercle Artístic La seva significació artística va aparionada a la del seu germà Francesc Masriera i Manovens Publicà biografies d’artistes catalans de la generació anterior a la seva, com Luis Rigalt i Farriols…

Estudià música i cant a Ginebra, Salzburg i Hilversum i amplià la seva formació a París amb N Boulanger El 1959 debutà a Zúric amb Les malheurs d’Orphée D Milhaud Cinc anys més tard es presentà a l’Òpera Còmica de París amb Zoroastre , de JPh Rameau, i el 1966 estrenà a Ginebra La mare culpable , de Milhaud El 1974 debutà al Covent Garden de Londres amb La clemenza di Tito , que també interpretà a Salzburg i que enregistrà en la versió cinematogràfica dirigida per JP Ponnelle Cantà a San Francisco, Drottningholm i Ais de Provença, sempre amb un ampli repertori que inclogué òperes de C…

De família noble, estudià a París 1582 i a Pàdua 1589, on es doctorà en dret 1592 Sacerdot i canonge d’Annecy 1593, es dedicà a les missions catòliques en el Chablais 1593-98 bisbe coadjutor primer 1599 i residencial després d’Annecy-Ginebra 1602, implantà la reforma en tots els camps, amb una especial atenció a la predicació, que ell mateix exercia A París tingué contacte amb Pierre de Bérulle , Vicenç de Paül i la família Arnauld Amb Jeanne F Frémyot de Chantal fundà l’orde de la Visitació 1610 La seva espiritualitat, molt amable i dolça, que creà escola, es manifesta sobretot…

D’origen valencià, estudià belles arts i, a l’escola Magriñà, ballet clàssic Anà a París, on formà part del ballet del marquès de Cuevas 1959-61 Començà a cantar a Ràdio Barcelona El 1962 actuà al Festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona, que guanyà el 1963, juntament amb Raimon, amb la cançó Se’n va anar   A partir de llavors començà a cantar temes sovint compostos per Lleó Borrell, fins que el 1968 edità el seu primer disc i guanyà el I Festival de Cançó Catalana Compartí el primer premi del festival d’Eurovisió de l’any 1969, en què representà Espanya amb Vivo cantando Ha actuat en…